Què vol dir ser contemporani? (Giorgio Agamben, 2008)

Una cosa que probablement el lector no s’havia plantejat mai: tots vivim aquí i ara, però no tothom és plenament contemporani. Per a solucionar aquesta qüestió proposo un text que és veritablement revelador del filòsof italià (no us espanteu, si us plau) Giorgio Agamben. En aquest petit volum, de lectura ràpida i entretinguda, trobem un munt d’eines que ajudaran al lector a obrir una finestra en el mur de la contemporaneïtat. La vida vista en directe és complexa, enrevessada i sovint cruel, com per desgràcia comprovem sense parar. Agamben planteja encertadament les diatribes inherents al present i la manera en què aquest és viscut pels que l’habitem amb l’objectiu últim de conscienciar al lector que només és realment contemporani “qui és capaç d’escriure sucant la ploma en la tenebra del present”. Potser explicat en unes poques línies fa una mica de vertigen, però és un must per qualsevol que s’interessi per l’hic et nunc i el pensament en general.

Saló o 120 dies de Sodoma (Pier Paolo Pasolini, 1975)

Personalment sempre he defensat allò desagradable i sinistre dins el món de l’art, des de la performance fins a la pintura. El cinema no n’és excepció i aquesta peça – l’última – del mític Pier Paolo Pasolini és un cas paradigmàtic. L’autor italià ens presenta un retrat del més retorçat i horrible de l’espècie humana: quatre tirans (que representen el poder polític i religiós a grans trets) abusen sense cap mena – de debò, cap ni una – de compassió d’un grup d’una vintena de joves atemorits. Aquesta cinta conté imatges que només poden ser catalogades com a brutals, que fereixen a l’espectador i el pertorben, però hi ha una cosa que depassa en importància a aquests fets: tota la brutalitat i l’escatologia serveixen sobretot per fer pensar. Pasolini va ser assassinat després de fer Saló o 120 dies de Sodoma, i no és cap disbarat pensar que després d’aquesta crítica duríssima contra l’opressió dels poderosos  va costar-li al cineasta la màxima repressió per part d’aquells que criticava. Una obra mestra que valent-se d’una base sòlida com és el Marquès de Sade, ha complert 40 anys i continua essent plenament vigent.

Zel (Obeses, 2013)

Farà cosa d’uns anys, a l’APM va sortir l’Arnau Tordera, i el públic va quedar estupefacte amb la seva arrogància/ironia extrema en una entrevista a Bon Cop de Rock. Obeses era l’eix entorn al què girava aquesta entrevista i no va ser fins un temps després que es van donar a conèixer a un públic més ampli, arribant a tocar acompanyats d’una orquestra simfònica a l’Auditori. El seu disc Zel, de 2013, és senzillament una passada: tècnica impecable, sentit de l’humor, execució perfecta i sobretot, una actitud descarada que homenatja al mateix temps que caricaturitza les grans estrelles del rock mundial.  Amb temes que van des de la cobla-metal fins a la salsa i la música clàssica, aquests creadors catalans que han tret un altre àlbum espectacular enguany demostren – gràcies a Chuck! – que hi ha vida al panorama musical català més enllà de la rumba i el moderneig hipstèric. I mira, a mi se’m van guanyar amb una lletra tan magistral com “botifarra amb seques, botifarra amb seques, seràs l’amo de les discoteques”. Estimats lectors i lectores, proclamo aquí i ara que els Obeses són els Queen catalans. Podeu sentir Zel aquí.