Excloent les ferides de guerra del passat i els vessaments de sang del present, els Alts del Golan són un paratge natural espectacular. Les disputades muntanyes, que delimiten l’actual frontera entre Síria i Israel, van viure dècades de calma ininterrompuda des que es va aprovar l’alto-el-foc en la guerra del Yom Kippur l’any 1973. Els seus prats verds, els camps florits, les reserves naturals i els flocs de neu que de vegades tenyeixen de blanc el cim del Germon converteixen les estratègiques muntanyes en una veritable joia paisatgística de la regió. No obstant això, quan un recorre les deteriorades rutes comarcals del Golán, sent en les seves carns les conseqüències de les guerres d’ahir i d’avui: extensions plenes de mines, belles hectàrees inhabitables, mesquites del segle passat marcades per les bales, bases militars abandonades, carros de combat incinerats i una impactant presència militar, tant de l’exèrcit israelià com de les forces de l’ONU, que van decidir buscar refugi en el costat hebreu de la frontera després que un batalló de cascos blaus nepalesos fos atacat a l’inici del conflicte. Actualment, els riallers soldats irlandesos o australians de l’ens internacional observen amb prismàtics des del monticle de Meir Golan la carnisseria siriana, les fumeres de la qual s’albiren amb facilitat des del costat israelià.
Les intenses jornades de lluita entre els batallons sirians i israelians en la guerra del 73 van ser l’últim xoc militar a gran escala entre tots dos països. A la batalla del Yom Kippur, tropes sirianes i egípcies es van abalançar novament contra l’estat jueu, sabent que en una festivitat religiosa tan important el tsahal no estaria amb la guàrdia en alt. Solament sis anys abans, en la Guerra dels Sis Dies, l’exèrcit israelià va humiliar a les tropes dels països àrabs amb una aclaparadora i coordinada acció dels seus caces, que en qüestió de minuts van destruir el potencial aeri dels seus rivals. La victòria en la guerra llampec va suposar l’ocupació de Cisjordània, Gaza, el Golan sirià i el Sinaí egipci. En el 73, Israel es va sentir especialment vulnerable. Les ràdios informaven dels avanços sirians en el Golan i les victòries dels egipcis en el Sinaí. Es temia el pitjor: que les tropes enemigues penetressin el cor d’Israel i posessin fi a la prematura aventura sionista. Israel va guanyar la guerra i va mantenir els territoris conquistats, però li va costar milers de baixes humanes i una sensació de trauma col·lectiu i fragilitat inèdita fins llavors.
Mentre que l’ocupació de Cisjordània (abans en mans de Jordània) i el setge de Gaza (que pertanyia a Egipte) es mantenen en el focus informatiu i ha suposat un conflicte constant des del 1967, l’annexió del Golan sirià té una significació diferent. Des que Israel permetés la construcció de les primeres colònies a Cisjordània després de l’ocupació, el flux de civils jueus a aquesta regió ha estat incessant, arribant en l’actualitat a gairebé mig milió. Es tracta de pràcticament un semi-estat (o un estat i mig com el descriu Jordi Pérez Colomé) construït sobre una terra que, hipotèticament, hauria de cimentar un estat palestí en el futur. Molts jueus s’obstinen a viure en els cims i els deserts de Judea i Samaria –denominació bíblica de Cisjordània-, ja que les petjades passades del judaisme es troben en racons d’Hebron, Jerusalem, Shiló, Nablus o Beit El.
No obstant això, no passa el mateix als Alts del Golán. Aquí, no hi ha vestigis mil·lenaris. En aquest cas, l’ocupació es va basar en motius merament estratègics. Abans del 67, la línia divisòria entre Síria i Israel es trobava a escassos 100 metres de zones civils israelianes habitades, com el Kibbutz Kfar Szold. Des del cim del monticle, soldats sirians podien disparar amb facilitat als residents de les comunes socialistes hebrees. L’ocupació va donar motiu a una nova doctrina estratègica a Israel: pau a canvi de territoris. La fórmula va funcionar a la frontera sud, quan Israel va retornar el Sinaí en l’acord de pau amb Egipte que van signar Menachem Begin i Anwar Sadat l’any 1979. En el cas dels Alts del Golan, Israel va jugar la mateixa carta, que mai va aconseguir materialitzar. Després del cessament de les hostilitats en la guerra del Yom Kippur, la frontera entre Síria i Israel ha mantingut una calma molt poc tensa. Formalment, es tracta d’una regió en guerra (la pau mai es va signar). A la pràctica, a ningú li interessava llançar la primera pedra. Assad mantenia el seu règim; els israelians vivien en relativa pau.
El gir de la Guerra Civil de Síria
Les hostilitats entre els estats veïns i enemics des del 73 van ser pràcticament nul·les, a excepció dels misteriosos atacs duts a terme contra instal·lacions nuclears a Síria, on la petjada israeliana era evident i va quedar al descobert poc després. L’inici del conflicte civil sirià, que ja ha costat gairebé 300.000 vides, ha fet trontollar tota la regió, i la zona fronterera del Golan, amb la devastada Quneitra als seus peus, ha estat i segueix sent un dels epicentres fonamentals de la contesa, on actualment lluiten una amalgama de grups armats amb objectius diferents.
Hi ha diversos factors que involucren a Israel en el complex i sagnant conflicte sirià. Tots eren conscients que si Damasc tremolava, tots sofririen les conseqüències. El règim de Bashar Al-Assad, estret aliat del règim dels aiatol·làs d’Iran i de la milícia xiïta libanesa d’Hezbollah, va ser i és fins avui el baluard que salvaguardava l’eix Teheran-Damasc-Beirut, que servia per mantenir el poder xiïta en aquesta regió d’Orient i per transferir armes i finançament a Hezbollah i Hamás. Des de fa anys, Iran ha utilitzat a aquestes faccions armades com a punta de llança per mantenir viu el foc del conflicte entre palestins i israelians, sense necessitat de Teheran d’implicar-se directament en la lluita contra Israel. Com altres mandataris d’Orient, els *aiatol·làs han mantingut un ferri discurs antiisraelià i contra Occident com a mecanisme per mantenir la unitat del seu poble i així no qüestionar els seus longeus règims autocràtics.
Des que s’iniciés el sagnant conflicte civil sirià l’any 2011, Israel ha atacat en nombroses ocasions objectius de les forces d’Assad, de la Guàrdia Revolucionària iraniana i dels milers d’efectius libanesos d’Hezbollah desplegats sobre el terreny. Alguns mitjans han parlat fins i tot de la “guerra secreta d’Israel” a Síria, argumentant amb informes sobre el terreny que l’estat hebreu hauria ajudat a faccions armades dels rebels que lluiten contra el règim d’Assad. No obstant això, les informacions que si van transcendir públicament van ser els continus casos de combatents i civils sirians que van creuar el pas fronterer amb Israel –actualment tenyit del blanc de les forces de l’ONU- per ser tractats en hospitals. Justament, un d’aquests casos va provocar una gran polèmica: quan una ambulància israeliana travessava la vila drusa de Majdal Shams, al costat israelià dels Alts del Golan, els residents locals es van abalançar sobre el vehicle sanitari i van apallissar fins a la mort als dos ferits sirians, que suposadament eren combatents rebels.
Els drusos del Golan, atrapats a dues bandes
La minoria drusa, amb un dels seus principals bastions als Alts del Golan, s’ha convertit en víctima directa del conflicte sirià. Els drusos, que són una minoria religiosa derivada de l’Islam xiïta, resideixen fonamentalment a Israel, Líban i Síria. Fruit de les persecucions que van patir en el passat, es caracteritzen per fer poc soroll i adaptar-se amb facilitat al règim polític imperant allà on viuen. Així va ser en el cas d’Israel: després de la seva independència, la majoria de la comunitat drusa va jurar lleialtat a l’estat, i molts dels seus joves serveixen orgullosament en el seu exèrcit. Se’ls reconeix per ser astuts comerciants, gents tranquil·les i estrictes guardians de les seves ancestrals tradicions. El seu aspecte els delata: solen cobrir els seus caps amb barrets de tela blancs i lluir grans i arrissats bigotis.
No obstant això, els drusos del Golan difereixen dels quals viuen en altres regions d’Israel, com els poblats de Daliyat al-Karmel o Pki’in, on les banderes amb l’estel de David onegen en moltes façanes. Els drusos del Golán eren sirians abans del 67 i després de l’ocupació israeliana de les muntanyes frontereres van refusar la seva nova nacionalitat. De fet, molts mantenen vincles familiars amb drusos sirians, l’enclavament principal dels quals es troba a la província meridional de Sweida. En una visita que vaig fer al poble drus de Massada al 2012 -des d’on s’aprecien les antenes militars israelianes situades en el cim de la Muntanya Germón-, els vilatans seguien pel canal oficialista sirià les manifestacions pro-Assad als carrers de Damasc, quan en altres regions la matança ja s’estava duent a terme. En ocasions, els drusos del Golán ocupat per Israel s’han manifestat amb banderes sirianes i portant imatges del dictador de Damasc.
La tanca fronterera entre Síria i Israel creua el petit poble de Majdal Shams, des d’on fàcilment poden seguir-se els combats amb uns simples prismàtics. En nombroses ocasions, el foc de morter de la refrega siriana va acabar afectant aquí. A la província siriana de Sweida, els drusos han format la seva pròpia milícia, davant el perill imminent de veure’s embolicats en els combats amb altres grups armats. Històricament, a Majdal Shams es va recolzar als Assad pel bon tracte que va oferir als drusos, però la brutalitat amb la qual castiga a la seva pròpia població ha fet que molts optin per recolzar a les faccions rebels. Dolan Abu-Saleh, alcalde del poble, va afirmar que “en el més profund, tots saben que es Israel qui garanteix la seva seguretat”.
Els últims jueus d’Aleppo
És sabut que l’establiment de l’estat d’Israel va provocar una gran crisi de refugiats a Orient, ja que centenars de milers de palestins van abandonar les seves llars després de la Nakba (desastre), produïda després de la Guerra d’Independència de 1948-49. No obstant,, el triomf del sionisme va suposar una enorme tragèdia per als jueus residents a Orient Mitjà: molts van ser expulsats dels seus països d’origen, com l’Iraq, Síria, Iemen o països del Magreb. De fet, les xifres parlen que el nombre d’expulsats jueus a principi dels anys 50 va ser major al dels palestins en la Nakba.
Malgrat tot, alguns països com Síria, van mantenir vestigis de les seves ancestrals comunitats jueves. En alguns casos, es tractava de solament unes desenes de jueus que mantenien vius els llegats dels seus avantpassats. A Aleppo, un dels forts de l’Estat Islàmic a Síria, l’última família jueva de la ciutat es va veure obligada a fugir, buscant refugi a Israel. Els ressons de la guerra en la veïna Síria se senten cada vegada amb més intensitat en l’estat hebreu, que segueix de reüll cada moviment que es produeix a l’altre costat d’una frontera que mai ha viscut una pau formal i real. Per ara, els seus avions de combat ja s’han vist embolicats en la guerra, els seus drusos pateixen pels seus familiars a l’altre costat de la frontera, els seus ciutadans temen que els islamistes s’apoderin de la regió i els seus governants segueixen sense tenir clar quina serà la millor alternativa per governar Damasc.
[El debat]
Israel, el beneficiat de la guerra de Síria