El 30 de setembre del 2015 la Duma (parlament rus) recolzava els plans del president Vladimir Putin per a Síria, autoritzant-lo a emprendre una campanya de bombardejos sobre els enemics del president Baixar Al-Assad, així com a traslladar assessors militars. El fet que la seva intervenció armada hagi estat sol·licitada pel govern del país, dóna als plans del president rus una legitimitat internacional que els altres actors regionals implicats no tenen. Tot i l’enèrgica campanya de bombardejos sobre camions cisterna de l’ISIS (amb els quals es pretén tallar la seva principal via de finançament), el mateix mes d’octubre Rússia s’asseia a negociar amb les diferents parts enfrontades del conflicte a la cimera de Viena. La pregunta que ens hem de fer és: per què Putin s’ha involucrat a Síria ara, i no fa quatre anys?
És prou coneguda l’aliança regional russa amb el govern dels Al-Assad (iniciada als anys 80) i amb l’Iran, tradicionalment l’ovella negra de l’Orient Mitjà. També és de domini públic que, al costat de la regió de Latakia (de majoria alauita, la confessió d’Al-Assad) hi té Rússia el port militar de Tartus, la seva única base al Mediterrani i l’única base naval en territori estranger. Si aquest port interessar a Putin fins al punt de forçar-lo a anar a la guerra no és deu pas a un interès explícit en enfortir la seva presencia al Mediterrani, més aviat respon a qüestions defensives. Des de Tartus, Putin té capacitat per a respondre a una agressió sobre la seva base a Crimea. La península de Crimea, sota control directe rus des que va esclatar la guerra d’Ucraïna (2014), ha estat sempre el punt feble de l’imperi rus, el lloc pel qual els invasors han pogut atacar el cor industrial de l’imperi: fou l’escenari del conflicte amb Anglaterra i França a la guerra de 1853-56; i fou també la base des de la qual l’Alemanya nazi pogué atacar Stalingrad. Al marge de les aliances polítiques, Tartus és una prioritat militar per als russos.
Fins no fa gaire semblava que Al-Assad, gràcies als enfrontaments entre l’Exèrcit Lliure de Síria i l’ISIS tindria marge per a sortir ben parat del conflicte, malauradament pels seus interessos, els opositors “moderats” de l’Exèrcit Lliure van començar a rebre abundant subministrament militar. Tot i controlar pràcticament totes les capitals provincials de Síria, quan els rebels tingueren l’opció real de tallar la ruta entre Damasc i Latakia, quedà evidenciat que ni amb el suport iranià podria Al-Assad recuperar el país. A les negociacions internacionals es començà a contemplar l’opció d’una retirada gradual d’Al-Assad del poder, amb la voluntat de construir un govern de consens amb l’oposició “moderada” (cosa que deixava l’ISIS sense un seient a la taula de negociacions). Tot i els atacs russos sobre les posicions d’ISIS, ha quedat palès que la seva prioritat segueix sent recolzar Al-Assad contra els rebels, no amb la voluntat de guanyar la guerra sinó de negociar des d’una posició de força.
No és desassenyat pensar que l’exèrcit rus és molt superior a les milícies rebels que lluiten a Síria i que podria guanyar la guerra sense gaires maldecaps, però, una sèrie de factors al marge del control de Putin impossibilitarien un triomf total del rus, fins i tot podrien implicar la seva caiguda del poder. Una de les raons que poden fer de Síria el “nou Afganistan rus” es el fet que els rebels estan rebent actualment noves tecnologies armamentístiques per part dels seus aliats, armes adaptades a la maquinària russa. Turquia, Aràbia Saudita i les altres potències han invertit massa en el conflicte per a fer marxa enrere ara. Fins i tot l’ISIS, oficialment un enemic de totes les nacions del món, rep també aquestes noves tecnologies, possiblement de les altres faccions del conflicte que les hi estarien canviant per petroli. L’altre fet que pot precipitar el fracàs rus es la lògica de la guerra asimètrica, per la qual un enemic amb menys recursos ha de recórrer al terrorisme per a impactar en l’opinió pública del país potent: seria el cas de l’atemptat de l’avió rus sobre el desert del Sinaí, o decapitacions de soldats russos a Síria. Finalment, i potser la raó per la qual Rússia pugui preferir negociar abans que imposar el seu criteri és el fet que els EEUU d’Obama no s’hagin implicat encara en el conflicte. Rússia podria en un eventual conflicte derrotar a potències com Turquia o fins i tot Israel, però no als EEUU, ja que al marge de la clara inferioritat militar respecte als nord-americans, l’economia russa depèn del preu del petroli, i si els americans (en consonància amb els saudites) artificialment abaratissin encara més el preu del cru, l’economia russa s’enfonsaria i els dies del president Putin estarien comptats.
Les dificultats abans exposades ens indiquen que Vladimir Putin té permís per jugar la partida síria, però seguint les regles d’Obama. Només un suport explícit dels xinesos (cosa que esta descartada) podria equilibrar la balança a favor seu. Putin però, ha entrat a Síria conscient dels riscos d’una intervenció militar amb un pla sota el braç, en el qual no hi tenen cabuda els interessos dels seus aliats tradicionals. Sembla que la retirada d’Al-Assad ja hauria estat pactada (la família del president ja s’hauria exiliat a Rússia) i la integritat territorial de Síria posada en qüestió, sent una de les propostes la creació d’una Latakia independent (amb Tartus inclosa), un Estat amb capital a Àlep, un altre amb capital a Damasc i possiblement un últim al Kurdistan. A canvi de tot això, Putin conservaria el port de Tartus i obtindria de les altres nacions el reconeixement de la seva sobirania sobre Crimea, així com la retirada de les sancions imposades arran de la guerra d’Ucraïna. Darrere del gran desplegament militar a Síria, Putin només buscava salvar la seva pell.