És habitual escoltar en converses de gent interessada en la política de l’Orient Mitjà afirmacions com “si Israel continua existint és perquè el lobby jueu dels EEUU els protegeix”, una frase contundent que tenia una base real fa uns anys però que en l’actualitat s’ha convertit més aviat en un clixé. Quan l’any 2012 es feia públic que els EEUU serien energèticament autosuficients, el president Obama, conscient dels riscos de participar activament en la política d’Orient Mitjà, decidí passar a la història com l’impulsor d’uns acords de pau amb l’Iran més que no pas com el protector d’Israel. Sol davant el perill, el petit Estat d’Israel s’adaptà al combat per l’hegemonia regional, en el qual una Turquia amb aliats per tot arreu semblava que anés a guanyar la partida de Síria i de tota la regió. 3 anys més tard la situació s’ha capgirat, Turquia es dessagna amb el conflicte kurd mentre els Saud i l’Iran s’arruïnen en missions fora de les seves fronteres; l’únic que no s’ha desgastat en tot aquest temps ha estat Israel.

Turquia es dessagna amb el conflicte kurd mentre els Saud i l’Iran s’arruïnen en missions fora de les seves fronteres

La gran preocupació d’Israel en política exterior ha estat sempre l’Iran dels aiatol·làs, enfrontats en una guerra indirecta de posicions. L’Estat jueu, amb una població total de poc més de 8 milions d’habitants (res en comparació amb els quasi 80 milions d’Iran), invertí durant anys milions de dòlars en perfeccionar l’armament del Tsahal (nom amb el qual es coneix l’exèrcit d’Israel) fins al punt d’estar a l’altura de l’equipament de les tropes nord-americanes, així com d’instal·lar una xarxa d’estacions de radar al Kurdistán iraquià amb el qual podia vigilar els moviments de l’Iran. Donada la inferioritat tecnològica de l’Iran, el Sepah (exèrcit iranià) se centrà a desenvolupar la profunditat estratègica del país, és a dir, en tenir territoris afins des dels quals es pogués llençar míssils sobre territori israelià en cas de guerra. El nom amb el qual es conegué aquesta aliança fou el de “Front de Resistència contra Israel” en el qual s’incloïen la Síria d’Al-Assad, la milícia libanesa d ’Hizbulá i la palestina Hamás, el territori de la qual comprèn la Franja de Gaza. En aquesta situació, en cas d’una hipotètica guerra entre l’Estat d’Israel i el d’Iran, ambdós serien bombardejats.

La guerra de Síria, però, trencà la unitat del Front de Resistència quan es demostrà que l’Iran només tenia capacitat per a protegir el seu aliat més valuós, Síria. Donat l’assetjament del Tsahal sobre la ciutat palestina de Gaza, a Hamás no li queda més remei que unir-se a l’ascendent Turquia d’Erdogan, enviant els seus milicians a combatre al costat dels rebels siris contra els quals havien estat els seus aliats en el Front de Resistència. Iran, que necessita l’existència d’una Síria afí per a no ser presa fàcil de l’aviació israeliana, reafirma el seu suport al govern d’Al-Assad i hi involucra a Hizbulá. És una guerra total.

Iran només tenia capacitat per a protegir el seu aliat més valuós, Síria

Ara a la partida s’hi suma un nou jugador, l’origen del qual podria involucrar a més d’una potència enemistada amb l’Iran, l’Estat Islàmic. La política d’Israel no canvia gens amb l’aparició de l’ISIS, la seva amenaça principal segueix sent l’Iran i els seus aliats als quals boicoteja sense arribar a declarar-los la guerra. L’aleshores president d’Israel, Netanyahu, està inquiet davant la perspectiva que Obama i el president iranià Rohani signin un acord nuclear que pugui esdevenir en una futura aliança, no li falten motius per a dubtar de la fe del seu antic guardià: no gaire temps abans i gràcies a la posició d’Obama, Palestina ha estat reconegut com un Estat (si bé encara no té cadira a l’ONU) i ja té capacitat per a denunciar Israel per crims de guerra. Netanyahu tracta de boicotejar els acords sense èxit, cosa que li valdrà la humiliació davant els seus propis electors i l’enfrontament amb Obama, però gràcies a això aconsegueix cridar l’atenció del Partit Republicà dels EEUU (la política del qual difereix de la d’Obama) que li donen suport i el conviden a fer un parlament davant el Congrés nord-americà.

La derrota diplomàtica de Netanyahu sembla que no tindrà repercussions greus per a Israel, ja que la precària situació dels aliats de l’Iran al mediterrani s’agreujà el 2015 tot i l’èxit de l’acord entre Rohani i Obama. L’intervenció russa a Síria (centrada més aviat a protegir el seu port militar a la ciutat de Tartús) i el pla de pau de l’Iran en el qual es contempla la partició del país deixa de manifest que no esperen que Al-Assad pugui guanyar la guerra i recuperar el país. Sense un aliat fort a Síria, tot indica que l’única milícia que podrà garantir la profunditat estratègica de l’Iran serà Hizbulá, una línia defensiva insuficient que tot sembla indicar portarà al president Rohani a problemes amb el Sepah.

Mentre Turquia ha fet la guerra a Síria i Líbia, l’Aràbia Saudita l’ha feta al Iemen i a Síria, l’Iran a Síria i l’Iraq, Israel no s’ha desgastat en cap nova aventura militar

Mentre Turquia ha fet la guerra a Síria i Líbia, l’Aràbia Saudita l’ha feta al Iemen i a Síria, l’Iran a Síria i l’Iraq, Israel no s’ha desgastat en cap nova aventura militar, limitant-se a reforçar el setge sobre Gaza i a incentivar les polítiques colonials a la resta de Palestina. La relativa inactivitat del Tsahal ha permès que cap de les potències regionals prenguessin Israel com una amenaça immediata, centrant-se a combatre’s entre elles. Renunciant a involucrar-se en la guerra de Síria, el Tsahal es manté intacte i amb capacitat per a posar fi al “problema palestí” a la seva manera. El principal inconvenient per a Israel ha estat la manca de terres i en l’àmbit de seguretat l’existència de bosses de comunitats palestines dins del seu Estat (especialment la de Jerusalem Est), un inconvenient que estan superant mitjançant la multiplicació dels assentaments colonials (molts més que abans de l’era Obama) i amb els recents episodis de violència amb ganivets (la mal anomenada “tercera intifada”) expulsant de forma “legal” els palestins que vivien a Jerusalem Est i altres comunitats. La conquesta de Gaza serà l’última expansió de l’Estat d’Israel però la més rellevant, ja que li garantirà una posició de preeminència estratègica a l’Orient Mitjà en un moment en el qual cap de les altres potències regionals tindrà capacitat per respondre-hi.

[El debat]

A Israel li anava millor sense la guerra a Síria