Samar Yazbek no és una siriana més entre els milions de residents del país que s’han vist obligats a fugir del seu devastat país. És alauita -la mateixa branca del xiisme a la qual pertany el dictador Baixar al-Assad-, però des de l’inici de les protestes contra el règim, la periodista es va bolcar amb els sirians que exigien viure en democràcia, que van començar manifestant-se pacíficament en diverses regions del país l’any 2011.

El compromís moral amb la seva terra natal la va portar a deixar la seva residència a París per creuar en diverses ocasions la frontera nord de Síria amb Turquia. Després de recollir els durs testimonis de civils i combatents involucrats en la lluita, va plasmar les seves impressions en el llibre “La Frontera: Memòria de la meva destrossada Síria” (Ed. Stella Maris). Yazbek era conscient dels riscos que comportava la seva missió, però la seva connexió sentimental amb el seu lloc d’origen i l’amor per la seva gent la van impulsar a escriure aquest tràgic relat sobre un país devastat i cada vegada més dividit per la guerra civil iniciada fa més de 4 anys, que ja ha costat més de 250.000 víctimes mortals i més de 4 milions de refugiats, dispersos en països veïns o emprenent la incerta travessia a Europa.

Per què va decidir arriscar-se i creuar la frontera entre Turquia i Síria per tornar al seu país?

No considero que tornar fos un perill, al final estava tornant a la meva terra. Com la majoria de gent que va tornar, vaig creure necessari fer-ho per intentar ajudar en la recerca d’una solució. Com a periodista, pretenia anar per plasmar el que està passant realment a Síria, perquè des de fora es vegi la realitat tal com és, sense deformacions. Crec que els intel·lectuals i escriptors tenim el deure de col·laborar en la reconstrucció d’un estat de dret democràtic. A més, vaig voler muntar una fundació per ajudar sobre el terreny. Simplement pretenia recollir testimonis i imatges per, algun dia, escriure sobre el que estava passant. Era un projecte per al futur, no pensava escriure un llibre immediatament. Però després d’abandonar Síria en el meu últim viatge, no vaig poder tornar a accedir de nou perquè era massa perillós, així que em vaig posar a escriure el llibre.

Intenti recordar la Síria del passat, el que més enyora del seu país. Què ha canviat des de l’esclat de la guerra?

El país que jo recordo són diverses Sirias. Una Síria d’etapes, perquè en alguns moments de la meva vida ja vaig donar per fet que estàvem sentenciats a viure sempre sota un règim dictatorial. Més endavant, vaig veure un raig de llum que prometia una sortida a la dictadura, i vaig començar a somiar i a intentar lluitar per aconseguir-ho. La Síria que vaig veure en la meva volta és un país raptat, que ja no pertany als sirians.

Síria és com un malalt que patia una malaltia greu, però que lluitava i tenia l’esperança de recuperar-se. Ara, a aquell malalt l’han esquarterat.

“En alguns moments de la meva vida ja vaig donar per fet que estàvem sentenciats a viure sempre sota un règim dictatorial”

Llavors, ja no queda lloc per a l’esperança?

No sóc optimista. La meva falta d’optimisme m’obliga a exigir que es faci justícia amb la memòria de les víctimes d’aquesta atrocitat. L’única esperança que em queda és que les potències internacionals que estan combatent al nostre territori pels seus interessos deixin de matar-se i deixin ressorgir al poble sirià. Al final, el conflicte implica que els civils siguin les víctimes, sense capacitat de decisió.

És sabut que Síria és un lloc molt perillós per exercir el periodisme. Des que es va iniciar el conflicte, diversos reporters estrangers han estat segrestats i, fins i tot, assassinats davant les càmeres. Quin rol juguen els periodistes locals sirians i que riscos afronten sobre el terreny?

Els periodistes locals intenten plasmar quina és la veritable realitat sobre el terreny, lluny de la propaganda del règim. Sobretot quan al principi dels esdeveniments s’acusava els revolucionaris opositors de ser terroristes. Ells informaven que en realitat no eren terroristes, sinó població civil que clamava per aconseguir un estat de dret. Van patir tota mena de repressió i assassinats, fins que al-Asad, amb l’ajuda dels seus aliats, va introduir l’extremisme al país, que no existia en els inicis de les protestes. Així va aconseguir deformar la imatge del moviment revolucionari de cara al món. Els periodistes sirians van fer molt per explicar les coses, i molts ho van pagar amb la seva vida.

“L’única esperança que em queda és que les potències internacionals que estan combatent al nostre territori pels seus interessos deixin de matar-se i deixin ressorgir al poble sirià”

Els primers combats van ser entre milicians de l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS) i les tropes del règim d’Al-Asad, que des d’un primer moment va fer servir la seva artilleria pesada contra els opositors. No obstant això, l’Estat Islàmic (EI) i altres faccions islamistes radicals van guanyar protagonisme i influència en el conflicte poc després. Han eclipsat els grups extremistes la lluita per una Síria lliure i democràtica que va iniciar l’ELS?

El ELS és el que va començar i va liderar la revolta popular en contra del règim, i va pagar un preu molt alt amb víctimes per ser el cap visible de l’oposició. El que va passar posteriorment és que es van obrir les fronteres, sobretot amb Turquia i l’Iraq, i van començar a entrar milers de combatents fanàtics i molt ben armats, subvencionats per certs règims o estats, que a poc a poc van desbancar l’ELS del seu lideratge. Les tropes del règim bombardejaven sense parar als combatents de l’ELS, que no va rebre ajuda de cap part. Se’ls va deixar sols en el camp de batalla, cosa que els va debilitar. A més, hi va haver molts atacs selectius contra líders de les forces opositores molt misteriosos. Llavors, els yihadistes van tenir via lliure per creuar les fronteres i ocupar el territori perdut per l’ELS, que va quedar desestructurat. Molts dels seus combatents van buscar alternatives per seguir lluitant, i la primera va ser el Front Al-Nursa (filial d’Al-Qaida a Síria), que d’alguna manera va acabar diluint-se dins de l’Estat Islàmic. La població es va veure obligada a seguir lluitant contra al-Asad, i per això estava disposada fins i tot a pactar amb el diable per intentar aconseguir el seu objectiu.

Fruit de la devastació a Síria, milions d’habitants han fugit a països veïns com Jordània, el Líban o Turquia. D’altres, però, trien l’arriscada travessia a Europa, on diàriament es produeixen escenes de patiment i mort. Com valora la resposta de les institucions europees davant el drama dels refugiats?

Cal separar els europeus dels seus governants. La majoria de governs europeus han fet de simples espectadors, sense intervenir. Prefereixen cuidar els seus interessos com a estats davant la desgràcia dels refugiats, saltant-se els valors democràtics sobre els quals està construïda Europa.

Alguns ciutadans sirians són reticents a publicar els seus noms originals en mitjans de comunicació per por que els seus familiars pateixin represàlies. Ha rebut amenaces contra vostè o la seva família després de començar a publicar la realitat que va viure a Síria?

Prefereixo que no aparegui informació sobre la meva família en els mitjans. Temo molt per ells. Tot el que faig és a títol individual estrictament, no vull ficar-los en res del que faig.

“La majoria de governs europeus han fet de simples espectadors, sense intervenir. Prefereixen cuidar els seus interessos”

Vist el dramàtic desenllaç que està tenint la guerra al seu país, creu que va merèixer la pena que els sirians opositors es rebel·lessin contra el règim?

És una pregunta molt humana, que qualsevol persona es faria a si mateixa. Però jo no formo part de la gent que ha perdut les seves cases i els seus éssers estimats, així que no em considero una veritable damnificada pel conflicte. Per tant, no em correspon a mi contestar aquesta pregunta, per què qualsevol resposta meva seria injusta. L’hauria de respondre qui realment ha patit pèrdues. Quan tot va començar, el que vaig fer va ser acompanyar-los i escriure sobre ells. He escrit dos llibres per ser veu de la gent de Síria que no la té.

Rússia ha estat l’últim gran actor internacional en implicar-se directament al conflicte, contribuint a bombardejar el terreny amb el seu armament i les seves tropes per defensar el règim sirià. Iran i la milícia xiïta libanesa Hezbollah també lluiten al costat dels lleials a al-Asad i, d’altra banda, estats multimilionaris del golf Pèrsic i països occidentals financen i armen a opositors i grups extremistes. Considera necessària una major intervenció militar liderada per Occident per posar fi a la massacre?

Sóc contrària a una intervenció militar a qualsevol país. Quan Hezbollah i l’Iran van intervenir a favor d’al-Asad a l’inici de la revolta, va canviar totalment l’equilibri de forces. Des de les primeres accions externes per acabar suposadament amb l’Estat Islàmic (EI), mai es va atacar realment a objectius dels extremistes. El que bombardejaven era població civil i milicians de l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS). La intervenció russa ha suposat el mateix: el percentatge de bombardejos sobre l’EI són mínims, mentre la població civil segueix sent massacrada.

A nivell moral i humà, no aspiro de cap manera a una major intervenció militar. Sobretot si tenim en compte que Síria ja està plena d’armes i grups de combatents estrangers enfrontats entre si.

“La intervenció russa ha suposat el mateix: el percentatge de bombardejos sobre l’EI són mínims, mentre la població civil segueix sent massacrada”

Tot i que la minoria alauita siriana a la qual pertany el clan al-Asad va mantenir una fèrria dictadura durant dècades, el règim va aconseguir mantenir una relativa harmonia entre els diferents grups ètnics i religiosos que conformen el país. ¿Fins a quin punt el conflicte sectari ha afectat les relacions entre les diverses comunitats que conformen Síria?

Durant els mandats d’al-Assad pare i després en el del fill, hi va haver un sistema dictatorial opressiu que buscava evitar qualsevol tipus de moviment massiu, sobretot de caràcter religiós o ètnic. Alhora, d’una altra manera fomentava les pertinences a cada grup, per així fragmentar la societat i poder controlar-la.

Quan el règim va començar a tremolar, van sorgir les diferències entre els grups, i el govern va aprofitar l’inici de les protestes per fomentar la confrontació ètnic-religiosa per debilitar més a l’oposició. En un sistema dictatorial, on el ciutadà no se sent segur, busca enfortir dins del seu grup, ja sigui ètnic o religiós.

En qualsevol cas, la solució no seria introduir més armes i confrontació, si no intentar crear espais que fomentin valors seculars, d’estat civil, d’estat de dret, per assolir la democràcia.

A excepció de Tunísia, que va aconseguir posar en marxa una transició democràtica, la resta de països que van viure la denominada  “Primavera Àrab” no van aconseguir el seu objectiu i, en certs casos, han derivat en estats fallits. La pau i la democràcia segueixen sense arribar al món àrab.

Totes les intervencions durant la Primavera Àrab, ja siguin les occidentals liderades pels Estats Units i, d’altra banda, la presència de Rússia o Iran, han tingut una enorme influència negativa sobre el camí inicial de les protestes a favor de la democràcia. El problema no està en els individus àrabs. El problema és el que ha passat en tots aquests països, igual que a Síria. Un sistema dictatorial no ofereix cap seguretat als individus i, llavors, recorren als grups religiosos i ètnics per protegir-se. Les agendes dels països occidentals a la regió no van contribuir en absolut a la seguretat dels mateixos manifestants, que aspiraven a un nou horitzó. Al món àrab no li van deixar de tenir una revolució necessària, no només dins el món àrab, sinó també en la religió islàmica, perquè donés lloc a un islam il·lustrat enfront de l’islam fanàtic que representen els països del golf. Mentre se segueixi intervenint per salvaguardar interessos estrangers, res canviarà.