From Hell (Alan Moore & Eddie Campbell, 1993-96)

A priori, el suadíssim tema de Jack l’Esbudellador no és quelcom entusiasmant a l’hora d’encarar la lectura d’una novel·la gràfica. No obstant això, la perícia narrativa d’Alan Moore combinada amb les crues il·lustracions d’Eddie Campbell converteixen la famosa història del primer assassí en sèrie modern en quelcom totalment nou: un retrat en profunditat de la societat victoriana d’entorn 1888.  L’obra, a més, està farcida de referències culturals i artístiques que no fan sinó fer més profund el fosc cau al fons del qual veiem el Londres de finals del segle XIX, amb tota la seva immundícia, crueltat i corrupció que tant fascinen a l’autor de V de Vendetta, Watchmen, etc. En qualsevol cas, el que es pot afirmar amb vehemència és que la lectura de From Hell és una experiència que no deixa indiferent, d’aquelles que et deixa un buit quan l’acabes: és una gran obra literària, per a mi, la que millor exemplifica la maduresa i complexitat del gènere (comença a ser un terme anacrònic, però ja ens entenem) de la novel·la gràfica. I què voleu que us digui, la frase “un dia els homes miraran enrere i diran que jo vaig parir el segle XX” sortint de la boca de l’assassí en sèrie per antonomàsia a mi em va deixar clavat a la cadira.

Matrix (germans Wachowski, 1999)

Si hi ha una pel·lícula que hagi marcat un abans i un després en les últimes dues dècades, aquesta és Matrix dels germans Wachowski. Sota l’aparença inofensiva d’una cinta de ciència-ficció, els cineastes de Chicago hi entaforen reflexions profundes sobre la relació home-tecnologia o fins i tot els perills del simulacre. Menció especial mereix en aquest títol la treballada estètica cyberpunk – gavardines negres amb ulleres de sol i botes militars, etc. – que juntament amb els elaborats recursos tècnics (com el bullet time) va determinar l’avenir estètic dels films d’acció dels primers anys 2000. Arribat aquest punt m’és inevitable de citar les dues seqüeles que té aquesta obra mestra, i com comprendreu, si no les he mencionat d’entrada, és per un bon motiu: tot el que té el primer film d’original i profund ho tenen les altres dues de previsible i de pesat. Estalvieu-vos quatre hores llargues de tortura i cremor d’estómac i quedeu-vos amb la joia que ens van regalar els Wachowski bros. abans que se’ls hi posessin les pupil·les amb el símbol del dòlar.

Sad Wings of Destiny  (Judas Priest, 1976)

Els setanta van ser una època d’efervescència cultural, i si ens centrem en el panorama musical, hem de fer referència obligatòria a la psicodèlia, el rock i els hippies. Tanmateix, Judas Priest és un nom que s’acostuma a associar a un altre concepte: el heavy metal britànic més clàssic, amb grenyes, cuir i punxes per tot arreu. En aquest àlbum – el seu segon – hi trobem uns Judas encara una fase molt embrionària, encara amb restes de blues i rock progressiu que ja emprenen un camí molt clar cap al que serà el disc que va marcar l’estètica del rock més dur durant els vuitanta, el British Steel (1980). Sad Wings of Destiny és un disc quasi experimental, de transició, però curiosament, en ell s’hi troben dos dels hits més potents de la història de la longeva banda britànica: per una banda, The Ripper, un tema de poc més de dos minuts sobre Jack l’Esbudellador ràpid, simple i agressiu; mentre que de l’altra tenim Victim of Changes, una obra mestra del progressiu amb pinzellades de psicodèlia de set minuts amb unes guitarres i una veu que són simplement espectaculars. Un àlbum imperdible per tot aquell que s’estimi la Música i en particular el rock. El podeu sentir aquí.