A Patricia Carrasco li plau allò que fa. Per això ho fa bé. Ella és la directora? La comissaria? Ella és La Galeria Encantada. Una galeria que no obre cada dia, que no és gran i que està amagada. Si s’amaga, potser és per seleccionar els seus visitants, però la veritat és que s’amaga, ja que les coses bones s’ha de buscar.
La primera vegada que hi vaig entrar, em vaig confondre, no esperava l’edifici, esperava uns baixos ben il·luminats i cares afables mirant obres d’art, però no va ser així, vaig entrar en un laberint de botigues, en un basar, que ara veig groc i estret, un cert aire apocalíptic el governava. No trobava res, fins que aparegué un cub blanc. El cub blanc era La galeria Encantada i hom s’havia de posar en el carrer del mercat per seguir el piscolabis o veure les obres amb perspectiva.
Això mateix fa de la galeria un lloc especial. Fora dels centres, ella és el seu centre. Però cal veure una cosa, les últimes exposicions que s’hi ha fet, concretament a Fito Conesa, Marc Herrero i Llobet and Pons. Una triada que obeeix a una característica comuna. Són artistes que no són exposats i ho han de ser.
Fito Conesa, és un noi rabassut, teatral, que a les xarxes es diverteix subvertint allò kitsch, donant la volta a l’estètica de les nostres tietes. Però és rigorós en el seu treball i ho demostren les seves amplies col•laboracions amb fundacions privades i ens públics. L’habitació 1418, projecte del MACBA als adolescents és regit per ell amb gran encert. I també ho va ser la seva exposició Fantasía y Fuga para Tsushima, a La Galeria Encantada, on en trobar una carta naval de l’illa recreava una batalla que enfrontà l’Imperi rus amb el japonès el 1905. L’exposició de la batalla jugava amb diferents llenguatges, sigui el musical, el visual o el conceptual per explicar el fet històric.
Marc Herrero és un dibuixant d’espais blancs. Imaginem per un moment un gran full blanc, on hi ha la possibilitat de tot. Ara imaginem que al mig i dibuixem una suau cama amb una línia d’horitzó. De qui és la cama? Jugarà a football? Rugby? O ballarà a ballet? El dibuix deixa passar la imaginació, deixa que fem fabulacions sobre el que som, també, i potser no volgudament, entra en un joc de contenció, al només ser fets per una discreta línia i no per deu mil i un gargots. L’exposició de finals de la passada primavera, Validez permanente, veia la família sota aquest prisma, però també ho feia en el sentit que Javier Peñafiel ho explica; La familia provee al mundo de mesías y sus cultos pero no deja que los muertos entierren a los muertos, olvidando a aquellos que, en vida, fueron documento nacional de identidad, números próximos. Marc dibuja el lado culto del vivir como no, como si no mujer, como si no poder, cómo no. Sí, cómo no.
Llobet i Pons, dos artistes formats a l’Hangar, mostren a La Galeria Encantada Four Rooms; una conjunció d’objectes impossibles en la millor de les tradicions surrealistes. Escombres enganxades als recollidors, que inhabiliten les seves accions, escombres enganxades per evitar la seva utilització, etc. Ironia en la petja històrica que ha deixat Duchamp a les nostres testes.
Si parlo d’aquest espai, de Patricia Carrasco o dels artistes que mostra, és per la sinceritat, que tant es troba a faltar en el món de l’art. La galeria Encantada és el que és. No és res més. I això en un món que com deia Shakespeare és un teatre ja és molt. Patricia Carrasco, juga, observa, i s’equivoca, però és que l’error és necessari. Potser l’encant de la galeria resideix en aquest fet, en què és ella mateixa i no vol ser res més. En l’autoafirmació de la seva personalitat, és la personalitat que manca als altres i en ella llueix.
Les imatges són extrets del web: http://lagaleriaencantada.com/ i corresponen a Marc Herrero i Fito Conesa, per aquest ordre.
