Foto de Byrion Smith

Potser mai havíeu sentit a parlar de la petita localitat de Weston-super-Mare, al Regne Unit. Probablement degut a que és un poble petit i costaner on el turista difícilment hi arriba tenint a relativament poca distància focus tant potents com Londres, Liverpool, Dublín o Edimburg. Tanmateix és en aquesta vila on ha tingut lloc un esdeveniment artístic de primer odre mundial: Banksy hi ha obert un “parc d’atraccions”.

Partint amb el handicap, de no haver-lo pogut visitar en persona – cosa que sospito hauria sigut una experiència fantàstica –, el que hom pot fer des de la llunyania continental és comentar les implicacions que té aquest fet per sí mateix. No obstant cal tenir en compte una sèrie de consideracions prèvies que ajudaran al lector a posar-se en situació. En primer lloc és necessari recordar que Banksy és un dels artistes vius més influents i reconeguts arreu del món, però tot i això, la seva identitat és un misteri. En segon lloc, a Dismaland Bemusement Park[1] (així es diu el lloc) no només hi ha obres del graffiter anglès, també hi trobem peces d’artistes anglosaxons – d’entre els que destaquen fortament Damien Hirst i Jenny Holzer – així com un nombre considerable d’artistes d’orient mitjà [aquí la llista completa]. Per últim, recordar que aquest és un projecte temporal, que durarà fins el 27 de setembre i que pot acollir un màxim de 4.000 visitants diaris.

L’artista britànic ens ofereix amb aquesta inusual proposta una visió cruament satírica de la societat actual – quelcom que, recordem-ho és el leit motiv principal del seu discurs –, criticant durament des dels mass media fins a la crisi de la immigració que tantes hores de telenotícies ha ocupat últimament. Més enllà de la crítica social, però, m’interessa aprofundir en la forma en la que Banksy ha decidit articular les seves idees, ja que en aquesta ocasió, ha abandonat l’anonimat de l’art de carrer per posar-se al capdavant d’una de les instal·lacions artístiques més potents de tots els temps.

A partir dels anys cinquanta i seixanta, quan la performance va començar a ser una corrent potent dins de l’art contemporani, la instal·lació artística va trobar el seu lloc al mercat lligada a aquesta corrent performativa: artistes com Chris Burden, Bruce Nauman, Marcel Duchamp o Lucio Fontana (o El Lissitzky abans que ells) van assentar les bases del terreny pantanós que és la instal·lació artística: un totum revolutum que depassa els límits de la escultura, de la pintura i sovint relacionat amb l’arquitectura. Dismaland és això, un tot que va més enllà d’una obra o un conjunt d’obres; Banksy ha actuat en aquesta ocasió con un macabre director d’orquestra, posant en consonància curosament obres diverses, entrellaçant-les i connectant-les amb delicadesa sota l’allargada ombra de la crua realitat de cada dia. El resultat: una simfonia dantesca que combina art, entreteniment i anarquisme per a principiants.

L’obra de Jenny Holzer que figura al parc és un dels seus truismes, que diu així: “it’s better to be naive than to be jaded” (és millor ser naïf que estar fart). Aquesta perillosa idea d’afartament, conseqüència directa de la infoxicació a la estem sotmesos cada dia, és de les coses més inquietants que hi ha actualment al que coneixem com a primer món: estem tant i tant acostumats a la violència, la mort i la destrucció i la consumim visualment en tals quantitats que realment tant se’ns en fot. Això és dramàticament perillós i així se’ns apunta des de les depriments terres de Dismaland, on satíricament ens suggereixen que és millor ignorar el mal que acabar-ne fart.

Tanmateix, no vull acabar aquest article sense posar sobre la taula una petita reflexió. Fa un temps que, com a habitant d’una ciutat en la que abunden les ofertes artístiques, culturals i d’oci com és Barcelona, tinc la sensació de viure en una mena d’amusement park permanent. Un habitant de París, Londres, Roma, Florència o tantes altres ciutats potser podria dir el mateix, però alguna cosa em fa sospitar que el nostre cas és lleugerament diferent. La manera en la que es tracta la cultura en aquestes contrades és molt singular, i igualment singular és el context que en resulta.

Si bé el projecte de Banksy no critica exactament això, el fet que hagi triat un format tant singular com és la paròdia de Disneyland per a elaborar el seu discurs crític alimenta la flama que il·lumina les tenebres de la contemporaneïtat per acabar de confirmar les meves sospites: la cultura – o com a mínim una part d’ella – s’està convertint progressivament en un gran parc temàtic.

—–

[1] El nom del parc es tradueix com “Tristesalandia, parc de l’atordiment”