De sobirans i patrons

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els últims mesos han estat polèmics pel nostre gran museu d’art contemporani. Bartomeu Marí aconseguí els llaurers d’or en censurar de forma prematura i més o menys caòtica l’exposició Bèsties i sobirans, comissariada per Valentín Roma i Beatriz Preciado. L’exposició contenia una obra impúdica segons el director. El comissariat considerava que era un atac a la llibertat d’expressió. La polèmica va anar avançant i el director va oferir la seva dimissió no sense abans fer fora els comissaris, al càrrec de l’organització del Programa d’Estudis Independents del MACBA, que es defineix: “El programa es planteja com un fòrum d’educació interdisciplinària adreçat a preparar els assistents per afrontar una activitat professional crítica en l’àmbit artístic i cultural.” Un plantejament en vies de desaparició, com el programa que ja ha desaparegut. L’exposició es va acabar inaugurant, més per pressió social (radicada a una elit activa a les xarxes socials) i mediàtica, que per disposició de les parts enfrontades.  Aquells dies de març hom va tenir la sensació de ser dins d’una batalla de poders tectònics que escapaven a la seva comprensió. Però també es pot pensar que potser, i gràcies al multitasking dels encarregats del museu podem afirmar, que la polèmica va ser per una peça mal triada i aprovada per tothom al final d’una reunió llarguíssima on només hi van assistir ajudants. Decisió fatal i només revisada a l’últim moment. Però no ens deixem endur per fantasies. Aquests fets, va il·lustrar un xoc, el xoc entre el director, el patronat i el públic del MACBA.

L’exposició La bèstia i el sobirà ens serveix d’excusa per parlar d’allò que ens interessa ara, el patronat del MACBA. Què és i qui hi ha? Són dues preguntes raonables que ens podem fer, ja que el patronat del museu és una de les quatre potes sobre les quals s’aguanta la seva governabilitat. L’ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el Ministerio de Cultura conformen l’òrgan rector, a més del patronat. Els tres primers el ciutadà els pot escollir, però el patronat no. És una representació de patricis de Barcelona, que també trobem al Palau de la Música, en fundacions filantròpiques i que sol viure a l’Upper diagonal. El patronat consta de 32 vocals. Amb noms tant insígnies com ara Joan Gaspart i Solves, Macià Alavedra i Monet o Bertran Caralt. Només hi ha 6 dones i 4 d’aquests patrons han estat relacions o condemnats en casos de corrupció. És la representació de la gran burgesia catalana. Però si hi és, és perquè en el seu moment van sufragar les despeses de la creació de la col·lecció del MACBA i s’ocupa de l’adquisició de l’obra del museu. Aquest és el motiu pel qual, lògicament volen tenir un pes en la governació del museu. El grup el va formar Leopoldo Rodés (ara ja desaparegut) i va assumir les despeses que generà la compra d’obres d’art. Unes quantitats estratosfèriques per hom, que només podien ser assimilades amb un fons fet per la suma de diferents patricis catalans. El poder que té aquesta Fundació és el de dirigir la compra, però evidentment s’extralimita a aquest afer. Tenen poder, ja que com a persones tenen una influència directa amb la societat que els envolta. Però la crítica fàcil aquí és aprofitada per progressistes per plantejar-la com un contra poder, per què la família que entre altres accions controla el 5% de Catalana Occidente, també ha de controlar el MACBA? Una primera resposta és que, ja que han pagat una part de la col·lecció és lògic que també puguin dir alguna cosa sobre el funcionament del MACBA.

Però va més enllà. És una qüestió de prestigi social i de construcció de ciutat i de país. És una classe social que considera que Catalunya ha de ser una gran capital europea però que viu en l’eterna contradicció de ser espanyola i no poder ser ella mateixa. M’aventuraria a dir que una gran part dels patrons són unionistes, però tenen un gran sentit del qual ha de ser la seva ciutat, respecte als seus interessos. A ningú se li escapa que Plàcido Arango Arias, president del grup Vip’s d’alimentació té uns interessos (polítics, socials, etc.) lleugerament diferents dels d’un servidor, ja sigui només per la seva pròpia supervivència. Aquests patricis van fer possible que la nostra ciutat tingués una infraestructura que ha servit per projectar la ciutat al món. Ha tingut uns costos, però ara seria impensable que no hi hagués un MACBA. Els capitalistes del carrer Ganduxer també fan coses que beneficien a la majoria, encara que només sigui per sentir l’orgull de pertànyer a un grup selecte de 32 persones.

Però aquest grup, no és una bassa d’oli. Dins d’ell hi podem trobar el retrat d’una burgesia que de vegades confon el país amb una de les seves propietats. Ara en veurem diferents exemples. Exemples que són una excepció, però que mostren una predisposició del poder.

Macià Alavedra (1934), va néixer a l’exili i representa la degeneració del poder. El seu pare, Joan Alavedra va ser un reconegut periodista durant la República. Secretari de Macià i Companys durant les presidències de 1931 a 1934, s’exilià a Prada de Conflent, on va néixer Macià Alavedra. El 1948 publicaria Poema del pessebre, la seva novel·la més apreciada. Macià Alavedra estudià dret i es casà amb Doris Malfeito Torrella, morta el 2014. Ella estudià a l’escola Virtèlia, lligada a la resistència burgesa i catalanista antifranquista. Allà també hi van estudiar les famílies Pujol i Maragall. Macià Alavedra estarà lligat a aquest sentiment catalanista i fou diputat al Congreso de los diputados el 1977 pel Pacte democràtic per Catalunya. Dos anys abans havia fundat Esquerra Democràtica de Catalunya. Inscrit en els cercles burgesos de la ciutat comtal, fou una persona clau en el desenvolupament del MACBA, ja que juntament amb Leopoldo Rodés coneixia i compartia les amistats patricies de la ciutat que tenien la voluntat de bastir un museu d’art contemporani a Catalunya i per les seves vinculacions era un nexe d’unió entre la burgesia, el museu i el govern. Arran del cas Pretòria el fiscal demana sis anys de presó per Alavedra i una multa de 10,3 milions per blanquejament.

José Felipe Bertrán de Caralt (Barcelona, 1926), indultat el 1997 per frau fiscal, és l’últim hereu de la cementera Asland. Negoci en el qual es basa la fortuna familiar. Està emparentat amb la família Güell, fill de Felipe Bertrán Güell i net de José Bertrán Musitu. Entre els patrons del MACBA hi ha l’ actualment baronessa de Güell. La seva nissaga té els orígens en el seu avi; Bertrán i Musitu que fundà juntament amb Cambó la Lliga regionalista, el seu pare; Felip Bertran i Güell, va unificar el patrimoni dels Güell i dels Betrán, era president de Asland i Maquitrans (empresa de transports). Durant la Guerra Civil va publicar els llibres: Preparación y desarrollo del Alzamiento nacional i Rutas de la Victoria. José Felipe Betrán de Caralt fou vicepresident d’Aigües de Barcelona durant els anys setanta, així com president d’Asland Catalunya, filial del grup homònim. A finals dels anys noranta va ser declarat culpable de frau fiscal i condemnat a sis anys de presó. Ho va ser, ja que va amagar una gran part del seu patrimoni a Hisenda gràcies a un seguit d’empreses fantasmes fetes amb DNI’s falsos i bons del tresor. Durant la instrucció d’aquest cas va rebre pressions per tal de què contractés el servei de l’advocat Juan Piqué Vidal, acusat després en el si del Cas Estevill. El jutge Pascual Estivill extorsionava a empresaris gràcies a la seva condició professional. El 2005 va ser condemnat a nou anys de presó. Vidal va ser condemnat a set. La seva obra filantròpica s’estén al museu del Prado, on a través de la Fundació Bertrán va comprar l’obra de Juan van der Hamen Retrat de nan. Aquesta fundació té una càtedra a la IESE Bussines School of Navarra on el mateix José Felipe va estudiar.

Políticament el veiem relacionat amb la creació, a mitjans dels anys setanta, de la CEOE, que volia revitalitzar la vetusta (en aquell moment) organització de Fomento Nacional del Trabajo. Volia que la institució pogués fer front a l’agonia del franquisme. En mig de la pugna entre el sector renovador de la patronal i l’immobilista actuà com a comodí. A diferència de Macià Alavedra, la seva tradició familiar s’entén en l’ unionisme burgès de Catalunya, i com s’ha pogut veure està relacionat amb les més altes famílies catalanes, encara que no sigui catalanista. Hem de recordar que la família Alavedra va perdre la guerra i la família Bertrán la va guanyar.

- Publicitat -

Artur Carulla, fill d’una de les famílies més riques de l’Estat espanyol, el seu pare Lluís Carulla Canals va fundar la nissaga al comercialitzar el caldo de pollastre Avecrem, en un primer moment anomenat ‘La gallina d’or’. L’any 1961 fou un dels fundadors d’Òmnium Cultural, juntament amb Pau Riera, Fèlix Millet, Joan Vallvé i Joan Baptista Cendrós. El holding que crearà serà Agroaliment, empresa amb productes diversificats, actualment comercialitza el pinso Affinity i també és propietària de Pans&Comany o Fresc Co. Fins al 2005 també controlaven l’empresa de congelats la Sirena, actualment en mans del fons de capital de risc britànic OpCapital. La família Carulla té en la seva tradició la filantropia, ja que Mariona Carulla, per exemple és la presidenta de l’Orfeó Català així com la Fundació Lluís Carulla s’ocupa de promoure la pertinença a la societat catalana, via l’enfortiment de la llengua i la cultura. Artur Carulla l’actual president del grup, ha aixecat la sospita del frau al fisc, al tenir l’ombra de l’evasió d’impostos al seu darrere, gràcies a un entramat d’empreses americanes que absorbiren els beneficis d’Agroaliment i farien que els multimilionaris beneficis de l’empresa escapessin al control d’hisenda. El cas d’evasió d’impostos va ocupar als sis germans, però només un va ser condemnat el 2014. Es va pactar amb la fiscalia un pagament de 6,4 milions d’euros a hisenda, evitant el judici. L’únic germà condemnat; Lluís Carulla, va evitar la presó al pagar una multa de 7.200 euros. En total la fiscalia ha conclòs que gràcies a diferents societats hàbilment dissenyades, la família va poder guanyar fins a 50 milions d’euros entre el 2007 i el 2006.

Per últim, Leopoldo Rodés (Barcelona 1935-2015), president de la Fundació del MACBA, ha sigut l’ànima d’aquesta institució. L’enciclopèdia catalana, enumera totes les seves participacions culturals: “president de la Fundación Arte y Mecenazgo, patró i membre de la Comissió Executiva de la Fundació Palau de la Música i de la Fundació Gran Teatre del Liceu, membre d’honor del museu Guggenheim de Bilbao, membre del Patronato Internacional i membre d’honor del Museo del Prado, i patró de la Fundación Príncipe de Asturias i de la Fundació Príncep de Girona. També és membre del Chairman’s Council i de l’International Council del Museum of Modern Art (MOMA) de Nova York, i del National Comittee del Whitney Museum of American Art.» Fundador el 1992 de l’Institut de l’Empresa Familiar, des del 2010 en va ser el president d’honor. Aquesta institució agrupa empreses com ara; Inditex, Ferrovial, Acciona, Puig, Planeta, Mercadona, Mango, Almirall, Barceló o Catalana Occidente. Empreses que la majoria de les seves accions són d’una sola persona o família de la persona que va fundar l’empresa.

Fundador de l’empresa de gestió de publicitat Media Planning el 1978, l’any 2000 encapçalava la gestió de la publicitat televisiva i el 2001 es va fusionar amb el grup francès Havas, passant la família a tenir el 9,3% del total del grup. El 2010 creà Digilant, per gestionar la publicitat a Internet. El 2012 facturava més de 40 milions d’euros. El 8 de novembre del 2011 va escRiure a El País un article on donà el seu parer sobre la crisi: “(…) Pero sería imperdonable que se desaprovechara esta segunda oportunidad sin acometerlas dos grandes asignaturas pendientes: poner al alcance de los jóvenes los medios necesarios para acceder al mercado laboral con una preparación mejor y acabar con un sistema laboral excesivamente proteccionista, que no sólo impide el acceso a los jóvenes mejor preparados, sino que fomenta mantener en su puesto a quienes, sin estarlo, no tienen estímulo alguno para esforzarse en hacer una sociedad más competitiva y justa.” La seva opinió exposa clarament el seu punt de vista i els seus interessos. Se’l pot considerar un gran empresari pro actiu envers la societat catalana, les seves empreses i iniciatives han estat avantguarda. Al documental MACBA: La dreta, l’esquerra i els rics es subratlla unes paraules molt interessants (referents a la creació del MACBA); ni ho entenen ni els agrada, però (els patrons) van entendre que era la via.

Aquests petits perfils mostren una gran burgesia catalana, que en un determinat moment va apostar per l’art contemporani català i van propiciar la construcció d’un museu que ha tingut les seves llums i les seves ombres però que existeix. En articles passats ja hem explicat el projecte de renovació de la ciutat de Barcelona gràcies a la cultura. A la zona nord del Raval, on hi ha el museu, les altes de l’impost sobre l’Activitat Econòmica van créixer un 16% entre el 1996 i el 2002, cosa que en termes generals a la ciutat només ho va fer un 11,3%. Desglossant la zona nord del Raval veiem que el nombre de professionals va augmentar amb un 60,5%, els serveis amb un 33,2%, l’hostaleria i la restauració un 16,5%, els serveis culturals i l’oci un 110,4%,  els professionals de l’Art i Espectacle amb un 220%. L’ombra d’aquest fet és que el preu de l’habitatge va créixer un 149 % en el mateix període i a la ciutat ho va fer en un 85%. Això evidentment fa que hi hagi un procés de desplaçament i canvi de la població anterior, de gentrificació. És evident que vora el museu els bars i restaurants se’n beneficiaran, però el més important és que Barcelona té un museu públic d’art contemporani. Abans del 1995 no el tenia.

Els fets de març del MACBA han ajudat a crear polèmica al voltant de la figura del patronat, subratllant la seva ascendència, esgrimint la flaire burgesa i recordant que viuen a l’anomenat Upper Diagonal. Però com a patrons compren les obres que són d’interès pel visitant, amb la subsegüent despesa econòmica. Hom pot objectar que això ho hauria de fer un ens públic, no un privat, però la qüestió és que hi ha 32 patricis que ho fan. Per motius evidents aquests patricis tenen en propietat unes sumes de diners i uns interessos radicalment diferents a la resta de la ciutadania, per això la lluita de classes va ser patentada. És evident que Leopoldo Rodés tenia uns interessos econòmics diferents dels meus, jo vull un estat proteccionista i ell creu que l’estat proteccionista limita la llibertat, la seva evidentment, ja que ell no necessita ningú que el protegeixi.

De la mateixa manera que el MoMa va ser fundat per les dones dels grans industrials americans; Lillie P. Bliss, Mary Quinn Sullivan i Abby Aldrich Rockefeller el 1929 (diuen les males llengües en el seu saló de te) i va tenir la missió de portar a Amèrica els pintors abstractes que fins al moment eren difícils de veure als EUA. El MACBA d’alguna manera pot seguir la tradició burgesa que aconsegueix el prestigi i una certa responsabilitat social a través de l’art i la cultura. És un dels principis del comunista liberal, hom pot redimir els seus pecats gràcies al mecenatge d’art.

Cal entendre el patronat del MACBA com un club que reuneix una mostra molt selecta de la burgesia catalana. Una burgesia que ha apostat per una societat moderna i cultural, que mira al mar i somriu, que atreu turistes que es mostra amable i es creu la locomotora d’Espanya. Però cal considerar també que són d’una classe social a la qual l’stato quo és el seu medi perfecte. Per què canviar-lo? En l’última mostra, la Bèstia i el Sobirà els comissaris exploraven les relacions de poder en una inquietant prefiguració del seu futur. La mostra podria ser un catalitzador revolucionari. Però una trista paradoxa resideix dins les parets del museu d’art contemporani: qui hi entra, qui admira les seves obres, és qui guanya la lluita de classes, és qui té la situació controlada. Els patrons del museu són una perfecta representació del nostre present. Hi són els propietaris de les grans industries, diaris, etc. Són allà, ja que el nostre sistema potencia que els diners es quedin cada cop en menys mans i aquestes tinguin més poder. El problema dels sobirans del MACBA no són ells mateixos, són el sistema que els tolera i tota la infraestructura que se’n deriva. Fem un exercici mental: l’exposició La Bèstia i el Sobirà podria haver-se fet sense un patronat burges al darrere? Potser aquest és el problema.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca