La capital del principat català sembla que mai surt de l’atzucac de ser provinciana o capital, vetusta o avantguardista. En aquest sentit no són pocs els comentaristes, tertulians professionals o actors de l’art que després de flamants viatges per les espanyes, per Europa central o el continent americà, veuen la nostra petita ciutat com un apèndix, de l’apèndix que ja és Europa. Però realment ho és? Aquesta última setmana he estat reflexionant sobre el tema, per això mateix aquesta revista no va publicar cap, crono crítica, el dissabte passat. Es deu també a un altre motiu, els esdeveniments de la ciutat feien que en volgués parlar ha fet passat.
La fira d’art contemporani SWAB va ocupar els pavellons italians de Montjuïc de dijous a diumenge. Sense poder-me perdre dins de la fira, si van poder apreciar pocs artistes bons, i molts que per la cadència del nostre temps, pinten i creen en una revisió de temes que ja s’han tractat. Així per exemples aquest any la Galeria ADN no hi ha participat, encara que l’any passat el seu artista Adrian Melis guanyés el premi de fotografia i la seva obra sigues cedida al MACBA. Una decisió encertada que ha permès la seva participació en profunditat en altres projectes. Però d’altra banda, per la Galeria Encantada és una oportunitat ideal, ja que per la seva singularitat no pot ser vista pel gran públic, o per exemple pel col•lectiu ArtsComing també era un bon lloc per mostrar la seva obra. Aquest col•lectiu edita l’art, reproduint les peces en edicions més o menys limitades per apropar l’art contemporani a les butxaques modestes. La galeria de Patricia Carrasco mostrava amb molt encert els artistes Marc Herrero i Fito Conesa. Entre tots els artistes que poblaven la fira i per no fer un embolic de noms, em quedaria amb les fotografies de Liu Jianan exposades a l’stand de la galeria Inter Art Center de Beijing. Unes fotografies ben compostes, amb una pinzellada surrealista que les fa bonics miralls de la bellesa femenina i la seva atracció en el sexe contrari, tal com podem comprovar admirant; Spring Festival, 2015. També cal mencionar a Lola Guerrera, Perishable Rush i Anna Taratiel, artistes que destacaven dins del pavelló italià. Al sortir de la fira, el SWAB encara destacava, ja que l’aspecte perfecte dels seus visitants xocava frontalment amb el del passejant mitjà de la muntanya de Montjuïc evidenciant un dels grans problemes de l’art actual, la seves elitització.
Les galeries de Barcelona, no sé si per aprofitar el SWAB o per passar d’ell organitzaren el passat cap de setmana el Weekend Gallery. I per malson dels redactors d’art, inauguraren totes el mateix dijous, a la que si va sumar el MACBA organitzant una exclusiva festa al mateix museu. Les estrenes de les galeries van ser notòries, des de Mladen Stilinovich a la Nogueras-Blanchard fins a la Sala Gaspar o la Fundació Arranz-Bravo. Totes les galeries conjurades han presentat el bo i millor de l’art actual, com ara la Galeria Marlborough mostrant només el cap de setmana les escultures d’Antonio Lopez.
En aquest punt m’agradaria parar-me a pensar en Mladen Stilinovich, artista conceptual croata, que actualment es pot veure en tres espais. ADN Plataform, Fabra i Coats, a més de la galeria ja esmentada. Fa poc en un seminari hom es preguntava, com és que en un any, diferents exposicions s’han preguntat pel tedi, per l’absència de color, la no acció, el no art com a posició política? És una pregunta oportuna que ens hauríem de fer. O potser seguint la mateixa lògica que Stilinovich i l’art de l’avorriment, podríem dir: Would prefer not to, com afirmava l’escrivent Bartleby.
Provincià és aquell mancat de grandesa o personalitat pròpia enfront de la capital. Només el cap de setmana passat ja justifiquen a Barcelona com una capital cultural. Un pol d’atracció on l’art eclosiona, només la nostra pròpia mirada ens pot fer pensar que no som capital, quan hi ha altres ciutats que sent província es creuen capital. Barcelona té una vida cultural molt intensa, el món de l’art que l’habita és cosmopolita i internacional. Els artistes que atreu la capital són estrangers i quan arriben aquí són admirats i els propis tenen la ciutat com un trampolí al món. Gràcies a comissaris, galeristes crítics, gràcies a un teixit molt ben tramat que fa que no siguem província, sinó capital.
