Foto/ Daniel López García

Nou mesos han fet falta per soterrar Syriza. De liderar el canvi a gestionar la misèria. KO al primer round: ni Apollo Creed contra Ivan Drago. La firma del tercer rescat tot i la negativa del poble grec d’acceptar-lo en referèndum tomba tota esperança de canvi a Europa en el mitjà-llarg termini i obliga a plantejar-se quin serà l’escenari que afrontarà Podemos el pròxim 20 de desembre.

Tot i que les opcions de govern són gairebé impossibles, cal tenir present l’exemple hel·lènic a l’hora d’avaluar la proposta del partit liderat per Pablo Iglesias. Alexis Tsipras ha passat d’alternativa política a mal menor. Després del fracàs en les negociacions amb Europa, Syriza s’ha vist “obligada” a aplicar el tercer memoràndum de la troica. A Espanya tot sembla indicar que la gestió de la misèria recaurà una altra vegada en mans del PP-PSOE, amb la probable necessitat (i novetat) de pactar amb Ciutadans o Podemos. Per tant, si Podemos aplica la fórmula de Syriza ens trobem en la diatriba d’escollir si volem una gestió de la misèria més o menys compassiva.

La tirada de tovallola de Syriza va dividir el partit i va propiciar la renúncia de l’ala esquerra del partit, personificada en Yannis Varoufakis. A Podemos es va produir un procés de centrifugació ideològica similar amb la retirada de Juan Carlos Monedero i la transformació del programa electoral en ares de captar l’electorat del centre ideològic, que no sembla que li hagi reportat grans resultats a les enquestes.

Per altra banda, en l’escena local, els resultats de Catalunya Sí que es Pot no tan sols ratifiquen que es van equivocar a l’hora d’escollir el cleavege electoral sinó que també corroboren un fet transversal a les “noves” formacions d’esquerra: la imperiosa necessitat de tirar-se de la moto abans d’arrencar, o el que és el mateix, presentar-se al combat amb els Dodotis posats.

Les eleccions catalanes anaven d’independència Sí o No i Catalunya Sí que es Pot ha suposat una paradoxa en abordar la qüestió catalana amb unes premisses que no tenen cap mena de recorregut legislatiu. Plantejar un referèndum pactat amb Espanya exemplifica el mateix error de càlcul al qual s’autosotmeten Podemos o Syriza. Organitzacions polítiques que se suposa representen la sobirania popular i l’alternativa política no han de demanar permís a ningú excepte a ells mateixos. Si les seves accions han de dependre de la voluntat (i la legalitat) de Madrid o Berlín ja tenim al PASOK o el PSOE de torn.

Varoufakis va dimitir quan Tsipras i l’ala moderada de Syriza es van negar a plantar-se front Europa, a rebutjar l’euro i retornar a la moneda local, la dracma. Si a Catalunya no es pot saltar la legalitat vigent en favor de la sobirania popular a Espanya el pròxim 20 de desembre tampoc. Acceptar el memoràndum europeu quan el poble et diu a les urnes que no el vol (amb un 62% dels vots) suposa negar la sobirania popular, l’essència de la teva raó de ser i deixar el significat de democràcia en una mera broma de mal gust.

Donar suport a l’autodeterminació dels pobles i pretendre pactar un referèndum amb Espanya mentre critiques la desatenció social de la Generalitat quan Espanya ha tombat lleis com la de la pobresa energètica, també.

Abans de l’estiu el pacte entre Podemos i IU semblava impossible d’assolir però la patacada a Catalunya i l’efervescència de Ciutadans han canviat l’opinió de Pablo Iglesias. Si per assolir el poder tot s’hi val i et presentes a les eleccions sense aportar res de nou, és a dir, sense una voluntat per a un canvi real, no et sorprenguis si el dia 20 has passat d’alternativa de govern a veure’t les castanyes amb Ciutadans. El poble grec haurà d’esperar resignat. L’espanyol encara no sap a quina cua ha d’esperar.

COMPARTIR