Foto / Núria
Actualment Catalunya i els Països Catalans estan immersos en diverses i profundes crisis. Tot i que la crisi econòmica que desenvolupa en una crisi social és la més palpable, la crisi democràtica i institucional, la crisi de model territorial, o la crisi mediambiental han arribat per quedar-se.
Aquesta crisi que està fent mutar el sistema de partits a Catalunya i als Països Catalans, fa que en política el temps cada cop sigui més relatiu i passi més ràpid, obrint i tancant finestres d’oportunitat a una velocitat vertiginosa. Tan excepcional és el moment, que la federació de CiU ha desaparegut, el PSC va en vies de tenir un paper residual, i la CUP té representació parlamentària, quelcom difícilment imaginable fins fa ben poc.
Davant aquesta situació insostenible, la política i en tot cas la política institucional, ha d’aportar solucions per tal de posar el país novament en un camí de benestar, tant econòmic com en relació al medi ambient. Així doncs apareixen dues tendències polítiques que aspiren a aportar «noves» solucions als nous problemes: En primer lloc l’independentisme, per altra banda el que anomenaré la «nova esquerra».
Al Principat de Catalunya, l’independentisme, representat per l’heterogènia (i fins i tot pintoresca) coalició Junts pel Sí i per la candidatura de l’esquerra anticapitalista CUP – Crida Constituent, aspira a crear un nou estat des de zero, qüestionant la transició i en definitiva tot el sistema polític espanyol. Per altra banda, la «nova esquerra» qüestiona el lideratge polític de la dreta espanyola (PP) i sobretot catalana (CDC). Aquestes dues visions (en tot cas molt permeables entre si), assenyalen dos tipus de problemes i per tant proposen dos tipus de solució.
Per als independentistes, el problema és el sistema polític hereu de la transició i la inserció de Catalunya en el sistema centre-perifèria de l’estat Espanyol. Per tant per a ells la solució és la consecució d’un nou estat i l’establiment d’una nova cultura i consens polític entorn uns valors radicalment oposats als actuals en la tradició política espanyola. Aquesta és una posició radicalment rupturista, en tant que suposa posar en dubte tot un sistema polític. Per altra banda, la «nova esquerra» (nova en l’origen de les seves bases més que en les seves polítiques), representada per la coalició Catalunya sí que es Pot (CSQEP), creu que el problema són els governs de Mas al Principat, i Rajoy a l’estat. Per tant la solució és ben simple, canviar els caps i posar-ne uns d’afins. En cap cas CSQEP qüestiona el consens de la transició o el model territorial espanyol, i com el seu principal homòleg en l’àmbit estatal, Podemos, no qüestiona (com a mínim públicament) el principal càncer de l’estat, la monarquia.
Per tant podríem concloure que si bé l’independentisme ataca els fonaments estructurals del sistema polític, apostant per una ruptura (més o menys evident segons la ubicació de les organitzacions independentistes en l’eix social), la «nova esquerra» aposta per accions merament conjunturals tan supèrflues com un canvi de govern. Qui a hores d’ara cregui que amb mesures conjunturals (en tot cas supeditades a la voluntat del govern de Madrid), es pugui sortir de la múltiple crisi a la qual el Principat i en definitiva tots els Països Catalans estan sotmeses, bona sort, ja parlarem d’aquí a quatre anys.