‘Back to the future’ és una trilogia còmica excepcional. Michael J. Fox i Christopher Lloyd varen ser els protagonistes d’una trilogia en la qual viatjaven en el temps amb un DeLorean per solucionar uns problemes que, al cap i a la fi, ells mateixos provocaven. Amb els pocs debats sobre el 27S fets fins ara, aquesta mateixa narració sembla reproduir-se entre els candidats. Un discurs que es mou en el temps i que pretèn arreglar despropòsits anteriors.
Agafem el DeLorean de la política catalana. Els dos blocs, clarament posicionats a favor o en contra de la independència amb ‘Junts pel Sí’ i la ‘CUP-Crida Constituent’ per un costat i el PP, PSC, C’s, UDC i ‘Catalunya sí que es pot’ per l’altre, escenifiquen dues maneres d’exposar el discurs que sovint sembla tractar l’espectador d’ésser sense memòria amb ofertes polítiques ja posades sobre la taula, resoltes, tancades i segellades. Sempre amb matisos i posant l’accent en el fet propi, Unió, PSC i CSQP plantegen la campanya de l’amnèsia. Els primers, que reconeixen que l’Estat és un ens immòbil en les qüestions catalanes, manca de diàleg per resoldre conflictes via referèndum i no reconeix Catalunya com a nació, aposten “per una consulta pactada amb el govern central”. ‘Back to 2012’. Molt en aquesta línia, el programa de ‘Catalunya sí que es pot’ redueix la seva ànima revolucionaria al permís de Madrid, carpeta amb demandes i fer un pacte amb totes les forces polítiques per demanar la consulta. Enrere queda, i de res serveix per a Rabell, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb 1.653 entitats civils, cíviques, ciutadanes, culturals, econòmiques, sindicals i empresarials. ‘Back to 16 de setembre de 2013’. Més a prop, però a la vegada menys memoritzada, hi ha l’aprovació al Parlament de la llei que havia de fer possible la consulta amb els vots de CDC, UDC, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP. ‘Back to 19 de setembre del 2014’. O no recorda el dia que Turull, Rovira i Herrera van demanar al Congrés dels diputats la transferència de competències per fer possible una consulta pactada i que fou rebutjada per 299 vots. ‘Back to 8 d’abril del 2014’.
Mentre l’independentisme edifica un projecte, l’unionisme és incapaç de plantejar batalla en termes d’il·lusió. Redueix la seva línia política en mantenir l’status quo amb reivindicacions antigues i que han quedat en res. Els socialistes preparen un missatge en el qual es reivindica un govern PSOE–PSC a Moncloa i Generalitat, conscients que els problemes, de fet, van accentuar-se arran de l’Estatut que Zapatero va prometre i Montilla va rebre retallat. La delegació catalana de Podem condiciona el seu projecte sobre una base de fang que és la victòria de Pablo Iglesias en les eleccions generals i amb l’odi com a bandera. Populars i Ciutadans mantenen la seva línia dura, centralista i amb l’objectiu explícit de guanyar la Moncloa. Unió, mentrestant, es mou en el mar de la contradicció.
Com diria el Dr Emmett Brown: “Marty, hem alterat el continu espai-temps. Hem d’arreglar-ho”. A diferència de la trilogia, la política catalana s’ha desenvolupat per si sola i no necessita un DeLorean per ser conscient de què ha fet per ser on és ara.