Una qüestió de noms

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Hi ha noms, en el món de l’art, que no es poden obviar. Javier Peñafiel actualment té obra en tres exposicions simultànies a la ciutat de Barcelona. Perejaume, que el curs passat ens sorprenia amb una mostra al MNAC, on passava revista a l’art català seguint el rastre de les formes ovalades. L’inimitable Joan Brossa, Muntadas, Carles Congost, Ariadna Guiteras, Lola Lasurt, Mariokissme etc. Tots ells han estat comissariats per Olivier Collet i Patricia de Muga. Sota el títol de Prova rebutjada (tot va bien) a la Galeria Joan Prats. El títol pren el nom de dues obres, la primera de Brossa, on un segell d’aires burocràtics s’estampa sobre un mirall, rebutjant-lo i a la segona, s’agafa la frase de les litografies de Muntades. Un eslògan fet al principi dels dos mil que qüestiona la idea que creixement econòmic i felicitat són conceptes que van lligats. L’exposició funciona perfectament, les obres parlen per si mateixes i entre elles teixeixen un fil de resistència, de combat contra el discurs dominant a la nostra societat. El del capitalista blanc i heterosexual.

Entre els noms que he citat, en falta un, el d’Ignasi Aballí, el pintor omnipresent. L’hem d’anar a buscar a la Sala Parés, on ha fet de jurat del concurs Art sèriament de l’art només pensat per museus i d’artistes que viuen de les temptadores vendes o projectes de museus públics. Vol ser un pont entre la universitat o els estudis artístics i la professionalització dels artistes.

Els guanyadors, marquen dues tendències, la fotografia que abraça l’abstracció per reflectir la realitat i l’art plàstic abstracte. Javier Arturo, Sonsoles Company, Mar Guerrero, Charlotte Jansen, Clara Palomar i Mónica Planes entrarien en la primera categoria. Aïda Andrés Rodrigálvarez, Di+IA Group, Iker Lemos i Cristina Santos entrarien a la segona.

Ara, potser hi ha una intersecció entre les dues categories, l’obra de Mònica Planes. Els no llocs que il•lustra amb les seves fotografies poden ser obres abstractes en la seva variant més primitiva, una deformació volguda de l’espai, que el simplifica i el fa entendre com a camps de colors. No veiem així un lloc, veiem un no lloc que és color, textura i forma. Veiem composicions sensates que no són res més que composicions, i així entenem que volia dir Mònica Planes amb un no-lloc, un lloc que per no ser res, ja no és ni les seves formes.

En la nota social, la inauguració va comptar amb la presència de Patricia Carrasco, propietària de La Galeria Encantada; Helena Basagañas, pintora participant del recull de litografies d’Art i Futur, Pere Vilanova, cantautor i in extremis del comissari d’art Bernat Puigdollers. A més d’amics i coneguts dels participants. El mateix blanc de les parets de la galeria Joan Prats feia de taló de fons a la Sala Parés, on el món de l’art es posà al dia de les seves vacances, explicant els seus plans pel curs que ve i exhibint la seva persona. Potser al final el món de l’art no el formen les obres, sinó els noms de qui les fa, de qui les mostra i de qui les explica.

 

Imatge destacada: Sense títol (6 de juny), 2014. Sèrie “Visualitzacions de l’espai del no-res”. Fotografia digital sobre paper. 30 x 45 cm

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca