La seva mentalitat obsessiva i perfeccionista l’ha portat sempre al límit. Tot allò amb què treballa intenta que surti com ell havia plantejat. S’hi esforça tant que al final se n’acaba cansant i comença un altre projecte. Gaudeix aprofundint amb les coses i també generant expectatives en l’altra gent. Considera que l’obra d’art més important que pot arribar a crear un artista és el seu propi ego. Ha dirigit diversos anuncis, ha guanyat premis i ara ens presenta la seva darrera proposta situada allà on el paradís habita. Parlo de German Machí, una de les persones a qui conec més i que dóna més joc a l’hora d’establir una entrevista. Avui m’explica Edén, el seu darrer curt.
Com ha sigut el procés de gestació d’aquest curt?
Tot va començar, fa un any i mig, a casa d’un amic de Barcelona que em va dir que volia fer un curt amb mi. Llavors vaig començar a elaborar un guió durant els meus viatges en tren de la capital al poble i viceversa. Quan el guió estava acabat va acabar en mans d’una amiga, que és productora de cinema i publicitat i va anar a presentar el projecte a una productora audiovisual. A aquesta li va agradar el projecte, ens va donar suport econòmicament i a partir d’aquí tot va anar fluint fins ara.
En què t’has inspirat a l’hora de seleccionar la fotografia del film?
En aquest cas, volia que fos una història realista dins d’una atmosfera irreal. Així que a partir d’algunes reunions amb tots els departaments de l’equip, vam decidir portar-ho cap a aquesta estètica de fantasia perquè el curt tingués un toc atemporal.
Què hi ha de German Machí en l’argument?
L’idealisme i la voluntat de mirar el món com a mi m’agrada.
Fa uns mesos vas estar a punt de deixar de banda aquest projecte. Per què?
Vaig pensar en abandonar al final del procés de postproducció, perquè el fet de treballar amb molta gent i de forma no remunerada implica no tenir el 100% del control del projecte i fa que els temps es vagin endarrerint en funció de la vida laboral i personal de la gent que hi treballa. En aquest cas, el procés de post producció del curt, s’estava allargant molt i paral·lelament a això jo em trobava en un procés creació bastant interessant. Sentia que estava evolucionant molt en la meva forma de crear i de veure l’art i va arribar un moment en què vaig dir-me a mi mateix que el curt que havia fet ara feia quasi un any, no tenia ni el context ni la forma adequada respecte a allò que jo desenvolupar en un futur.
Al final, vaig decidir passar uns dies i el projecte, a poc a poc ,va anar veient la llum i tot i que no era 100% fidel a allò que volia fer en un futur, vaig acabar acceptant-lo per tota la gent que hi havia al darrere i perquè en realitat també tenia molt de mi. Fins avui dia, a tothom que l’ha vist li ha agradat molt, però reconec que si ho tornés a fer ara ho portaria tot cap a un altre lloc. Al final, suposo que a tot creador li deuen passar aquestes coses. Crear per destruir.
Parla de la necessitat de destrucció i creació.
Penso que la necessitat de creació, neix amb la persona i mor amb ella. És una cosa innata. Quan neixes ja sents l’impuls aquest que et porta a agafar el que tens a l’abast i fer amb allò, una cosa teva. Jo veig l’artista com un Déu, que crea mons habitables per a ell i per a la gent que hi entra. El fet d’estar davant d’un paper en blanc és realment estimulant, és com un Big Bang, aquell moment on neix un univers del no res.
El fet d’estar creant em fa sentir bé perquè, per uns moments, puc sentir que només estic jo a l’univers, i per mi això és una sensació realment satisfactòria. Després apareix la necessitat de destrucció que es podria relacionar amb la mort o la fi de qualsevol cosa. La mort és necessària per donar pas a una nova vida així que suposo que amb les obres passa el mateix, esborrar o destruir allò vell per donar pas al nou i inexplorat. Resumint, crec que la creació com la vida, és com un trajecte, que comença i acaba. No importa el destí sinó el viatge.
“Edén” és una tragèdia o una comèdia?
Podríem dir que es una tragèdia còmica. Així mateix és com veig la vida.
La contraposició entre el dia i la nit té molt de pes. T’interessa treballar els simbolismes?
Sí, cada cop m’interessa més. En aquest cas, apareix la nit com una forma de vida més informal i lliure de prejudicis que va contraposada al dia, que té aquest toc més formal quan la consciència et fa tocar de peus a l’infern de la vida real.
Creus que és necessari parlar d’aquelles coses que la gent s’amaga a sí mateixa?
Sí, crec que tot allò que s’amaga és un obstacle que no et permet avançar. Si tu et menteixes a tu mateix amagant coses teves per por a la reacció de la societat cap a tu, no t’estàs fent cap favor. Per poder estar en pau, com a mínim t’has d’identificar, acceptar i estimar-te tal com ets. Llavors tothom et valorarà per la persona que ets i no per la que mostres. No es pot viure intentant agradar a tothom. Jo he aprés que sent fidel a mi mateix, uns m’estimaran pel que sóc i els altres m’odiaran per la mateixa raó. Si tu no saps qui ets, els altres tampoc ho sabran per tu i acabaràs perdut. Cadascú hauria de buscar el seu camí en funció de la seva forma de veure les coses i no condicionat per la manera com les veu el veí. El món està podrit.
Estimes el cinema experimental. Que té d’experimental “Edén”?
Jo més que experimental, diria d’autor. Penso que la paraula experimental és una mica desafortunada, ja que s’utilitza per a denominar allò que no s’entén massa o que no entra dins als canons preestablerts. Un experiment em sona al resultat fruit de la improvisació d’uns elements que no coneixes massa i tot el que jo he pogut veure, catalogat baix aquest nom fins ara, em sembla completament normal. En aquest cas, Edén és una història senzilla sense pretensions i l’únic experiment que té, és el de la vida real portat a la pantalla.
El tercer protagonista del film és un llit… (Digues-me del significat del llit, per a tu).
Sí, el llit per mi, és el clar símbol d’un ventre matern. Quan vaig sortir de la meva primera casa, és a dir, quan vaig nàixer vaig trigar 10 hores a fer-ho i finalment em van treure en palangana perquè es veu que no tenia cap intenció de sortir. Des de llavors el més paregut que he trobat a aquella casa és l’interior del meu llit. És realment confortant l’efecte d’aïllament que pot crear un llit mentre estàs allí dins. Fixa’t fins a quin punt que, alguna vegada, al matí m’han hagut de tornar a treure en palangana. Cada dia que surto del llit, és com un nou naixement del nen Jesús. Espero que quan deixi de nàixer i la mort em vingui a buscar, sigui una mica més original i no se m’emporti amb palangana també, també. (Riu)
Parla’ns de “Diaris d’un indigent”… (Parla de l’ego)
Diaris d’un Indigent, neix de la meva necessitat de documentar tot allò que passa a la meva vida. Des de molt jove, a la edat de 16 anys, quan vaig agafar una càmera per primera vegada, vaig començar a gravar tot el meu entorn, amics, família,… Sense saber molt bé per què ho feia, però em feia sentir bé fer-ho. Ara després de 10 anys, segueixo amb la càmera a la mà i vaig pensar d’obrir un canal de youtube per començar a exposar tota aquesta obra que ha estat a l’ombra. És un projecte work in progres o també podria ser un life in progres. És a dir, que sempre està en procés d’evolució i està pensat perquè vagi creixent paral·lelament a la meva carrera com a realitzador. És com un document autobiogràfic de la meva vida o un testament d’una persona que corre davant la mort.
Quins projectes tens pensat iniciar en un futur?
Tinc algun projecte en ment però no m’agrada posar-me pressa. Crec que les bones idees sempre surten d’una ment tranquil·la sense pretensions. Posar-se pressa a un mateix per assolir uns objectius, li pot semblar una cosa positiva a la societat on vivim però crec que en l’àmbit de la creació acaba sent contraproduent perquè tots aquells passos que t’has saltat al principi, s’acaben notant al resultat final de la teva creació. Crear una bona obra requereix molt temps en soledat per conèixer-te, conèixer el que vols dir, el que no, perquè ho vols, com ho vols,… Al final el temps és el que diu quines coses valen realment la pena i quines no. Tot allò que s’aconsegueix ràpidament també s’acostuma a perdre igual de ràpid així que de moment aniré fent com fins ara. Tinc una vida per davant i no m’agrada fer les coses malament.
—
Enllaç a Diaris d’un Indigent:
https://www.youtube.com/c/DiariosdeunIndigente
Enllaç al tràiler Edén