Castelao, una de les figures pregones del nacionalisme gallec, va escriure que la llibertat era el futur dels pobles, i que ells, podrien  renunciar a tot, excepte al futur.

Avui, aquest ells esdevé un nosaltres. Al bell mig d’un procés que ha d’acabar amb la constitució de l’Estat que els ciutadans de  Catalunya desitgen, ens trobem davant uns fets que ens obliguen a distingir el més netament possible entre el què és petita política, i grans projectes col·lectius.

I ho dic en uns moments en què l’estat espanyol, incapaç d’oferir projectes engrescadors, il·lusionants, als catalans, opta per la politiqueria, la baixesa, l’insult i l’amenaça. L’Estat, que no és només el ministeri competent, sinó tot l’entrellat de mitjans públics i privats, eines més o menys confessables i iniciatives diplomàtiques infames que cerquen l’anul·lació del problema amb el seu ocultament. I quan no se’n surten, perquè davant hi ha un poble amb un projecte, es creen normes  ad hoc que anul·len qualsevol vestigi d’Estat de Dret.

No seré jo qui discuteixi si hi ha o no corrupció a la dreta que ha governat a Catalunya la major part del període autonòmic. Hi és. Com no seré jo que posi en dubte que un nou país necessita d’una nova classe política que vegi el poder com a servei als altres; cal una transició de la gestió  de la res pública per tal de passar del concepte Potestas, una més de les herències del franquisme, al concepte d’Autoritas, doncs només es pot considerar una societat lliure i democràtica quan el poder és exercit des de l’autoritat que atorguen els ciutadans als seus governants, i en tant aquests governants mantinguin aquesta autoritas atorgada.

Però dit això, la corrupció, com qualsevol altre delicte és un fet particular. Les condemnes col·lectives són pròpies de règims totalitaris, especialment feixismes i nazismes varis. Si hi ha corruptes, a qualsevol partit, han de ser detinguts, jutjats i, si és el cas condemnats. I  a  aquesta actuació ha de restar  constreta la funció punitiva de la llei.

Però, com deia al començament, aquesta política miserable  cerca quelcom molt més important que la detenció de quatre o quatre mil corruptes. Cerca la desactivació d’un projecte col·lectiu que està molt per sobre dels individus que en formen part. Aquest projecte no és altra que la construcció del nostre futur col·lectiu; i mentre es pugui parlar de Catalunya com a col·lectivitat d’homes i dones identificats amb una manera pròpia de ser, podrem renunciar a tot, excepte a aquest futur.