Davant de les properes eleccions del 27 de setembre hi ha persones que, en un clar gest de ceguesa política, pretenen que les eleccions seran unes eleccions autonòmiques ordinàries. Són aquells que ens volen entròpics, intercanviables, sense identitat; és aquesta estranya confluència que veiem darrerament de dretans espanyolistes i cosmopolites de curta volada. Si visquéssim una situació ordinària, un marc polític assenyat, amb unes regles que realment fossin d’obligat compliment per a tots els actors d’aquesta representació que és la vida en comú dels pobles, jo també pensaria que es tractarien d’unes eleccions autonòmiques ordinàries. Però quan la legalitat ha estat tant corrompuda, quan la llei marc, la Constitució, només serveix per afavorir una part en detriment de l’altra, quan uns pobles es veuen condemnats a desaparèixer en defensa del dret de quatre individus isolats, realment les eleccions, aquestes i totes les que puguin venir, seran de tot excepte ordinàries.
Al llarg de tres segles i un any, l’Estat espanyol ha provat de construir-se com a extensió d’una de les parts, Castella. Voler fer una Castella ampliada no em sembla ni bé ni malament. És un fet. Com també és un fet que jo, en tant que membre d’una cultura altra que la castellana no accepti aquest destí, desaparèixer en nom de no se sap ben be què. Al segle dinou, un poeta alemany Ernst Ardt escrivia que la pàtria de l’alemany es trobava allà on és parlés alemany. La construcció de l’Estat espanyol va prostituir aquesta idea, i en comptes de ser Espanya allà on es parlava espanyol, s’havia de parlar forçosament espanyol, allò on des del poder de l’Estat deien que era Espanya.
El seu fracàs, fins el dia d’avui, té diversos motius que ara no analitzaré, car no crec que sigui el lloc adient. El cert és que, amb penes i treballs, Catalunya ha sobreviscut als borbons i a “republicans” varis, i ha pogut ser, malgrat tot. En aquest moment, la impossibilitat de romandre dins Espanya no rau en una malvolença de les parts, si més no de la catalana, es tracta, tot just, d’un acte de defensa per continuar sent catalans, en comptes d’espanyols amb residència administrativa a Catalunya.
En bona mesura, la llista única és la manera de manifestar la nostra voluntat com a poble de ser, de posseir una identitat, nostra, ni millor ni pitjor que les altres; la que les generacions precedents ens han llegat i que nosaltres aspirem a llegar als nostres fills, sempre enriquida pel temps, les circumstàncies i els nous companys de país. De diners sempre es pot parlar. La identitat, la dignitat i el dret a disposar de nosaltres mateixos, no admet debat.