Fin de ciclo: Llenguatge al CaixaForum

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Fa ja dues temporades que la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació La Caixa – recordem-ho, una de les més importants d’Europa – ha impulsat una iniciativa que posa a disposició de crítics joves el seu fons i potencial econòmic per a la realització d’una o més exposicions que aportin noves mirades sobre les obres de l’entitat bancària a un emplaçament tant crucial al mapa cultural barceloní com és el CaixaForum.

És aquí, a mig camí entre l’estructura i la carcassa modernistes de Puig i Cadafalch i la intervenció plenament postmoderna d’Arata Isozaki, on trobem Llenguatge, la darrera part del cicle Tres Narratives: Participació, Memòria i Llenguatge, comissariat pel poeta i assagista mallorquí Enrique Juncosa. En propostes curatorials d’aquesta mena és on veiem clara la funció del comissari en l’art contemporani: aportar significats múltiples a obres preexistents a través de la seva juxtaposició. D’aquesta manera, amb Participació, Memòria i Llenguatge, el que se’ns proposa és veure la manera en la què aquests tres conceptes han funcionat com a catalitzador per als creadors artístics contemporanis.

Partint de la premissa que aquest cicle està basat en la potència de la col·lecció de La Caixa, no podem deixar-nos enlluernar per la presència de grans noms, ja que aquest és el seu hàbitat natural, per tant, cal que hom sobrepassi l’emoció de veure una peça de Bruce Nauman, Peter Halley o Donald Judd i intenti abstreure’s per submergir-se en el llenguatge pròpiament dit. A diferència del que succeïa amb el capítol anterior del cicle, Memòria, on es feia evident el pes que aquesta tenia en la creació – combinat de manera magistral amb la Schmerzraum de Joseph Beuys –, en Llenguatge trobem una dificultat més pronunciada a l’hora de penetrar en el discurs proposat i esdevenir permeable a les idees del mateix.

Arribat a aquest punt de lleuger bloqueig, hom no fa més que repetir-se a mode de mantra aquella cita de Bertolt Brecht: “Si la gent vol veure només coses que pot entendre, no haurien d’anar al teatre [ho podríem substituir per museu o similars]: haurien d’anar al vàter.” Sempre he defensat i defensaré que l’art requereix d’un esforç, com ho requereixen altres coses en la vida. En aquest sentit, en Joan Minguet ho diu molt clar: si un metge et fa una recepta que no entens ni del dret ni del revés i tot i així no el qüestiones, per què has de qüestionar a un artista si no l’entens a la primera?

Per aquest motiu he considerat oportú visitar diverses vegades la mostra que avui ens ocupa. Tristament haig d’admetre que tot i haver-me embadalit davant el Shit in your hat de Nauman i les etèries fotografies de Hiroshi Sugimoto, a títol personal, no he aconseguit connectar amb la reflexió sobre el llenguatge que es proposa. La sensació en aquest cas és que les obres, totes elles potents, romanen impermeables les unes amb les altres, sense gaire reciprocitat més enllà del nexe que sigui capaç d’establir l’espectador, cosa que d’altra banda pot ésser perfectament la intenció del comissari (tot i que ho posaria en dubte).

Que les entitats bancàries són ens quasi omnipotents i omnipresents en la vida quotidiana és quelcom que ja tenim – tristament – assumit. Aquesta omnipresència i omnipotència arriba sense complexos al món de l’art contemporani, en el que des de finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, la Fundació La Caixa està duent a terme una tasca encomiable: col·leccionar art dels principals autors internacionals i sobretot, d’autors emergents nacionals. L’evolució ha portat a tenir un fons extremadament ric i valuós que el públic rarament tenim l’oportunitat de gaudir.

Cal doncs manifestar l’encert del projecte Comisart, a través del qual es dinamitza aquest valuosíssim fons artístic que tenim a Catalunya. Si bé potser Llenguatge no ha sigut el colofó ideal per al projecte Tres Narratives, la valoració global que es pot fer del mateix és molt molt satisfactòria, ja que amb les dues primeres parts del cicle hom sí que hi va aconseguir connectar i participar tot fent memòria. Potser succeeix amb amb aquesta trilogia quelcom semblant al cas de El Padrino de Coppola: va començar molt bé, va continuar estupendament, però ens va deixar al final amb un sabor de boca enrarit. Això no vol dir que aquesta tercera part sigui dolenta, sinó que no ha assolit les cotes de les seves predecessores.

- Publicitat -

Llenguatge estarà disponible al CaixaForum de Barcelona fins al 27 de setembre.

- Publicitat -