Àrtic, un conflicte glaçat

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El canvi climàtic representa ja una creixent amenaça per a la seguretat de l’Àrtic i podria causar un conflicte seriós, segons  argumentaven en un informe uns militars del Pentàgon l’any passat. La perspectiva de l’Àrtic sense gel a mitjans d’aquest segle ha desencadenat una lluita per les possibles rutes de navegació per part de, sobretot, Rússia i la Xina i també per l’accés al petroli. L’informe mencionat també recollia la preocupació al voltant de la seguretat que planteja el canvi climàtic i la creixent competència pels recursos. A més a més, puntualitzava que els països en vies de desenvolupament podrien patir conflictes: “a l’Àfrica, Àsia i Orient Mitjà, ja s’estan donant els primers problemes com ara les sequeres prolongades i inundacions, fet que provoca com a resultat l’escassetat d’aliments, la desertificació i la dislocació de la població i la migració massiva entre altres”.

Però la disputa avança. El ministre d’afers exteriors rus, Sergey Lavrov va intentar frenar l’escalada de la retòrica al voltant de l’Àrtic després de les declaracions que va fer el seu homòleg canadenc, John Baird, on afirmava que el seu país estava a punt “per protegir la seva sobirania” a la regió. Lavrov va afirmar que no vol que “l’àrtic esdevingui un espai de conflicte”. El comentari del ministre d’afers exterior rus no va ser gratuït, ans al contrari, pretenia respondre a Baird que va dir al diari danès Berlingske que Ottawa estava “decidida a promoure i defensar la sobirania del Canadà a l’Àrtic”. La intenció no era altra que frenar les aspiracions russes d’activar una base de l’era soviètica prop de la seva costa i al fet que diversos avions russos havien sobrevolat la zona.

Els països en vies de desenvolupament podrien patir conflictes

Tensions sobre gel

L’any 2007, una exploració polar liderada per Rússia va plantar una bandera tricolor russa al fons del mar, 4 kilòmetres per sota el Pol Nord assegurant que “l’Àrtic sempre havia estat rus”. Des del 1996, el Consell Àrtic (format per Canadà, Rússia, Noruega, Dinamarca, Islàndia, EUA, Suècia i Finlàndia i altres països que hi assisteixen en condició d’observadors) vetllen per aquesta problemàtica i la dels seus pobles. Ara bé, la successió de petits enfrontaments com aquest, fa que la seva condició sigui molt més influent en l’actualitat. Dinamarca, també ha reclamat la seva part de territori al Pol Nord. El mes de desembre passat, en virtut de la Convenció de l’ONU sobre el Dret del Mar (UNCLOS) va fer prevaldre que està en possessió d’uns 900.000 quilòmetres quadrats al nord de Grenlàndia. Buscant d’aquesta manera, la seva pròpia sobirania en la regió.

Però, per què es barallen tant? La resposta rau en la gran riquesa mineral que té l’Àrtic i que l’escalfament pot fer més accessible. Sense anar més lluny, les temperatures a la regió augmenten el doble que a la resta de la Terra. Segons el Servei Geològic dels Estats Units, la zona compta amb una vuitena part de petroli sense explotar del món i molt possiblement una quarta part del seu gas. Ara bé, amb la recent caiguda dels preus del petroli, l’extracció del cru i el gas no està tan clara. Aquest fet, podria beneficiar a la cooperació en matèria de riscs i costos, deixant en stand by una possible guerra per la sobirania del territori.

L’Àrtic vs l’Antàrtida

Les dues regions són ben diferents. L’Antàrtida és el quart continent més gran i s’ha “governat“ sota el Tractat de l’Antàrtic des del 1961. L’Àrtic en canvi, no és més que un espai geogràfic definit dins el cercle polar, cobert de gel durant una gran part de l’any. Si bé les dues regions tenen petroli i gas natural, són molt més fàcils d’obtenir a l’Àrtic. Però aquest no és l’únic atractiu. També hi juguen un paper important les noves rutes de navegació internacionals que podrien obrir-se amb el desglaç. Tot i això, la diferència més significativa es troba en què l’Àrtic es recolza immediatament per cinc nacions importants: Rússia, Canadà, Estats Units, Islàndia i Dinamarca (a través de la supervisió de Grenlàndia). No s’ha d’oblidar el fet que quatre d’aquests cinc països són membres de l’OTAN. L’Antàrtida per contra, té molt més lluny als seus veïns sobirans (Xile, Argentina, Sud-àfrica, Nova Zelanda i Austràlia, i cap d’ells tenen tensions significatives entre ells).

Malauradament, l’Àrtic està patint una escalada de tensió entre l’OTAN i Rússia, activitat militar elevada, competència pels reclams territorials, explotació a gran escala de recursos naturals i desacords sobre les rutes de navegació, entre altres problemes.  Algunes d’aquestes temàtiques ja estan sent tractades pel Consell Àrtic i per la Convenció de l’ONU sobre el Dret del Mar però tot i l’existència d’aquests organismes internacionals, la majoria d’estats prefereixen actuar unilateralment fent prevaldre els seus propis reclams posant al límit les fronteres geopolítiques. D’aquesta manera caldrà esperar per veure si entre tots aconsegueixen cooperar per tal de fer veure al públic que l’Àrtic és un bé global comú en lloc d’un feu de demandes en competència.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca