Desconfia dels abstemis, sempre que no siguin Romario –ell s’ha guanyat el dret a ser el peix bullit més avorrit de l’univers, si vol. Malfia’t dels agnòstics, Kant va determinar fa dos-cents cinquanta anys que és impossible discernir l’existència o inexistència d’una deïtat, que triïn d’una vegada, hòstia. Evita compartir taxi amb altruistes, deia John Waters que “la vida no val res si no tens una obsessió”, segurament estiguin més morts que vius. Aparta’t de qui li faltin nits d’obscura nebulosa i es llevi sempre aviat, o que mai hagi descobert, amb certa sorpresa indiferent, que duu un ull de vellut quan s’ha creuat amb un mirall a l’oficina. Purga de la teva vida els amics que s’hagin comprat una agenda i siguin incapaços de quedar per fer unes cerveses sense consultar-la. Ara, fes un esforç d’abstracció i figura’t quina fila fa aquella gent que prefereix la piscina a la platja.
Sí.
El prototip que hem imaginat tots és el de Josep Maria Bartomeu. Assenteix, en la meva ment, amb aquell somriure pàmfil de plàstic com dient “és que em fan por els taurons, la piscina és segura”. A l’escala de valors d’aquests executius grisos d’ESADE, l’ordre i l’estabilitat figuren al primer graó. Esquiar fora la pista és pecat i ni tan sols es miren amb lascívia al servei de la casa de la Cerdanya. Per ells, el món s’acaba amb la jurisprudència occidental. Viena enllà, Finisterra. Potser Qatar és una dictadura medieval i potser Plutó és un planeta nan, tot va a petar allà mateix. El que importa és que els nous veïns no vulguin repintar la façana de casa seva, que trencaria l’harmonia estètica del barri.
Com que les ideologies són perilloses i les urnes les carrega el diable, quan al regne de l’ataràxia es va entrellucar la primera aleta dorsal, la gran cacera del tauró ja havia començat. Una cacera que, probablement, Hunter S. Thompson encertaria a dir que ha estat decadent i depravada, com el derbi de Kentucky. El nom de Joan Laporta va passar de ser sinònim de tot allò dolent a ser-ne una sinècdoque, no només ho englobava sinó que ho engolia. El tauró concupiscent. Sent justos, Ada Colau devia respirar alleujada, hi havia un nou enemic públic número u pel Grupo Godó (TV3 també hi va posar el seu granet de sorra).
La Vanguardia i Mundo Deportivo han pogut assetjar immisericordament Laporta mentre Bartomeu assegurava que votaria per un candidat imputat per delicte fiscal gràcies precisament a l’amoralitat d’aquesta junta directiva. Ni tan sols és cinisme. És l’encavalcament polifònic del dia a dia. Al vessant esportiu ho explicava el periodista Ramon Besa, es desconeix completament quins gustos futbolístics té l’executiva del Barça. Amb Rosell el model era prou clar: Scolaris i Neymars. Amb Bartomeu hi ha el buit. Es menysprea la Masia no per convicció, sinó per covardia, els homes de negocis busquen dividends a curt termini. La formació de jugadors es devia del senderi neutre, artificial i ortodox de les facultats d’economia. Això ha permès a Bartomeu entotsolar-se i veure els debats des del sofà, en realitat, posseeix només l’estratègia per guanyar, per a governar ja s’ho farà.
Els taurons solen guiar-se per la sang de les víctimes potencials, i potser aquest ha estat el punt feble de Laporta… enfrontar-se a un adversari sense sang a les venes. Entre una piscina i el mar obert, hem triat el clor.