Públic i privat

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El passat dimecres el MACBA va inaugurar l’exposició Espècies d’Espais, comissariada per Frederic Montornés i que serà visitable fins al 31 de gener del pròxim any. La mostra d’art reuneix a diferents artistes a fi de mostrar les conclusions de la lectura de Georges Perec. Al seu llibre Especies d’espais, s’assaja sobre els espais ens els que transcorre la vida de l’home, tant els públics com els privats. L’exposició s’ordena com el llibre, mostrant en una sala la res publica i en la següent la res privata. Entre els artistes participants hi podem torbar a l’omnipresent Igansi Aballí, representat per la Galeria Estrany de la Mota, on també hi és Martí Anson i Sergi Aguilar, actualment el museu d’art contemporani li té dedicada una exposició retrospectiva. També hi podem torbar obra de Pijoan, Gino Rubert (conegut per il·lustrar les portades de les novel·les d’Stieg Larsson) i Marla Jacarilla entre altres artistes de primera línia.

En el primer espai, dedicat a la res publica, podem trobar l’obra de Pep Duran; Construir els dies, on la suma d’objectes, estris i fustes ens fan realment construir els dies, com els omplim i els fem públics. Les fustes, els objectes, disposats aleatòriament fan pensar en els objectes d’avantguarda de Torres García o ens les tanques de Joan Vila Grau. No per la forma de l’obra en si, sinó pels volums que se suggereixen, per tal com un l’objecte descansa sobre els altres. També en aquesta mateixa sala hi trobem Cidades, 1980 (imatge en portada) de León Ferrari obra en què la successió d’espais arquitectònics, vistos com en un plànol, formen la composició. Una composició que podria ser barroca per totes les línies que hi ha, però que sens mostra clara i fresca.

La res privata, és tractada dividint l’espai en una sèrie de petits compartiments no regulars que dins seus contenen les obres que ens parlen sobre el nostre espai privat. Uns espais que abracen des del llit fins al carrer, els espais on realitzem la nostra vida personal. En aquesta sala ens hi movem lliurement, sense un recorregut predeterminat. Abandonar-se i vagar per un lloc així inevitablement porta a pensar en la idea, tan recurrent i no menys bona, del laberint on s’amaga l’art, els llibres, el que és introbable. És evident que la postmodernitat inherent a la mostra del MACBA s’elimina aquest plantejament, però la trobo una idea massa bonica per ser descartada. Un encert del comissari encarregar a l’estudi d’arquitectura MAIO la disposició de les sales.

El vernissatge de la inauguració va anar a càrrec de vins Torres i Estrella Damm. Entre els assistents s’hi va poder veure a l’actor Daniel Brühl i el regidor de l’ajuntament de Barcelona Jaume Asens, camaleònic, es fonia entre la beautiful people que ocupava el vestíbul del MACBA, vestit amb camisa ocre, jaqueta americana fina i blava i pantalons negres, podria ser regidor, empresari o un dels molts flâneurs que poblen el món de l’art de Barcelona. Un món que en la mateixa inauguració va sofrir un atac fallit. Al tercer pis s’hi havia instal•lat una trampeta que en un moment determinat deixaria anar centenars de fulls volants amb propaganda de La botiga de l’Anson, un projecte satèl·lit a l’exposició. Així, quan el vestíbul era ple, la trampeta va deixar caure les octavetes i en lloc de precipitar-se lleugerament van caure totes juntes i de cop, xocant violentament contra el terra. L’agilitat de moviment va fer que ningú resultés accidentat, encara que es van sentir fortes crítiques pel fet que realment hi podria haver hagut algun ferit.

El MACBA objecte de tantes polèmiques ha presentat una exposició molt encertada, una exposició que amb tot un seguit d’obres ben escollides, es dignifiquen amb un discurs coherent. Un discurs que és extrapolable al mateix museu. Cal recordar el seu immens vestíbul, les seves immenses escales i les seves petites sales on hi ha les exposicions. La llàstima és, que per motius evidents, les mides de l’edifici no es poden canviar tan ràpid com el seu director, ni es pot conspirar per fer-ho, però potser amb aquesta exposició es posa en evidencia el problema. En una Barcelona que cada cop es qüestiona més les relacions entre allò públic i allò privat, es poden recordar les reflexions de Paul Zanker a Augusto y el poder de las imágenes sobre aquest mateix problema a la Roma del segle I abans de Crist: “A cambio de imágnes y símbolos alusivos a la obligación común y que diesen una orientcion, los contemporaneos se encotraban frente a monumentos que manifestaban la decadencia del Estado y la disolución de la sociedad en una multitud de intereses particulares. En la ciudad se percibía por todas partes el predominio y las ambiciones de poder de las grandes personalidades”

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca