Foto de David Campos

Barcelona és una ciutat curulla d’espais on es duen a terme activitats i esdeveniments artístics de tota mena: museus, centres d’art, galeries, espais alternatius, fundacions… Montjuïc és un emplaçament sobradament conegut per, a més de ser una muntanya olímpica, haver esdevingut un clúster cultural en el que s’hi ajunten algunes de les institucions principals de la cultura barcelonina com són MNAC, Fundació Miró i CaixaForum. No obstant, un espai que per als autòctons passa quasi desapercebut perquè sempre ha sigut allà i no s’hi exposa res regularment més enllà de sí mateix és el Pavelló Alemany de Ludwig Mies van der Rohe (1929, reconstruït el 1986).

Entre parets d’ònix, marbre travertí i vuit pilars d’acer inoxidable, l’arquitecte alemany – que va ser director de l’escola Bauhaus abans que el règim nazi la clausurés – esdevé una mena d’alquimista: fa desaparèixer les nocions d’interior i d’exterior i les uneix, a través dels materials i les formes, en un tot. En aquest context que és sens dubte una de les fites més importants de l’arquitectura del segle XX, l’artista Santiago Borja (Ciutat de Mèxic, 1976) va presentar el dia 1 de juliol la seva intervenció artística, titulada “Suprasensible”.

Sobradament coneguda és la importància que l’esoterisme i l’ocultisme van tenir en les avantguardes artístiques de principis del segle passat, sense anar més lluny, i dins de la pròpia Bauhaus trobem a Johannes Itten, autor de la farbenlehre[1] de la citada escola. Altres artistes i teòrics de l’època que van endinsar-se en els pantanosos territoris d’allò relatiu a les ciències ocultes, com Rudolf Steiner, de qui Santiago Borja manlleva el concepte d’eurítmia per a la seva intervenció artística al Pavelló Alemany.

En termes etimològics, l’eurítmia és la recerca de la bellesa a través del moviment. Tanmateix, Steiner la va reformular incloent-la dins l’Antroposofia, que segons ell era un camí de coneixement per guiar allò espiritual que hi ha en l’ésser humà cap allò que hi ha en l’Univers. En la unió complexa entre veu, música, moviment, dansa i color – sense oblidar les textures de les indumentàries – el pensador austríac va assentar les bases de l’art d’acció amb l’ajut de Marie von Sivers. En aquest sentit, Borja, mitjançant estructures geomètriques pures (un icosaedre de més de dos metres al pati del pavelló, una intervenció tèxtil al terra de l’interior) i combinant-ho amb una performance, posa en diàleg l’arquitectura i les arts visuals per oferir un camí d’apropament harmònic cap al coneixement universal; la recerca de l’equilibri entre les tres vessants de l’home: cos, esperit i ànima.

El resultat de tot plegat, doncs, és una performance de colors vius i ritme pausat, revestida d’una pàtina d’avantguarda artística del segle XX que acústicament en alguns moments em va remetre a la Ursonate de Kurt Schwitters i estèticament evoca a rituals holístics i religiosos que no sabria descriure amb exactitud, però que sens dubte traspuen una forta càrrega espiritual. Si bé cal apuntar que al ser executada en un espai tant singular com és el Pavelló Alemany – en els seus espais interiors/exteriors de manera simultània – en moments determinats esdevé impossible seguir la totalitat de la peça. Probablement aquesta és la intenció última i és quelcom a que estem acostumats en la vida quotidiana, però com a assistent, la impossibilitat de copsar la totalitat de la performance és un fet que m’irrita un xic.

Steiner deia que “tota la naturalesa comença a xiuxiuejar-nos els seus secrets a traves dels seus sons. Els sons que abans eren incomprensibles per la nostra ànima ara es converteixen en el llenguatge significatiu de la natura.” Aquestes paraules, en un moment en el que és difícil passar més de vint minuts sense mirar la pantalla del mòbil, esdevenen una sacsejada per a l’intel·lecte: potser és moment de, per un instant, frenar el ritme frenètic de la vida per fer una mirada a l’entorn i mirar-lo amb cura i atenció.

Potser és el moment de deixar a una banda les frivolitats que envolten les inauguracions i presentacions artístiques – sembla que hi ha gent que no hagi begut una copa de cava en dècades i que enlloc de patates fregides el que s’ofereix sigui caviar de beluga a granel – i prestar atenció al que realment és l’art: un mitjà de transmissió de coneixement i d’emocions.

Mentrestant, però, jo me’n vaig corrents a la barra que em deixaran sense cava i sense pica-pica.

——

[1] Ensenyança dels colors. A la celebèrrima escola alemanya, Itten es va encarregar de desenvolupar el Vorlehre o crus preliminar en el que s’inculcava als alumnes les nocions bàsiques sobre materials, composició i color. D’altra banda, Johannes Itten era seguidor de la secta mazdaista, en la que participava activament duent a terme rituals diversos i seguint unes doctrines que passaven per afaitar-se el cap i per portar una dieta estrictament vegetariana.