L’anunci sobre la reforma de les devolucions en calent a la frontera sud de la península Ibèrica va entrar en vigor el dia 1 d’abril, mentre que la resta de la llei de Seguretat Ciutadana ho farà l´ 1 de juliol. La reforma estableix que els estrangers que siguin detectats a la línia fronterera de la demarcació de les ciutats de Ceuta o Melilla mentre intenten superar els elements de contenció fronterers per creuar irregularment la frontera, poden ser rebutjats i impedits d’entrar il·legalment a l’estat espanyol.
En contraposició, l’anàlisi en matèria de drets humans revoquen aquesta reforma considerant-la contradictòria a la normativa europea. Encara que la disposició afegeix que ‘es realitzarà respectant la normativa internacional de la qual l’Estat espanyol forma part’. L’expulsió immediata impedeix que les persones que creuin la frontera sense documentació no tinguin el dret a qüestionar-se la seva causa, veient-se afectat el seu dret a sol·licitar asil polític, segons la Convenció de Ginebra, la Carta Europea dels Drets Humans i la Directiva d’Asil.
Amb l’entrada en vigor d’aquesta reforma aprovada pel govern en solitari i la invenció de l’operació Amberligth de recollida d’informació personal dels viatgers extracomunitaris als aeroports de l’espai Schengen, les polítiques de control migratòries a la Unió pressionen contra la immigració extracomunitària.
Queixes, vexacions, denúncies i actes judicials s’amunteguen als jutjats contra les polítiques de detenció i expulsió d’estrangers a la península. L’últim cas, el judici de setze guàrdia civils imputats per agredir i matar a un grup d’immigrants procedents del Tarajal. La prova d’àudio del judici s’ha donat per desapareguda per ‘problemes tècnics de gravació a la sala’.
Any 2009
Al CIE de Zona Franca va aparèixer penjat a la seva cel·la Jonathan Sizalima, equatorià de 20 anys
Entre el gener i l´octubre del 2014, la Comissaria d’Estrangeria i Fronteres va noliejar en solitari o amb participació amb Frontex, un total de trenta-vuit vols internacionals per executar la deportació de 1.163 persones a països no pertanyents a la Comunitat Europea.
No obstant això, els documents d’identificació i les denúncies no són l´única cosa que s’amunteguen en aquest sistema de polítiques migratòries. L´interior dels centres d’internament on romanen els estrangers indocumentats amunteguen persones per sobre de les seves possibilitats d’habitabilitat. Els sanitaris es troben fora de les cel·les on sobreviuen i tenen un horari fixat per fer-ne ús. Les visites han de ser concertades, si es que els familiars o amics s’assabenten, i el temps estimat per cadascuna és de deu minuts per telèfon com a màxim.
Segons la Constitució Espanyola i diferents convenis internacionals, la llibertat de moviment d’una persona només pot ser privada per una sentència dictada per un tribunal penal, però no per una autoritat administrativa com és la Policia. A més, la vulneració d’aquest dret comporta altres vulneracions com maltractaments, tortures per part de les autoritats i membres de seguretat que treballen a l´interior dels centres. Accions que han estat denunciades per diferents organitzacions no governamentals i entitats socials que treballen amb els interns dels centres de reclutament.
Any 2010
Mohamed Abagui, marroquí de 22 anys, va morir mentre es trobava a la cel·la d’aïllament
Els casos més propers, es troben al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca a Barcelona. Fent memòria, a l’any 2009 va aparèixer penjat a la seva cel·la, Jonathan Sizalima, un jove equatorià de vint anys. Al maig del 2010, Mohamed Abagui, marroquí de vint-i-dos anys va morir mentre es trobava a una cel·la d’aïllament. Al gener de 2012, Idrissa Diallo, un jove de Guinea Conakri, de vint-i- uns anys va morir d’una aturada cardíaca, segons constava al seu acte de defunció.
Davant d’aquesta situació, des de l´any 2012 s’ha treballat de valent per poder aconseguir uns mínims de transparència en el funcionament i la comunicació dels centres d’internament amb l´exterior. Des de fa gairebé tres anys, poden entrar algunes organitzacions no governamentals especialitzades en el col·lectiu d’immigració, poden entrar periodistes amb visita concertada i a vegades, els advocats dels qui poder pagar-ho. Etimològicament s´ha volgut canviar el significat del que començava a representar el nom dels centres i ara s’anomenen Centres d’Estada Controlada d’Estrangers. Tot i que, això no canvia gens el seu funcionament i la finalitat de la seva existència. Per ara, aquests centres funcionen segons la Lley Orgànica d’Estrangeria de l’any 1985, en la qual, l’única finalitat per tramitar la documentació necessària a qualsevol estranger és la de treballar. Si no és així, el govern central pot ordenar l´impediment de renovar la documentació. Aquesta llei creada en un context sociopolític diferent del d’avui dia, no explicita cap marc de processament sancionador com a mesura preventiva abans d’assegurar cap expulsió. Però això no és prou per justificar el model de gestió amb el que s´està treballant amb les persones indocumentades. Un model de gestió lluny d’un dels principis dels Drets Humans que ens representen. “Les batudes sistemàtiques per perfils ètnics no es poden fer. S’ha d’instar al cos dels Mossos d’Esquadra i a la Policia Nacional” – segons Andrés García Berrio, membre de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la Plataforma Tanquem els CIES-.
S´estan incomplint principis establerts a la normativa europea que preserven la dignitat i la integritat de les persones sense fer cap distinció pel seu origen. Segons la Directiva Europea de Retorn, tret alguns casos concrets, es poden aplicar amb eficàcia, altres mesures de caràcter menys coercitives. Seguint l´article número catorze de la Directiva de Retorn, els estats membres poden mantenir internats als nacionals de tercers països que siguin objecte de procediment de retorn, únicament amb la fi de preparar el seu retorn o l´execució del procés d’expulsió dignament. Per tant, “així demà mateix es podrien tancar els Cies respectant totes les consignes que marca la Unió Europea”, defensa el membre la Plataforma. La Directiva de Retorn de la Unió Europea fixa la possibilitat d’oferir un internament de persones estrangeres pel fet de no tenir documentació fins a divuit mesos de durada. Actualment, l’Estat espanyol dicta un màxim de seixanta dies de permanència en els centres sense possibilitat de tornar a ésser reinserit.
“Tot i que a les televisions s´obren informatius amb devesalls d’immigrants saltant les tanques a Ceuta i Melilla, aquestes persones només representen un 3% de les entrades irregulars a l´Estat espanyol”
Entre algunes de les argumentacions que donen les autoritats a hores d´ara per expulsar estrangers hi trobem que qualsevol persona estrangera que ha estat privada de llibertat per delicte amb una pena de menys d’un any, se li obre el procediment d’expulsió exprés dos mesos abans del compliment de la seva condemna al·legant que no l’ha complert. Per exemple, tampoc no es pot demanar llibertat condicional de tercer grau si s´és estranger indocumentat.
El Fiscal de Serveis d’Odi i Discriminació de l´Audiència Provincial de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, comenta que s´està reflexionant en la creació d’una norma perquè les persones estrangeres indocumentades que hagin estat agredides puguin denunciar-ho amb tranquil·litat a canvi de col·laborar amb el servei policial perquè hi ha molta por a denunciar.
Escoltant alguns dels mecanismes d’assistència a les víctimes de discriminació racial o ètnica que porten a terme des dels jutjats i els cossos policials, recordem unes paraules del ´Discurs fúnebre´ del polític atenès Pericles: “la llibertat és la norma de govern de la vida”.
“Vivim en un continent que ha perdut la memòria. No són subhumans com els nazis anomenaven als jueus als anys trenta”, postil·la el cap dels Mossos d’Esquadra del grup de relacions amb la comunitat, Joan Miquel Martínez.
Hem estat un país receptor d’immigració i en els últims dos anys la situació s´ha capgirat.
Les últimes dades registren que 396.000 persones estrangeres van abandonar l´Estat espanyol de forma voluntària, 23.889 en forma de repatriacions forçoses. D’aquestes, 8.600 han estat denegacions d’entrada, és a dir, persones que passen un temps a l´aeroport i es tornen. Es comptabilitzen 5.000 devolucions i 9000 expulsions a altres països.
Gairebé 400.000 persones han abandonat l´Estat espanyol sense inconvenients i 9.002 més van passar pels centres d’internament d’estrangers. D’aquestes, 4.726 van acabar sent expulsades. És a dir que, més de la meitat de les persones internades van acabar sent expulsades i només representen un 1% de les deportacions no forçoses. Aquestes xifres no només són el resultat d’unes polítiques migratòries de caràcter exclusiu i denigrant en contra d´alguns principis tipificats a la Carta dels Drets Humans, sinó que, resulta un gast monetari públic milionari any rere any. Només a l´any 2013, el govern central es va gastar un total d´11 milions d´euros en vols col·lectius de deportació. Alguns, fins i tot, eren dins de vols comercials amb el beneplàcit d’algunes aerolínies.
Qualsevol persona estrangera que ha estat privada de llibertat amb una pena de menys d’un any i l´ha complit, no s´hauria de poder obrir el procediment d’expulsió exprés dos mesos abans del compliment de la condemna. Tampoc no es pot demanar llibertat condicional de tercer grau si s´és estranger.
Parlem de milers d’immigrants a les grans ciutats i tot i que a les televisions s´obren molts informatius amb devessalls d’immigrants saltant les tanques a les ciutats de Ceuta i Melilla, aquestes persones només representen un 3% de les entrades irregulars a l´Estat espanyol. Altre problema és el de l’amuntegament de persones que tenen els centres d’internament d’aquestes dues ciutats autònomes, les infraccions de les deportacions en fred per part d’alguns membres dels cossos policials a la frontera amb el Marroc (les quals han estat denunciades en diverses ocasions i ara comencen a sentenciar-se) i el proveïment dels serveis socials i sanitaris que treballen al límit diàriament per a l´acollida d’aquestes persones.
Arribats a aquest punt d’insostenibilitat social i política, la situació no és pas baladí. “S´ha de fer un nou sistema de gestió de la immigració a favor dels Drets Humans. Les migracions no es poden veure des d’un posicionament de superioritat racial o només econòmica. S´ha de fer política de migració molt més responsable. Els drets de ciutadans no s´han de donar per origen sinó com a ciutadà”. Així ho va manifestar el membre de l´Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans, Andrés García a la primera taula parlamentària de Catalunya dedicat exclusivament a aquest tema.
S´està reflexionant sobre la creació d’una norma per a que les persones estrangeres indocumentades que hagin estat agredides puguin denunciar-ho
A Catalunya, ERC , ICV- EUiA i la CUP són els únics partits polítics que es posicionen a favor del tancament obertament i sense condicionants dels Centres d’Internament d’Estrangers, però no sumen majoria i per ara, és el Tribunal Superior de Drets Humans l´òrgan legislatiu que té més efectes jurídics e immediats en matèria d’odi i discriminació racial o ètnica en comparació amb el Tribunal Constitucional. Amb això no vol dir que les més de 1.784 persones que són a dia d’avui al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca surtin al carrer amb els mateixos drets ciutadans que la resta de la població, però sí se´ls respectaria la seva llibertat. Cap disposició discriminatòria per raça pot ser intencionada perquè s´estria cometent un delicte penal, més enllà de l´anomenada violència institucional, la qual es tracta per la via judicial administrativa com a una sanció o infracció administrativa.
Cal tenir en compte que discriminar per error, com poden anomenar-se les detencions policials en forma de batudes sistemàtiques per percepció ètnica, racial o religiosa és un delicte penal i denunciable i no només a l´Estat, sinó també a escala europea. Per això la importància de la reflexió que fan alguns membres del poder judicial català per a desenvolupar una normativa que afavoreixi el dret a denunciar l´abús de l´autoritat o de qualsevol altra persona contra una persona indocumentada pel fet de no trobar- se en situació regulada al país.
“Cal més protecció i respostes resolutives. La societat i les institucions són massa laxos davant dels atacs d’odi i discriminació. Encara hi ha un alt percentatge d’infradenúncies per agressions d’odi” assegura el Director de Drets Civils de l´Ajuntament de Barcelona. El mateix qui anima a ampliar les xarxes de treball social: des de l´àmbit educatiu a la societat i des de les institucions i forces de seguretat amb la societat sencera.
A part de la denúncia continuada per suposats maltractaments per part d’alguns membres policials que treballen al centre de la Zona Franca, se sumen les darreres demandes des de la Plataforma per al Tancament dels Centres d’Internament. Per exemple, demanen la custòdia dels interns que hagin de declarar en una seu judicial per haver posat una denúncia contra agents de la Policia Nacional- cos encarregat dels CIES-, que ho puguin fer els Mossos d´Esquadra. És a dir, un traspàs de competències d’un cos policial a un altre amb l’objectiu d’evitar que durant el trajecte des del CIE o durant la seva declaració no hi hagi cap tipus d´intimidació. La Plataforma també ha demanat que es prenguin mesures severes per restablir i/o millorar els ”problemes tècnics” que al·lega tenir el centre de la Zona Franca pel que fa al sistema de videovigilància de l´edifici perquè hi ha seriosos dubtes de la seva eficàcia en el moment d´ investigar les denúncies per maltractaments, tortures, vexacions o qualsevol altre tipus d´agressions que asseguren patir d´alguna manera els interins. Per ara, aquestes demandes estan obertes pendents d´una solució.
A l’any 2014 es calcula que hi havia entre 2 milions i mig i tres de persones indocumentades extracomunitàries vivint arreu de la Unió Europea.