Nascut el 1977 a Berga, Alías és llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona i té un postgrau en Videoreporterisme ENG per la Universitat Pompeu Fabra. Durant tres anys, també s’ha atrevit a fer de professor a la Universitat Abat Oliba. Parla català, castellà i anglès. També una mica de francès i ara s’està submergint en el rus. Té molt clar que, de moment, haurà de fer servir traductors però confia que continuar amb les classes i el fet de viure al país, l’ajudin. El seu somni de petit, era jugar al barça o cantar en un grup de música. Diu que la seva història amb el periodisme és poc èpica perquè no entrevistava a ningú amb caixes de sabates a l’escola, però de nen escoltava molt la ràdio i es va acostumar a les pel·lícules de Hitchcock. A les sèries, s’hi ha aficionat tard. Del seu particular rànking destaca The Wired, Los Soprano, Breaking Bad o House of cards. Sempre en té alguna per veure, tot i que ara ho ha hagut d’aparcar tot. Si pogués, viuria en un estiu permanent però se’n va a fer de corresponsal a Moscou per TV3 i Catalunya Ràdio.

De l’Info K a la corresponsalia de Moscou. T’ho esperaves quan vas començar?

No, què va! De fet el meu perfil inicial potser era més d’algú de programes que no pas d’informació.

I com vas donar aquest tomb?

Quan vaig acabar els estudis vaig començar a treballar en un parell de mitjans molt petits. Va ser aleshores que em van trucar per un càsting d’un nou canal que es diria K3. El càsting em va anar bé i em van agafar però va ser casualitat que anés a aterrar en un programa que en aquell moment tenia una pota a programes i l’altra a informatius. I mentre es posava en marxa aquest experiment van convocar unes oposicions per a redactors d’informatius. Després d’un any passant fases, finalment vaig tenir la plaça. Potser si les proves haguessin estat per a redactors de programes ara estaria fent una altra cosa.

Aleshores el tema de la corresponsalia quedava lluny…

Molt. No m’imaginava gens amb una corresponsalia. Tot i que de fa molts anys és el que més m’hauria agradat fer. Per una banda perquè em permet el luxe de barrejar el que més m’agrada  de la feina amb el que més m’agradaria d’un projecte de vida. I quan treballes, una cosa és la feina i l’altra la vida. No vaig poder fer cap Erasmus i viure en una altra cultura i en un lloc diferent sempre m’ha cridat molt l’atenció. Ara es barrejarà el que més m’agrada de la feina que és estar el més a prop possible d’on passen les coses, aquella “última hora” que sempre et demana el cos amb l’experiència de viure fora.

Per què Moscou?

Molts companys ho veuen com una bestiesa el que estic fent, diuen que estic boig, que sóc valent, que per què no m’hi nego… com m’hi he de negar si és una cosa que he demanat jo!? Suposo que se’ns presenta com un lloc inhòspit i ple de tòpics. N’hi ha d’altres que em diuen que els faig enveja i que enganxaré un bon moment. Seria molt ingenu dir que anar a viure i treballar a Moscou serà un camí de flors i violes. No ho serà segur, serà molt dur.

I com et sents?

Clar, és que d’aquí un mes ja no estaré vivint aquí. És molt fort. Ara per primera vegada quan vaig passant per llocs penso: quan tornaré a tornar a veure-ho això? Quan trigaré a tornar a passar per aquí o a parlar amb aquesta persona? Malgrat les dificultats socials, a Barcelona es viu molt bé, per qüestions de clima, facilitat per a conèixer gent, vida al carrer. Jo que sé què és el que se m’obre a davant! Però tot i això, estic molt il·lusionat, no tinc ni un 1% de dubte. També té coses dures. Tinc dues nebodes la mar de simpàtiques i és diferent dir-los “veniu que estic a Nova York”. Perquè hem de pensar que si dius que te’n vas als EUA abans que hi arribis tu, ja tens el pis ple de gent però dius Rússia i ningú vol venir. Però ja vindran ja! (riu).

Què feies en el moment que et van donar la notícia?

Va tenir dues fases. Vint-i-quatre hores abans que es fes púbic, estava treballant a la redacció i em van cridar al despatx de direcció d’informatius. En aquell moment ja havia acabat el procés de selecció i els que ens hi havíem presentat estàvem a l’espera. Aleshores em van dir que m’havien escollit a mi i va ser un impacte.

T’ho esperaves?

La veritat és que no. Dels que ens hi havíem presentat hi havia gent molt vàlida. Estava més decantat cap al no que cap a un sí. Des que m’ho van dir, vaig estar molt content però sense dir res a ningú o pràcticament a ningú –sóc molt discret- fins que ho comuniquessin, per respecte a les altres persones que s’havien presentat al procés.

I després?

Es va comunicar oficialment per mail a tots els treballadors de la tele i la ràdio, i en aquell moment, estava fent un reportatge fora. El mòbil em va començar a vibrar amb missatges i es veu que pel que m’han explicat hi va haver una reacció maca per part dels companys. Sóc una persona molt discreta. No estava a la redacció i per una banda millor perquè m’hagués fet vergonya però per l’altra, m’hauria agradat espiar.

Ets vergonyós?

No m’agrada ser el centre de les coses. Aquests dies per exemple, el sopar de Nadal de vegades té una sorpresa entremig que és acomiadar-me i és molt maco però no m’agrada ser el centre. Prefereixo passar desapercebut pels llocs.

Canvies de secció, de país, d’idioma, de cultura…

Cada cinc o sis anys m’agrada fer un canvi i ara estava en un moment de canvi. No sé cap a on l’hagués fet i aquest no l’hauria imaginat ni de bon tros perquè TV3 encara no el tenia creat aquest lloc. Al crear-lo ja me’l vaig començar a imaginar. Estic contentíssim des del minut zero. Vaig pensar “costa d’assimilar el que m’estan dient: me’n vaig a treballar a Moscou, me’n vaig a viure a Moscou” però al mateix temps moltes ganes, molta energia i aquell punt de “posa’t les piles xaval” perquè el que et ve a sobre és molt bèstia.

Hauries preferit un altre lloc?

Des del moment que ha sigut Rússia, ara ja no el canviaria per cap. Ara voldria estar un temps allà, em proposessin el que em proposessin . Quan s’acabi això ja veurem que faig. Puc tornar a fer el que estava fent fins ara sense problema o puc interessar-me per alguna altra. És cert que n’hi ha de més competides, per exemple Estats Units és com el lloc. Estic segur que Washington està hiperdemanada.

T’interessaria qualsevol?

M’agraden les que no tenen el tema molt marcat, on pots fer diverses coses. Un dels objectius que em proposo és que Moscou no sigui una corresponsalia només política. Li vull donar un toc social, de què li passa a la gent, què hi ha al carrer i també en relació amb la societat nostra. No vull que sigui només un altaveu del que passa només a nivell polític, vull que sigui moltes altres coses. Hi ha llocs on l’agenda està més marcada com Brussel·les  o Israel.

I com t’estàs preparant per anar-hi?

Encara estic treballant a societat, però les estones que esgarrapo estan dedicades per una banda a la llengua i per l’altra a documentar-me. Estic llegint llibres d’història i cultura del país, m’informo de les relacions geoestratègiques, geopolítica i parlo també amb gent que ja hi ha viscut o hi ha treballat com a periodista. També tinc un productor que m’està ajudant molt, estem mirant quin podria ser el millor dia per marxar i els permisos necessaris. Crec que encara que tingués 24 hores al dia per dedicar-m’hi plenament tampoc m’acabaria tot el que tinc per fer. Ningú pot pretendre arribar allà i menjar-se el món. Tu has d’arribar allà el màxim de preparat possible i aprendre, aprendre i aprendre. Segurament el tipus de reportatges que podré fer quan porti un any o dos vivint-hi seran molt diferents als que faci quan porti un mes o dos. El que té de bo arribar amb una visió nova és que encara tot et sorprèn i que pots fer un anàlisi que potser quan hi portes molt de temps no pots fer tan bé o amb aquella energia.

Rússia no és un país fàcil pels periodistes, t’espanta això?

No. Gairebé mai no tinc por d’aquest tipus de coses. Has de saber on vas, què pots fer i què no i  sobretot quan val la pena arriscar i ser valent i quan no cal. Has de saber mesurar quan val la pena fer una aposta forta i quan no. No m’imagino limitant-me a explicar determinades coses pensant què em pot passar, si la feina està ben feta i contrastada no hi ha d’haver cap problema. Suposo però, que no tindré accés a determinada gent o informació concreta de manera fàcil. Ara bé, també crec que qui més se la juga i realment són valents són els que informen per al seu propi país.

Et preocupen les sancions de la UE, les maniobres de Putin per canviar l’ordre del món actual i la davallada del ruble?

Crec que precisament per aquest tipus d’informacions la cosa està més interessant que mai. El que passa és que també hi ha la doble vessant que tens com a periodista i com a persona, que són inseparables, i a mi no m’agrada gens que la gent ho passi malament enlloc. I el que no m’agrada veure des de la distància, suposo que encara m’agradarà menys quan sigui allà. Les diferències socials no m’agraden ni aquí, ni a Rússia. I alguna cosa em diu que allà seran molt grans. El que crec d’ara, del moment, és que el veig molt inestable o amb molts interrogants.

A Putin?

Sí, per les decisions que està prenent. Tant pot ser que hàgim arribat al punt màxim i la cosa es comenci a refredar o que aquesta escalada porti no se sap ben bé a on. I és aquest moment d’incertesa que vivim ara que no sabem molt bé on anirà a parar el que crec que informativament pot ser molt potent. Putin és un president molt ben valorat per la majoria de russos, com a mínim en les enquestes d’opinió té un suport brutal. Caldrà veure si ara que l’economia es comença a desplomar i la gent comença a passar-ho malament es tradueix en una dissidència política i social més clara o no. És precisament per això que crec que el moment actual és extremadament interessant i bé, també caldrà veure com afectarà tot el que passi a Rússia a la resta del món.

Creus que la poca transparència del Kremlin pot afectar a la teva feina?

Sí, clar. Evidentment, algú ha dit molts cops que el periodisme consisteix en explicar allò que algú no vol que expliquis. Em preocupa, però també em va resultar curiós veure en la passada conferència de premsa que Putin fa cada any que els periodistes preguntaven el que volien. I hi havia preguntes molt fortes. De fet, més de les que a vegades sento aquí en rodes de premsa. És clar que tampoc sé si jo hauria tingut alguna possibilitat de fer alguna pregunta en roda de premsa o només hi tenen accés els grans mitjans russos. Tampoc hem d’oblidar que una cosa són les preguntes, dures o no, i l’altra és la manera com ell les respon: a la seva manera i com vol.

T’agrada fer preguntes?

M’agrada molt fer preguntes. Establir converses amb la gent, escoltar-la… i és una cosa que em surt bastant natural. El que em costa a mi, i de vegades sóc el que més ho fa, és fer una pregunta que sé que molestarà. Em costa i ho faig però així com a algú li podria resultar divertit per a mi és una incomoditat. De fet, penso sovint a les rodes de premsa “que algú ho pregunti” per així no haver-la de fer jo. M’incomoden els conflictes. Si algú no em cau bé, me’n vaig a una altra banda. I com que no m’agrada gens el conflicte, fer una pregunta incòmoda i generar-ne un, se’m fa una muntanya.

Se’n fan poques de preguntes?

Potser no és que se’n facin poques, però trobo a faltar aquelles preguntes que des del meu punt de vista serien fonamentals en aquell moment, i sobretot, les incòmodes. Abans de fer una pregunta, sempre intento pensar “si jo fos rival d’aquesta persona, què li preguntaria?” i això és el que intento preguntar. Sovint caiem en l’error de pensar que preguntar vol dir estar d’acord o no en una cosa i no. També hi ha certa tendència per preguntar allò que ens agradaria escoltar i no hi combrego al 100%. S’han de fer però són més interessants les altres i són aquestes les que trobo a faltar i buscar diferents angles.