Van ser dos moments, quan va aplaudir el mèrit dels del “sí se puede” per unir-se en favor d’una causa política i l’instant en què va puntualitzar: “una llista amb el president, no del president”. Dos punts que van encendre les alarmes.
El president Mas és un polític que sempre arrossegarà amb ell aquell cartell electoral que l’any 2012 el volia erigir com el líder que havia d’agafar les regnes del procés. Una imatge desencertada, personalista i inadequada per a un projecte polític que el setembre d’aquell any havia reunit un milió de persones de diferents sensibilitats ideològiques a Barcelona. Una ombra que encara es farà més llarga quan el 25 de novembre del 2014 posa sobre la taula una llista única que ell podia encapçalar, “o no”. Una precisió que sovint es passa per alt. Una fórmula que ICV, EUiA, Podem, Equo, Procés Constituent i Guanyem van utilitzar per presentar-se a les municipals sota el nom de Barcelona en Comú.
Catalunya és una societat tan plural i personalista que fa quasi impossible una sola llista sobiranista que aglutini a personalitats polítiques de totes les forces favorables a la independència. M’he topat tant a votants de la CUP que neguen el seu vot a qualsevol llista que porti convergents, com militants d’Esquerra o de Convergència que afirmen el mateix a la inversa. Una situació plena de sarcasme tenint en compte la bona sintonia entre Mas i David Fernández, els qui la setmana passada no van tenir cap problema en reeditar l’abraçada de la consulta del 9N en el vintè aniversari de Vilaweb, o la defensa que va fer el sector sobiranista de CDC d’Esquerra quan una part de la direcció d’Unió s’oposava frontalment a un acord de govern amb els republicans.
El focus del debat
La pregunta que s’acaba plantejant sobre la possible llista unitària és: Quants diputats pot tenir una llista d’Esquerra i Convergència? Arriben a la majoria quan van junts o separats? Tot, evidentment, amb el joc que donen les enquestes. Jo plantejo: quin grau d’il·lusió pot generar una llista que aglutini líders sobiranistes, socials, intel·lectuals, economistes de dretes i d’esquerres?
És impossible una llista unitària de polítics, no hi ha altura de mires tant dels líders com de molts dels seus militants. Ho vam entendre durant aquelles setmanes plenes de conferències que van evidenciar que aquí està en joc l’honor de passar a la història, un paràgraf és poc en comparació a una pàgina sencera en els llibres. I tenen tota la raó, els seus noms s’escriuran en lletres d’or mentre els hereus dels qui varen anar a les manifestacions cada 11 de setembre, aquells anònims que no veuran els seus noms ni un peu de pàgina, mostraran aquelles fotografies desgastades que certifiquen que els seus avantpassats hi varen ser.
La proposta d’una llista de la societat civil ve, bàsicament, perquè la llista política és impossible. Hi haurà la diversitat que molts reclamen per al 27S, hi haurà llistes polítiques i una de la societat civil. És la varietat que no es pot renunciar.