Nacho Solozábal és un dels grans jugadors de la història del Barça i de la selecció espanyola. Va jugar 14 temporades de blaugrana i va ser internacional en 142 ocasions. En el seu palmarès destaquen la plata olímpica a Los Angeles 1984, 6 lligues i 9 Copes del Rei. Fa quinze anys que viu el bàsquet com analista tècnic en les retransmissions de TV3 i és el director de l’Escola de Bàsquet Nacho Solozábal. La samarreta amb el seu dorsal, el número 7, està retirada i penjada al Palau Blaugrana.

Amb què es queda de la seva etapa al Barça?

Quan miro al passat ho veig des de la perspectiva del temps. No penso en un moment concret, penso en la meva època com a jugador, en la meva trajectòria. Vam ser una generació que va aconseguir capgirar una mica la tendència de victòries, que fins aleshores era del Reial Madrid i de tant en tant de la Penya. Vam canviar aquest domini blanc.

Què va representar ser el capità?

Ser capità és molt important i més del Barça. És cert que dóna galons i és representatiu però quan portes més anys serveix per polir detalls, relacions de jugadors, relacions amb el tècnic i, fins i tot, amb la directiva. Tens una mena de llaç amb tot el que implica el bàsquet.

El Barça de Wood, Norris, Epi i Solozábal és un dels millors de la història?

Sí, sens dubte. Molta gent ens recorda perquè durant anys es van aconseguir títols i vam passar de veure com el Reial Madrid guanyava tot, a ser nosaltres els favorits. Els aficionats ens recorden perquè hi havia un nucli dur de jugadors que va durar molts anys. Ara, en canvi, és més difícil perquè hi ha moltes més rotacions.

“Avui dia la gent s’identifica amb l’equip en general i en aquella època es podia sentir més proximitat envers els jugadors”

Què va significar el seu triple a la Copa del Rei a Valladolid?

Va ser un triple en un Barça-Madrid i en l’últim segon. Aquells tres punts no només ens feien guanyar el partit, també ens donaven un títol.

I va ser especial per què era contra un gran Reial Madrid?

Sí. Els equips ara van canviant jugadors. Aquest anys el Barça i el Madrid, per exemple, han fet molts canvis. Avui dia la gent s’identifica amb l’equip en general i en aquella època es podia sentir més proximitat envers els jugadors. El Reial Madrid podia jugar set anys seguits amb poques modificacions a la plantilla, i això permetia conèixer més els seus integrants. Ens vam topar amb un Reial Madrid molt fort, però els vam derrotar gràcies al bon equip que teníem, érem un nucli dur que ja s’estava formant.

Quin és el millor jugador amb el que ha coincidit?

Amb l’Epi, sens dubte. Jugar  amb ell va ser una gran sort, és la classe de jugador que fa millor als del seu voltant. Sempre sortia al terreny de joc amb moltes ganes i li posava passió en tot el que feia. A la dècada dels vuitanta va ser considerat un dels millors jugadors d’Europa.

I entrenador?

Sempre he de recordat a Ranko Zeravica. Abans els entrenadors es refiaven molt dels jugadors ja consagrats, però ell era diferent. Zeravica sempre donava oportunitats als joves, era la seva filosofia. Va arribar al Barça i ho va fer amb tota la meva generació i va aconseguir grans resultats. Va ser ell el culpable d’aquest gran canvi. Per a mi és un dels entrenadors més importants que he tingut mai.

“Abans els entrenadors es refiaven molt dels jugadors ja consagrats”

Amb la selecció espanyola també va aconseguir grans reptes. Va lluitar per l’or a Los Angeles 84 davant els Estats Units. Com va ser jugar contra ells?

Inesperat. Nosaltres ja ens havíem enfrontat a ells a la fase prèvia perquè estàvem en el mateix grup, però després vam tenir l’oportunitat d’enfrontar-nos en una final. Els Estats Units era un equip molt potent, practicaven el millor bàsquet del món i jugar contra ells va ser com un premi. En aquell moment jugadors com Jordan o Ewing no eren els que nosaltres recordem ara, eren universitaris. Evidentment eren els grans universitaris, però davant seu tenien a tots els professionals. Això sí, ja es veia que tindrien un gran nivell.

Parlem del bàsquet actual. Com arriba el Barça per afrontar la segona volta?

Primer de tot, l’equip l’ha d’afrontar amb il·lusió. Després ha de recuperar jugadors importants que han tingut lesions i altres que estan una mica baixos. El Barça tindrà una segona volta difícil perquè vénen partits complicats que requereixen una gran concentració. A l’Eurolliga, per exemple, hi ha enfrontaments que no et pots permetre perdre a casa, com els del Madrid o el Maccabi, els has de guanyar sí o sí i no serà senzill. També estan els partits fora de casa amb equips que semblen més fàcils però els seus pavellons s’omplen, l’afició pressiona molt i això encara els motiva més.

Què li va faltar al Barça per guanyar a la Copa del Rei?

Petits detalls. Va ser una final molt igualada i podia haver estat al revés i que el Madrid perdés, però no va ser així. Dóna la sensació que va faltar l’aportació d’un altre jugador i que el Madrid va tenir més jugadors en bon moment durant més temps. Del Barça, Tomic va ser el més regular.

“A la NBA es fa el mateix que fem aquí però ells ho fan de manera més ràpida i espectacular”

Com va ser el seu pas de jugador a comentarista?

Poc a poc em vaig anar introduint. Has de seguir la competició a un màxim nivell i et vas trobant còmode. Intentes explicar el que veus, hi ha dies que et surt millor i altres que et surt pitjor però intentes fer-ho el millor possible. És una bona manera de seguir vinculat al bàsquet d’elit.

Ara que està a la televisió ha pogut comprovar quin seguiment es fa del bàsquet. És suficient?

A Catalunya el bàsquet té bona repercussió i es fa un bon seguiment. A Esport3 hi ha setmanes que fem dos o tres enfrontaments de Lliga i amb l’Eurolliga passa el mateix. En total, podem acabar l’any amb més de cent cinquanta retransmissions de partits en directe. És una veritable bestiesa. A més, el seguiment que tenim és molt bo. Hi ha partits que tenen menys audiència però en general estem contents amb la gent i amb la cadena, per la seva aposta pel bàsquet.

Què ha canviat del bàsquet dels anys 80 al d’ara?

A banda de la normativa que sempre ha anat variant, ha canviat el tipus de jugador,  ara són més alts i més potents físicament. És cert que tenen les mateixes qualitats individuals, és a dir, fan el mateix que fèiem nosaltres però ara són més ràpids. Actualment el bàsquet és millor que a la nostra època, podem gaudir més que abans. Ha canviat física, tàctica i tècnicament moltíssim. És un bàsquet més fort, més potent.

Ara és director d’una escola de bàsquet, en què consisteix?

És una escola que no es gens elitista, simplement pretenem que els nens des que són petits facin esport i s’ho passin bé, que es diverteixin i aprenguin jugant. És un esport que aporta esperit col·lectiu, capacitat per relacionar-se amb els altres i prendre consciència de grup.

Si mires al passat, com et definiries com a jugador?

Jo era base, per tant era l’home que es dedicava a controlar, veure les decisions que calien en cada moment i ser conscient de les necessitats en cada jugada. Evidentment estan els sistemes que mana l’entrenador, però a la pista les coses poden variar i el base és la persona que ha de gestionar el joc.

I per últim, quines són les diferències més importants entre el bàsquet europeu i la NBA?

A la nostra època el bàsquet americà era molt llunyà, no era tan accessible com ara. Avui si una persona vol mirar el partit ho pot fer tranquil·lament, és una lliga més propera i això permet comparar els dos estils. Pel que fa al joc, l’europeu ha crescut molt en els últims anys però els americans encara són millors que nosaltres. A la NBA es fa el mateix que fem aquí però ells ho fan de manera més ràpida i espectacular. Encara hi ha moltes diferències.