L’independentisme que no vol canviar

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Cada cop crec més fermament que la finestra d’oportunitat de l’independentisme de les grans mobilitzacions, de les fotos de família i tota l’enderga està esgotat. O s’ha fet gran, si us estimeu més pensar-ho així. Flashback a 2012. Un milió llarg de persones omplen el passeig de Gràcia cridant independència. L’independentisme es dispara a les enqüestes, una rere l’altra. CiU aposta més o menys per la independència, eleccions al novembre i compromís per a exercir el dret a decidir l’any 2014. Un any després, Via Catalana: èxit total: il·lusió, som imparables. V plena a vessar. Arriba l’hora de la veritat i la consulta es converteix en un Arenys de Munt 2.0… que és un èxit de participació. I aquí acaben (sembla) l’entusiasme i l’efervescència. L’independentisme entra en una mena de buit existencial on el “Processisme” s’ha acabat, però no el vol deixar anar: cal fer un salt al buit i no sabem on podrem posar els peus, però seguim agafats a una estelada que s’està esparracant poc a poc.
Potser aquest independentisme hagués pogut guanyar el 9N si la votació hagués tingut conseqüències legals, en un moment de màxima mobilització. Això, per desgràcia, no ho sabrem mai. Sigui com sigui, el context és diferent, però una part important de l’independentisme -o, almenys, de l’opinió pública independentista, es manté en el pas anterior.
Aquest independentisme és, malgrat no sembla que ho volgués ser, força nacionalista. La nació catalana és una i no hi ha dissenció possible entre els que en formem part. El discurs que cal anar tots a la una és constant i ai de qui se n’aparti. Però potser el problema més gran és que era (o és) un corrent amb una tendència constant a mirar-se el melic. L’independentisme ÉS Catalunya. No vam travessar el país de dalt a baix? Doncs som el país.
El problema és, precisament, amb els qui no són independentistes. Una sèrie de gent són exclosos del projecte independentista sense preguntar-los massa, però això no acaba aquí, són exclosos de la nació. No són catalans. Això pot portar-nos, d’entrada, a menystenir un sector de la població que pot marcar la diferència entre que Catalunya entri al club dels estats independents o entri al de les nacions que quasi se’n surten (encapçalat per el Quebec i Escòcia), i per l’altre, si ens acostem massa a l’identitarisme perdem arguments, aconseguim que un sector de la població se senti menys catalana i així no es fa cap país.
I això hi ha qui ho ha entès, començant per l’ANC: Jordi Sànchez s’ha esforçat a teixir el màxim de complicitats possibles amb forces polítiques que no han estat tradicionalment independentistes, però que, arribat el moment, poden quedar-hi molt a prop. ERC i la CUP també ho han entès, però (especialment aquesta darrera) operen en uns marcs pràcticament marcians per grans sectors de la població que, per exemple, no ha escoltat mai Obrint Pas però se sap de memòria les cançons d’Estopa (escolteu un discurs de David Fernàndez i un de Pablo Iglesias i veureu què vull dir). Tot i això, veiem que les formes i el fons del discurs estan canviant
I hi ha qui no ha entès res de res. O pitjor, sí que ho ha entès però li és igual. Artur Mas acaba de contraposar “el sobiranisme” i el món del “Sí Se Puede”. Deixem-nos estar, per un moment, si ho fa honestament o amb l’interès de sobreviure políticament. Però un cop més, s’està limitant l’independentisme a un tipus de gent, i si ho estenem gaire, a tres partits (encara que un sigui l’ase dels cops del Procés amb P majúscula). I no ens podem permetre llençar ningú. I encara menys crear una clivella social independentista-catalanoparlant-gent d’ordre v. unionista-castellanoparlant-votant del sí se puede. Això sí que és dividir una societat. I ens en penedirem si ho portem a les últimes conseqüències: podem perdre el 27S i podem perdre la oportunitat de cosir d’una vegada per totes la societat (la nació, si us ho estimeu més) catalana.
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca