Sobre consumisme, tecnologies i identitat: David Lorente a la Fundació Arranz-Bravo

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El teixit artístic català, viu i constantment canviant, està deixant veure en els últims temps un  canvi de tendència: la capital, Barcelona, està cedint terreny davant dels territoris que la circumden. No només això, sinó que és lluny de la excessiva institucionalització que la cultura i les arts viuen a la ciutat comtal on s’estan donant actualment iniciatives innovadores i interessants, com poden ser el cas del Centre d’Art la Panera de Lleida,  Can Palauet a Mataró o la Fundació Arranz-Bravo a l’Hospitalet de Llobregat, que avui ens ocupa.

La Fundació Arranz-Bravo està situada dins l’antic recinte industrial del que  també forma part el Centre d’Art Tecla Sala, a l’Hospitalet de Llobregat, i té com a funció principal preservar i difondre l’obra de l’artista Eduard Arranz-Bravo. No obstant, la FAB té també una vessant que dóna oportunitats a artistes i comissaris joves per a que s’iniciïn en el circuit artístic. Enguany l’artista David Lorente (Barcelona, 1989), guanyador del Premi d’Arts Visuals Arranz-Bravo 2014, ha sigut guardonat amb una exposició individual, comissariada per tres joves historiadors de l’art: Mar Esteve, Montse Liz i David Martrat.

Sota el títol IT Lorente desplega el seu imaginari efervescent i compromès, materialitzat a través de disciplines tant diverses com l’escultura – que té un pes especial dins la seva obra – , el vídeo, les imatges digitals o la fotografia. Amb aquests mitjans, el jove artista exposa com la societat es veu esclavitzada en termes identitaris, subjugada al bombardeig constant d’imatges de consum, banals i superficials, que ens porten a viure en un continu simulacre.

Les noves tecnologies han entrat en les nostres vides i han afectat profundament les relacions socials i la manera en la que aquestes funcionen, com també ho ha fet amb les formes en què es consumeixen les imatges, ara reproduïbles fins a l’infinit.  És aquest caràcter d’infinitud – que porta fins a l’extrem la incomprensió de la crítica de W. Benjamin vers l’aura artística – el que condiciona també la formació d’identitats, tant individuals com col·lectives. És aquesta la clau conceptual que dóna nom a la mostra: l’IT (la cosificació, el consum inherent a la societat del capitalisme salvatge), que es contraposa a l’ID (identitat).

Motors esventrats, trossos de cotxe, ciment i matèria orgànica. En la pràctica quasi alquímica que és la combinació de tots aquests components que en ocasions semblen extrets de l’univers de Mad Max, David Lorente planteja qüestions potents; totes elles de resposta complicada, que requereixen una digestió llarga i reposada: Cap a on ens porta l’ús de les noves tecnologies? Quina perillositat comporten? Podríem viure sense elles? I la més crucial de totes: Qui som realment?

Aquest diàleg entre tecnologies, societat i vida és el que realment esdevé l’eix de la maquinària artística que Lorente ha traçat per a aquesta mostra, on hi trobem, pel que fa al treball amb les imatges, reminiscències de l’apropiacionisme d’herència dadaista de Rauschenberg o de l’obra de S. Levine. Lluny de caure en l’habitual cripticitat i solipsisme inherents als discursos de l’art contemporani (o actual?), el caràcter interactiu d’ IT trenca aquesta barrera entre públic i obra, permetent apropar-se fins al punt de seure’s a una obra per poder mirar-ne una altra. Aquest contacte directe permet un coneixement a nivell sensorial, activant tots els sentits: és així, a tota màquina, que la nostra ment és més propícia a emprendre degudament el camí de la reflexió.

La societat contemporània està fotuda. La cultura i les arts també ho estan, i en definitiva, ben poques coses se’n salven. Hi ha una instaurada una tendència a l’autoengany, a l’autocomplaença lligada a l’ús massiu de les noves tecnologies a la vida quotidiana; però no tot està perdut. Mentre hi hagi algú que qüestioni el pensament (o la seva absència) majoritari, hi haurà esperança i, per tant, vida.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca