Barcelona aquesta setmana està d’aniversaris, la Fundació Miró ha fet quaranta anys i ho ha celebrat pertinentment. Però també els ha fet l’escola Orlandai i és un fet notable que hagi arribat a una edat tan crescuda.
Si avui parlo dels dos aniversaris és perquè d’alguna manera estan lligats, els vaig viure més vivament en els meus anys d’infantesa i m’han deixat un record que no s’esborrarà amb el pas dels anys.
El primer correspon als espectacles de marionetes allà dalt de Montjuïc, dels quals només conservo el record d’un escenari tacat per diferents colors, tal com si fos una obra de Marc Chagall. Però també conservo el record d’una certa emoció, de veure un espectacle fantàstic i tornar a casa diferent. Amb l’escola Orlandai em va passar el mateix. Hi vaig cursar tot el parvulari i la primària, en un edifici que ens feia volar la imaginació, de tal manera que una construcció al mig del pati no era un seguit de roques, sinó el “Barco Pirata” o l’antiga cova-nevera del casalot modernista del carrer Jaume Piquet ens aterrava i atreia a parts iguals.
Ahir (només amb un dia de diferència amb la Fundació Miró), es van celebrar oficialment aquests quaranta anys. Es va fer amb un acte on diferents personalitats del món de la cultura i pares o ex alumnes de l’escola, s’hi va contar una mare-àvia d’orlandins, van explicar diferents punts de vista sobre l’escola. Cal destacar entre les personalitats que intervingueren a l’acte: Arcadi Oliveras, Isona Passola, Joan Subirats, Muriel Casals, així com les dues directores per antonomàsia del centre; Mercè Pou i Marga Gallifa.
Mercè Pou va fer una petita nota històrica del centre, recordant el valor dels professors al signar avals de préstec per mantenir l’escola als anys setanta, o com l’arquitecte David Mackay i pare de l’escola, va proposar envans circulars per les aules; així es feien més difícils de calcular, per part dels inspectors els quaranta metres quadrats fixats per aula. Però també es va ensenyar una vinyeta de Cesc convocant els pares a una reunió per l’esfondrament del sostre d’una aula.
L’escola Orlandai sempre ha estat pionera en la comprensió de l’educació com una fet que no es limita a les aules, i que serveix per formar a futurs ciutadans lliures i respectuosos, lligats al seu país i amb ganes de volar ben alt. Per això, en un moment donat es va crear la moneda orlandí, perquè els estudiants s’autogestionessin el material de l’aula, però també per això es dóna tanta importància a les festes i balls, periòdics a l’escola que com va recordar Santi Eizaguirre; I de què serviria l’escola si no és per aprendre a fer de la vida una festa? L’escola Orlandai va ser la primera a tornar a celebrar la festa major de Sarrià, deia na Marga, en un any en què van donar una volta a l’illa de cases de l’escola i vam tornar a dins. I és que tal com va observar Joan Subirats; es fa difícil de pensar en Sarrià sense pensar en l’Orlandai i viceversa. Actualment l’Orlandai, ja sigui per la seva pedagogia, pel seu talante o per ser l’única escola de Barcelona amb més gent apuntada als seus equips d’esport que estudiants, és un record inesborrable per tots els seus exalumnes i una aventura pels seus actuals estudiants. Prova d’això és l’àmplia capacitat de convocatòria entre els seus antics alumnes.
Els aniversaris celebrats aquesta setmana han d’omplir d’orgull al barceloní, ja que mostren la vivesa de la cultura a Barcelona, en el seu ampli espectre. Però el lector em permetrà que tingui una deferència cap a la meva escola i acabi la crònica dient:
Orlandai… Visca!