Visions de Wakefield Poole

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Mauricio González presenta aquest cap de setmana Wakefield Poole, Visiones y Revisiones, A la sala Hiroshima. L’obra gira al voltant de Wakefield Poole, ballarí del Ballet rus de Mònaco y director de pel·lícules eròtiques homosexuals. Mauricio González estableix un paral·lelisme irònic entre el Llac dels Cignes i Boys in the sand (film pioner de l’esmentat director) sota l’òptica queer.

Com molts dels lectors poden ignorar, la teoria queer es basa en un canvi de paradigma. Si ve fins al moment es podria pensar que hi ha gent amb diferents genères sexuals, o sigui, heterosexuals, homosexuals, bisexuals, etc. Aquesta teoria descobreix que són construcció cultural i que aquestes no existeixen a priori. Són les maneres amb les quals nosaltres omplim de contingut aquestes paraules que fan l’home o la dona, ja que culturalment estan diferenciats. Gonález aquest fet el subratlla vestint d’una manera andrògina, ja que a estones podria semblar una dona entrada en a la maduresa o un home disfressat.

Així, de forma andrògina assistim a l’anàlisi del Llac dels Cignes, en què se’ns explica l’estructura i el simbolisme, per després transmutar-ho a la pel·lícula pornogràfica, en una clara al·lusió a l’aforisme de Karl Marx, primer com a tragèdia, després com a farsa. El jove príncep Sígfrid és comparat amb l’actor protagonista de Boys in the Sand, i si bé és veritat que s’hi pot establir un cert paral·lelisme i que s’usa una mateixa simbologia, no s’ha d’oblidar que, com va dir un famós professor d’universitat; la pornografia és allò que és mira amb una mà. Així doncs els seus simbolismes queden desactivats.

Val a dir que si en un principi l’obra pot desconcertar, estranyar i fins i tot espantar a les ments menys liberals (recomano que si hi va l’espectador d’aquest perfil, no segui a les dues o tres primeres files) tota l’obra està marcada per un gran sentit de la narració, que a mesura que avança l’obra es va fent evident fins a arribar al seu gran final, en què entenem que és una obra d’art total. Segurament l’hem d’entendre més com una obra d’alliberació per mostrar al públic barceloní aspectes de la vida sexual moderna que ignora, que com un monòleg convencional. Una obra que vint anys enrere seria impensable i que mostra el gran progrés de consciència social que s’ha fet, però que juga massa amb la figura de l’actor (deixaré que el lector la vagi a veure per descobrir com hi juga).

Una obra que no deixa indiferent a l’espectador i que mostra una gràcil comparació entre dues obres que a priori semblarien incomparables. Una obra que només es podrà gaudir aquest cap de setmana a la Sala Hiroshima de la mà de Maruicio González.

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca