Regals d’Orient

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Torna el Nadal, i amb ell les llums, els torrons, els dinars i les nadales. Però el Nadal per molts se centra en una altra cosa que s’allunya de les trobades familiars i dels pessebres: els regals. Regals pels pares, regals pels fills, regals pels germans, regals pels amics; regals i regals que porten mals de capdavant la infinitat de possibilitats i buidor a les butxaques, cada vegada més lleugeres a mesura que s’acosten les festes. Davant de l’allau de consumisme que s’atansa, les botigues s’omplen dels productes més atractius i dels aparadors més seductors. Alhora, els carrers més transitats i comercials de les grans ciutats veuen reaparèixer els venedors amb probablement les millors ofertes, tot i que en els aparadors més austers: els top manta.

Malgrat que el punt àlgid de la presència dels manters als municipis on es dóna el fenomen se situa majoritàriament a l’estiu, i que mai acaben de desaparèixer, la seva activitat torna a pujar a mesura que s’acosta Nadal, conscients que el consumisme s’incrementa alhora que el Pare Noel prepara el trineu i els Reis Mags d’Orient ensellen els camells. L’estació de Metro a tocar de plaça Catalunya és als volts de les nou de vespre copada de joves oferint infinitat de productes en mantes esteses a terra, tot i que el que més abunda són les bosses de mà per a dones. Una vintena d’homes, en la seva gran majoria subsaharians, esperen a què algun transeünt s’interessi pels seus productes. Tot està tranquil: noies s’ho miren, altres passen de llarg, alguns s’aturen per a preguntar pel preu i mirar d’aconseguir alguna rebaixa amb les més avançades tècniques de regateig. Però de cop, sense senyals perceptibles per als qui no s’hi fixen, arriba l’estampida. Amb un sol moviment, la vintena de venedors té la paradeta recollida i enfilada a l’esquena, i comencen a dispersar-se: uns cap a la Rambla, altres cap al Metro, altres més enllà. De cop, apareixen del no res agents de la Guàrdia Urbana. Ja no queden venedors, ja no queden mantes, ja no queda res. Fins al cap de l’estona, quan ha passat el perill, que tornen a instal·lar-se tan ràpid com han marxat.

Vendre productes falsificats il·legals és millor que robar

A Barcelona, la Guàrdia Urbana ha incrementat en una quarantena el nombre d’agents especialitzats en el top manta. Ja sigui per aquest augment de la presència policial o per circumstàncies lligades a la crisi i a les dificultats en les xarxes de distribució de la mercaderia, aquest any el cos policial ha reduït un 3% les denuncies per venda ambulant a Barcelona respecte al 2013, registrant al voltant de 56.000 aquest any per vendre davant de locals o d’habitatges. De la mateixa manera, les queixes veïnals i de comerciants per aquestes pràctiques han disminuït un 12%. Precisament aquest octubre, la Guàrdia Urbana ha desmantellat la principal xarxa de distribució de manters de la ciutat. Aprovisionava a entre vuitanta i cent venedors ambulants, que s’acostaven a tres locals del districte de Sant Martí per a recollir la mercaderia que després venien al centre de la ciutat. Eren habitatges on s’emmagatzemava el material, tot i que en un dels locals també hi vivien. En ells hi van trobar 12.500 objectes falsificats –no hi faltaven bosses, cinturons, rellotges, roba, perfums i mòbils, entre molts d’altres- que equivalien a un valor aproximat de mig milió d’euros.

Els agents van localitzar els importants punts de distribució seguint a venedors quan es dirigien a comprar la mercaderia als locals. Aquest sistema, però, té una gran dificultat: hi ha persones que vigilen les rodalies dels punts de distribució, i alerten els responsables quan detecten presències sospitoses; llavors, deixen de vendre per evitar ser enxampats i que se’ls decomissi la mercaderia. I és que el decomís és la sanció més efectiva per a penar aquesta pràctica. Com destacava el tinent d’alcalde de Seguretat de Barcelona, Joaquim Forn, en la roda de premsa sobre el desmantellament d’aquests tres locals, la majoria dels venedors de top manta sovint no té diners suficients per pagar la multa ni domicili conegut on remetre la sanció, pel que aquestes són molt complicades d’executar tot i que s’ imposen.

De magatzems a habitatges

El mateix Forn senyalava que el funcionament de les xarxes de top manta han anat canviant els últims anys: així com abans s’utilitzaven com a punts de distribució magatzems o locals únicament per a aquesta finalitat, ara s’acostumen a ubicar en habitatges, fet que complica als investigadors la tasca de localitzar aquests punts. La mercaderia sovint es compra a través d’Internet a l’estranger, especialment a països de l’Àsia Oriental. Els punts desmantellats a l’octubre, es proveïen sobretot des del Marroc i des de la Xina, des d’on s’enviava la mercaderia mitjançant empreses de missatgeria.

Aquests canvis en els funcionaments de les xarxes de top manta no s’han donat exclusivament a la capital catalana; són dinàmiques, canvien en el temps per adaptar-se a les noves circumstàncies. “Ells s’adapten als nostres moviments, llavors nosaltres ens readaptem a ells, i ells a nosaltres”, explica el cap de la comissaria de Mossos d’Esquadra a Roses (Girona), el sotsinspector Gabriel Garcia. A la localitat, com a la resta de municipis on el top manta hi té presència, el fenomen ha variat en els últims anys: el 2010 va registrar-ne el punt àlgid, comptabilitzant uns 350 venedors ambulant durant l’estiu, i la seva presència ha anat disminuint els últims anys fins a estabilitzar-se entre els 200 i els 250 manters, que se situen en el kilòmetre i mig de llargada que té el passeig marítim durant els mesos de més calor.

Fa uns anys, el top manta era controlat per grups i xarxes organitzades amb persones amb funcions diferenciades que s’encarregaven des de demanar el material a distribuir-lo entre els venedors ambulant, que no són més que l’última peça d’un engranatge internacional. Ara, però, les coses han canviat. Segons explica Garcia, “fa anys estaven organitzats, ara es tracta més que res de gent coneguda que veu que es pot treure un sobresou”. Quan s’apropen els mesos més fructífers per al top manta al municipi, diverses persones, ja siguin conegudes o a través d’intermediaris –que acostumen a viure a la localitat tot l’any- acorden instal·lar-se a la zona on vendran ja sigui en lloguers conjunts en un mateix habitatge o en diversos punts. Des d’allà, encarreguen la mercaderia; poden fer-ho a punts de distribució situats a altres municipis de Catalunya o anar més enllà i demanar-los per Internet a l’estranger i rebre el material a través d’empreses de missatgeria.

- Publicitat -

Auto ocupació

D’aquesta manera, així com el més comú anys ençà era que els venedors ambulants depenguessin dels gestors dels punts de distribució, l’última tendència és que depenguin d’ells mateixos: ells ho encarreguen, ells ho paguen, ells ho venen, ells ho cobren. Garcia explica que, per aquesta raó, els venedors no porten les mantes a vessar de productes, sinó que porten menys mercaderia per reduir les pèrdues si els enxampen i els decomissen el material. “El que guanyen, ho guanyen ells, però el que perden, també”. Els riscos i les avantatges de l’autoocupació.

Molts dels venedors repeteixen cada temporada, tot i que altres s’estrenen animats per coneguts que els asseguren que poden obtenir benefici -no obstant això, els guanys després de llargues jornades laborals que poden allargar-se tant com aguantin els peus poden a vegades no superar els vint euros diaris-. Tot i això, ja siguin manters habituals o principiants, tenen clares les tècniques i el procediment a seguir si apareix una patrulla policial: cal escampar la boira al més aviat possible per evitar el decomís del material i, si cal, endinsar-se en el mar no és una opció desgavellada, assegura Garcia, que ha vist com a venedors no han dubtat en mullar-se per escapolir-se dels agents, dels quals s’amaguen tan aviat com detecten la seva presència, avisant-se entre ells fins i tot amb codis de làsers.

El sotsinspector lamenta que han registrat incidents en diverses ocasions a l’hora de decomissar el material a venedors, especialment degut a la reacció per part de turistes, que no entenen que se’ls penalitzi. Explica que és un assumpte cultural, i que en més d’una ocasió diversos turistes els han increpat per aquest motiu. Els agents justifiquen la seva actuació amb incomptables arguments: en el top manta s’ofereixen productes sense garantia i de dubtosa qualitat; els venedors sovint estan sotmesos a explotació laboral amb llargues jornades desvinculades de cap dret; la seva activitat representa un frau a la hisenda pública perquè no paguen impostos, i representen una competència deslleial respecte els comerços, que sí que ho fan. Garcia explica però que aquesta competència no va lligada als productes: és tan obvi que són falsificacions que qui ho compra és plenament conscient que no adquireix un producte de qualitat, pel que, si el vol, es dirigeix a una botiga i no a les mantes esteses a terra. És potser per aquesta raó que als comerços del barceloní Passeig de Gràcia no els afecta especialment la presència de manters, encara que puguin instal·lar-se al davant mateix de la seva entrada. Qui passeja per la via i vol una bossa de Dolce and Gabbana, de Prada o de Louis Vuitton la compra a la botiga oficial del passeig, i no al venedor que les ofereix desfilades i deformades a terra.

Així com els conflictes en alguns municipis s’han registrat amb terceres persones i no directament amb els venedors ambulant, a Barcelona els últims mesos no ha estat així. A l’agost, en dues ocasions el mateix dia, manters es van enfrontar a agents de la Guàrdia Urbana a pedrades, primer al recurrent passeig de Gràcia i més tard al carrer Pelai, deixant un total de sis agents ferits lleus. Forn va assegurar que aquesta agressivitat era conseqüència de l’augment de les dificultats per a vendre que estaven experimentant els manters a causa de l’increment de la presència i la pressió policial per evitar la seva activitat.

La manta com a sortida

Tot i que es tracta d’un fet delictiu que perjudica els comerços, que funciona al marge de la llei i del pagament d’impostos i que està penat per les ordenances municipals de la majoria de localitats catalanes, els qui es dediquen al top manta ho fan en la gran immensa majoria per necessitat i com a única sortida. Vendre productes falsificats il·legals és millor que robar, destaquen alguns, que han trobat en el top manta una opció millor per a sobreviure que les altres que es plantegen per als qui no tenen ni poden tenir papers i no poden treballar legalment encara que ho desitgin. El mateix alcalde de Barcelona, Xavier Trias, reclamava al novembre canviar la legislació per a poder dotar de documentació i permisos temporals als immigrants il·legals perquè puguin treballar mentre resideixin aquí. “El que seria lògic és buscar la manera que permeti que tinguin papers temporalment mentre no se’ls expulsi al seu país d’origen; sense papers, no poden treballar, i se’ls obliga a ser explotats, o inclús a delinquir per a subsistir. Se’ls posa en una situació de vulnerabilitat, cosa que és lamentable”, critica.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca