L’Europa subordinada; on la igualtat no és debat

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

“Qualsevol que sigui la llibertat per la que lluitem, ha de ser un llibertat basada en la igualtat”

Judith Butler, filosofa, professora  i escriptora.

Geoffrey Léger contra l’estat francès. Sis anys abans

El passat 29 d’abril del 2009 el Sr. Geoffrey Leger va decidir voluntàriament donar sang a un centre hospitalari de la ciutat francesa de Metz. Per a tal tasca, el personal sanitari li va facilitar un qüestionari, on entre d’altres, havia de respondre sobre el seu historial clínic, els països visitats en els darrers mesos, possibles addicions, i també sobre la seves relacions sexuals. Un procediment que s’aplica en tots els estats, i a totes les persones, per tal d’assegurar que la sang donada sigui sana o no estigui contaminada.

Després de respondre a totes les preguntes, el metge que l’atenia va decidir que en aquella ocasió no podia donar sang. Tampoc, ho podria fer al llarg de la seva vida. El motiu, haver mantingut relacions sexuals amb un altre home. Davant la prohibició, Leger va voler demanar explicacions al personal sanitari. Aquest li va transmetre que responien a un imperatiu legal.

En efecte, una esmena a la llei de seguretat sanitària francesa de 1983 establia que tota persona que hagués mantingut “una sola relació homosexual a la seva vida”, i ho hagués reconegut durant la seva entrevista mèdica tindria “automàticament prohibit donar sang”. Aquesta esmena, era la resposta legislativa de París a l’anomenada crisi de la sang contaminada de l’època. El problema de l’escàndol sanitari radicava en els productes hemofílics. Les empreses involucrades en la fabricació i comercialització dels mateixos havien pagat a donants considerats d’alt risc per a donar sang (drogoaddictes, presos, homosexuals). Durant la dècada dels setanta i principis dels 80 es calcula que entre 6.000 i 10.000 nord-americans hemofílics van resultar infectats pel virus de la Sida.

A França, la xifra d’infectats pel virus del VIH7 és va elevar fins a les 4.000 persones, moltes d’elles hemofíliques. El fet és que les empreses farmacèutiques necessitaven grans donacions de plasma sanguini, ja que servia per a produir Factor VIII i Factor IX. Uns components que manquen a les persones que pateixen aquesta deficiència sanguina, i sense la qual la sang no pot coagular-se. Mitjançant aquests productes els hemofílics poden parar el sagnat o prevenir que aquest comenci.

Per altre banda, el legislador francès es va basar en una sèrie d’estadístiques que demostraven una major presència del virus de la Sida entre els homosexuals. També, s’ha de tenir en compte que l’opinió francesa durant els anys venidors va ser convulsa degut a un altre escàndol, en aquest cas nacional, relacionat amb el rebuig de l’aplicació de la tècnica de l’escalfament . Un recurs que s’havia implantat pel sector privat nord-americà amb èxit i que permetia desactivar el virus de la Sida amb una major eficàcia. El motiu de la no-aplicació sistemàtica a Paris, presumptament, era esperar que el sector privat francès estigues llest per comercialitzar el mateix producte.

- Publicitat -
Tribunal de Justicia Europea
Tribunal de Justicia Europea

No obstant això, els governs de la república francesa es van anar succeint i cap d’ells va mostrar un veritable interès en derogar l’esmena de 1983. De fet, l’any 2009, coincidint amb el litigi del Sr. Leger, un nou decret especificava quins eren els casos en que es prohibia taxativament donar sang. Entre aquests, hi podíem trobar el condicionat de ser home i haver tingut relacions sexuals amb un altre home. A més, incloïa la denegació amb caràcter “permanent”.  Fet, que va indignar als col·lectius LGTB doncs segons el mateix decret s’establia una restricció de quatre mesos per  aquelles persones que haguessin mantingut relacions sexuals heterosexuals sense protecció, o persones drogoaddictes. És a dir, ambdós grups de població podien donar sang quatre mesos d’ençà de l’última relació sexual heterosexual sense protecció, o la darrera ingesta de droga.

Per aquest motiu,  Geoffrey Leger va interposar una denúncia davant el jutjat administratiu corresponent, per considerar que no només s’havien vulnerat els seus drets; sinó que també l’ordre ministerial francesa vulnerava la legislació europea de drets humans. És per això, que la qüestió ha estat remesa i resolta pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Geoffrey Léger i el veredicte europeu. Sis anys després

El passat dimecres 29 d’abril el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va fer publica la sentència relativa al cas C-528/13. En virtut d’aquesta, el tribunal legitimava que els homosexuals poguessin ser exclosos permanentment de donar sang si ho justifiqués la situació sanitària del país. Per tal d’arribar aquesta conclusió els magistrats es basaven en tres paràmetres.

El primer d’ells, l’apreciació d’un alt risc per la sanitat francesa de contraure malalties infecciones greus transmeses per la sang. En altres paraules, la situació epidemiològica del país gal. En aquest sentit, l’Institut de Veille sanitaire (Institut de vigilància sanitària) havia observat que durant el període comprès entre 2003 i 2008, la pràctica totalitat de les contaminacions per VIH s’havien degut a una relació sexual. Concretament, els homes que mantenien relacions sexuals amb altres homes constituïen el segment de la població més afectada, amb un 48% de les noves contaminacions. Tanmateix, la incidència global de la infecció disminuïa entre aquells que mantenien relacions heterosexuals, contràriament al que succeiria amb les relacions homosexuals.

A més a més, el tribunal es feia valer d’un informe elaborat pel Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties que concloïa que França és el país de la Unió Europea que presenta una major prevalença del VIH en el grup d’homes que han mantingut relacions íntimes amb altres homes.

 

“ Es prohibeix tota discriminació, i en particular l’exercida per raó de sexe, raça, color, origen ètnic o social, característiques genètiques, llengua, religió o conviccions, opinions polítiques de qualsevol altre tipus, pertinença a una minoria nacional, patrimoni, naixement, discapacitat, edat o orientació sexual”.

Article 21.1 de la Carta de Drets Fonamentals Europeus.

 

Malgrat aquestes dades, el Tribunal ha volgut recordar que, en virtut de l’article 21.1 de la Carta de Drets Fonamentals Europeus, el caràcter permanent de l’exclusió podria vulnerar el dret a la no discriminació per orientació sexual. Tot i així, entén que es podran imposar limitacions als drets establerts sempre i quan siguin proporcionals al mal a evitar. Per tant, el segon paràmetre que s’implementa és el de la proporcionalitat. I doncs, la sala quarta creu que “aquesta limitació no posa en entredit” el dret com a tal, “ ja que només es refereix a una qüestió d’abast limitat”. És a dir, la discriminació per raó d’orientació sexual només recau en l’àmbit de les donacions de sang, i no en cap altre. Una limitació que és menys lesiva que desatendre  la salut dels receptors. En altres paraules, davant de dos drets fonamentals (no discriminació i l’adopció per part dels països de la UE d’un alt nivell de protecció de la salut humana) prima una limitació, que entenen proporcional, del primer front el segon.

l·luminació especial de l'Auditori Kursaal de Sant Sebastià amb motiu de la celebració del Dia de l'orgull LGBT
l·luminació especial de l’Auditori Kursaal de Sant Sebastià amb motiu de la celebració del Dia de l’orgull LGBT

El tercer i últim paràmetre que estableix el tribunal és el de la prevenció. La sentència recull que només podrà prevaldre el dret a garantir un alt nivell de protecció de la salut humana si les tècniques de detecció del VIH no són eficaces. I és aquí on recau la polèmica. El govern francès va al·legar durant el judici que la ciència es troba actualment en un “període finestra”. És a dir, un temps immediatament posterior a la infecció per Sida i durant el qual els marcadors biològics no detecten la infecció. Són per tant les infeccions recents las que constitueixen un risc. Davant la impossibilitat de sotmetre a quarantena sistemàtica les donacions de sang pel seu sobrecost, el tribunal va decidir finalment acceptar aquest caràcter permanent. I a més a més, estableix que aquesta decisió serà potestativa per a cada un dels Estats Membres. És a dir, si un Estat Membre al·lega  motius epidemiològics i  manca de tècniques de detecció podrà prohibir als homosexuals (homes) donar sang.

És el cas de la gran majoria d’estats de l’Europa dels 27. De fet, només sis països permeten al col·lectiu ser donants de sang. Al Regne Unit, per exemple, els homosexuals estan autoritzats a donar sang, des del passat 2011, a condició d’haver aconseguit un any d’abstinència sexual. El mateix criteri segueix Estats Units, que va canviar la seva normativa el passat mes de desembre. Al Canada, també ha seguit l’estela nord-americana; tot i que, l’abstinència augmenta fins els cinc anys.  República Txeca, Suècia, Espanya, Portugal i Itàlia tanquen la llista de països europeus que si permeten aquesta pràctica. De fet, les tres regions del mediterrani són les úniques al món que no imposen restriccions especials a les donacions com a conseqüència de la sexualitat.

La situació a Catalunya

A casa nostra la situació del col·lectiu LGTB s’ha convertit en un paradigma en la consecució de la igualtat i la defensa dels drets civils. Malgrat encara queda molt camí per recórrer, i molts objectius per assolir en matèria d’igualtat i d’eradicació de l’homofòbia, la llei 11/2014 suposa una avenç qualitatiu en aquest àmbit.

Així doncs, el legislador català, i també espanyol, entén que la donació de sang és un gest solidari, voluntari i altruista. Com a condicionants per tal de poder ser donant es requereix ser major d’edat, pesar més de 50Kg, i no patir o haver patit cap malaltia de transmissió per via sanguínia. Aquesta voluntat queda reflectida en el Reial Drecret de setembre de 2005 del Ministeri de Sanitat que prima la bona condició de salut del donant per sobre de les seves pràctiques sexuals. És a dir, en cap cas l’orientació sexual del donant suposa una causa d’exclusió.

“els poders públics han de promoure la igualtat de totes les persones amb independència de l’origen, la nacionalitat, el sexe, la raça, la religió, la condició social o l’orientació sexual, i també han de promoure l’eradicació del racisme, de l’antisemitisme, de la xenofòbia, de l’homofòbia i de qualsevol altra expressió que atempti contra la igualtat i la dignitat de les persones”

Article 40.8 de l’Estat d’Autonomia de Catalunya

A més a més, es dona la potestat a cada centre sanitari per establir uns criteris de selecció dels donants més específics; sempre respectant el marc normatiu del RD. Són per tant els facultatius mèdics qui en  darrera instància decideixen si els donants són aptes. Per a tal tasca, es realitza un reconeixement previ a cada extracció que consta d’una entrevista personal i un qüestionari. En ell es pregunta per l’edat, viatges o malalties comunes, convivència amb malalts de sida o hepatitis, tractaments dentals, puncions accidentals, etc.  Així mateix, també es pren la tensió, i es comprova l’hemoglobina. Finalment, la sang extreta és analitzada. Una vegada s’obtenen els resultats, si aquests haguessin detectat marcadors que afectin a la salut s’avisaria al donant.

La pràctica espanyola permet d’aquesta manera evitar vetar a col·lectius en comptes de persones amb alt risc. Prova de l’eficàcia del nostre sistema és que en els darrers deu anys no s’ha produït ni una sola infecció per transfusió sanguina. En aquesta mateixa línea es troben la Creu Roja, la Unió de nord-americans per les Llibertats Civils, l’organització BannedLife4 i disset associacions LGTB d’arreu. Tots ells lluiten per eliminar les restriccions.

Finalment, cal esmentar que França ha derogat per unanimitat l’esmena que excloïa als homosexuals de donar sang per raó de la seva orientació sexual. Així doncs, la ministra de sanitat francesa, Marisol Touraine, ha complert amb la seva promesa electoral. Doncs, aquesta va ser una de les propostes electorals del president socialista François Hollande al 2012. Aleshores, Touraine afirmava que no era “acceptable que l’orientació sexual fos percebuda com un criteri d’exclusió”. I afegia que “ no és qüestió d’arriscar-se en temes de transfusió, però el criteri  no pot ser l’orientació sexual”. Actualment, el ministeri treballa des de fa dos anys en la modernització de la llei sanitària.

 

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca