Potser ja farà tres setmanes de la meva visita a la col·lecció a Fuego blanco. La colección moderna del Kunstmuseum Basel del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Segurament m’hauré oblidat d’una tercera part de les obres que vaig veure. No podria descriure amb precisió ni la forma ni els colors de la imponent escultura d’Alexander Calder del pati interior del museu. Puc confirmar que no recordo ni una cara de tots els visitants, turistes i viatgers que van recórrer els passadissos, fins i tot ni la del vigilant de sala amb qui vaig estar parlant. Em descompto al voler calcular el temps que em vaig passar perdent-me per les múltiples sales, volent abastir-ho tot, el què m’obliga a reconèixer que aquesta obsessió va fer que veiés molt però no mirés gairebé res, només permetent-me el “luxe” de dedicar uns minuts més a obres molt concretes. Em vaig deixar portar pel desig de dir que havia pogut estar enfront de certes obres, de la creació d’artistes en particular. Em va poder l’avarícia, la fascinació (arque)típica del turista. Però per antagònic que sembli, i fent referència a les presses de tots els visitants dels museus i altres centres, puc recordar amb perfecta precisió els segons d’una conversa que van tenir pare i filla davant de l’obra de Mark Rothko Nº 1 (1964): un llenç d’unes dimensions considerables (no puc precisar les mides ja que a la cartel·la no hi constaven però probablement sobrepassava els dos metres d’alt pel metre d’amplada) que pictòricament “només” constava d’un rectangle en vertical de fons negre en el què es podia distingir la superposició en horitzontal d’un altre rectangle negre. Vaig trobar curiós com un mateix color pot ser alhora tant diferent. Més enllà d’això, no vaig parar compte en res més i vaig voler seguir la visita amb les presses que em perseguien. Va ser pel fet que casi ensopego amb una parella de pare i filla (ell a la gatzoneta per trobar-se a la mateixa alçada de la seva filla d’uns sis anys d’edat) que es trobaven davant de l’obra i escoltar la seva conversa, el què va fer que m’aturés i dediqués uns minuts més a contemplar millor el quadre. Per a què se m’entengui, m’agradaria transcriure el breu diàleg, conservant el seu format original en castellà, ja que a nivell personal, em remet més directament a aquella situació:

“- ¿Has visto este cuadro? –li va preguntar entusiasta i amb un to baixet el pare a la seva filla, tot senyalant el llenç “rothkià”.

– Sí –va respondre ella mig desfent-se del braç del seu pare que l’embolcallava per continuar el recorregut del museu.

-¿Y te gusta?

El pare encara mantenia a la petita entre els seus braços.

-Sí –va fer ella somrient tot refregrant-se els ulls de cansament per la insistència del seu pare. Per fi va aconseguir desfer-se de l’abraçada i va començar a dirigir-se cap a una altra obra.

–¡Pero si no te has fijado suficiente!”

La perseverança del pare era patent; desitjava que la seva filla mirés atentament l’obra tal i com ell la veia, li volia transmetre aquella passió que ell sentia davant del què podríem anomenar “santuari momentani”, la necessitat de reflexió, pausa, desconnexió que cadascú experimenta enfront de certes obres. Però potser la jove contempladora considerava que ja n’hi havia prou, potser la seva mirada menys contaminada requeria de menys temps per experimentar la sensació catàrquica que els adults necessiten (necessitem) per arribar-hi; o potser simplement no li interessava l’obra o la imposició de la mirada feia que es desinteressés per allò que tant interès despertava al seu progenitor.

La conversa potser no va canviar la meva visió respecte la peça en concret, és a dir, no em van descobrir res de nou sobre l’obra més enllà del què ja (o no) sabia però sí que em van fer reflexionar respecte a l’hora del temps que destina cadascú en contemplar les obres d’art: n’hi ha que amb dos segons ja en tenen prou per dir que l’han vista, altres necessiten dos anys per entendre-la fins al punt de fer-ne una monografia i altres que, fins i tot, hi passen de llarg. La meva pregunta és: quant temps es necessita per mirar –que no és el mateix que veure– una obra d’art? Cadascú trobarà com adequar-se la resposta, de la mateixa manera que cadascú se sap del temps que necessita per mirar.

No sé si va ser perquè era l’obra de Rothko i les seves obres requereixen d’una atenció especial que jo anava a passar per alt, o la seva potencialitat amb els colors malgrat ser un negre sobre negre, o va ser per la conversa a la què, de manera il·legal, me’n vaig fer partícip, però allí em vaig quedar, contemplant aquell llenç, en el què, com més em fixava, més detalls hi discernia. I un altre cop em vaig descomptar.