En vistes de la diada de Sant Jordi de demà, I com no podia ser d’una altre manera, des del Brou de la Ciutadella us recomanem 5 llibres de contingut crític i social, per tal que eviteu tots aquells Best-Sellers que el sector editorial ens vol encolomar. Gaudiu del Sant Jordi i no oblideu que de llibres també se’n pot comrpar la resta de l’any.

Guillem Gras recomana:

Les Aventures d’en Nono. De Jean Grove.

“No hi ha fades i al món no passa res que no pugui explicar-se per raons naturals. Però saps bé que als llibres de contes que llegeixes, sota el relat d’esdeveniments meravellosos, acostuma a residir-hi una veritat o un pensament que es considera verdader i just. I el teu somni, per se el d’un nen, em sembla que conté moltes coses que potser superen el teu enteniment”.

Les Aventures d’en Nono

En Nono és un infant rodejat de misèria social que es refugia en la lectura, però una nit té la possibilitat de defugir la realitat i viure i experimentar els contes que sol llegir. Relat infantil de Jean Grove escrit l’any 1901, va ser un clàssic de l’educació llibertària a principis de segle XX. Fou traduït al castellà per l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia l’any 1905. Actualment està editat en castellà per Libertarias, i arribà traduït al català a través del Col·lectiu Llibertari Negres Tempestes l’any 2009, en commemoració del centenari de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia.
Un exemple paradigmàtic de pedagogia racional, humana i d’autorealització personal. Un relat contemporani i necessari en l’actual context econòmic i social. Reflexiona i mostra els contrastos socials de l’època: de la utopia a la distòpia, de la naturalesa a la artificialitat, de la igualtat a la desigualtat, a través dels ulls innocents d’un infant. Un infant que juga entre el mur que separa la realitat de la ficció, de les il·lusions a les possibilitats.
Anselmo Lorenzo, traductor de l’obra del francès l’any 1905, es va dirigir als alumnes de l’Escola Moderna sobre l’obra: “Que aquests pensaments us confortin, que aquestes esperances us animin, que aquest record romangui indestructible en el vostre cap i en el vostre cor, i així el vostre pas pel món serà eficaç pel bé de les generacions futures”.

Max Zañartu recomana:

“Kurdistan. El poble del Sol -història política-”
Autor: Jordi Vàzquez. Pròleg: Quim Arrufat. Ed. Tigre de Paper.

Si alguna regió del món ha aixecant més curiositat i expectació durant el darrer any, aquesta és el Kurdistan. A cavall entre Turquia, Síria, Iraq i Iran; la sagnant guerra han posat una vegada més al resilient poble kurd al centre de mira de molts. Si bé la seva lluita pel dret a existir ja fa anys que dura, les malaurades guerres d’ Iraq i Síria obren des de 2003 una finestra d’oportunitat per a aquest poble mil·lenari. Per a més expectació, recentment s’han començat a posar les bases d’un molt incipient procés de pau entre la guerrilla del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) amb Abdullah Öcalan al capdavant (el seu particular Arnaldo Otegui, actualment empresonat a l’illa d’İmralı) i un estat turc que cada dia mostra més tics totalitaris. Vist per alguns com el darrer baluard de la democràcia i els valors occidentals a Orient Mitjà, i per altres com un poble amb una revolució socialista i feminista en marxa; la majoria projecta en aquesta nació sense estat (la més gran del món) els nostres propis valors i visió del món.
Tanmateix qui són els kurds? Aquesta obra pretén llençar llum sobre la història política, ètnico- religiosa i lingüística contemporània, d’un poble relativament ignorat fins fa poc al nostre país, en comparació a d’altres estats europeus com França o Alemanya. Si bé als Països Catalans, la presència de Kurds és molt reduïda, al Principat i a Catalunya Nord, ha nascut una plataforma anomenada KurdisCat, que des d’una visió apartidista però absolutament internacionalista, ha unit a organitzacions i individus de la més variada tendència en solidaritat amb el poble Kurd.

Jordi Vàzquez i Mir: Barcelona 1971. Diplomat en Ciències Empresarials. Responsable d’Empresarials del Bloc d’Estudiants Independentistes (bei) de la uab i claustral entre 1990 i 1994. Membre fundador de la Plataforma per la Llengua. Editor del trimestral Synergia-Bulletin about European Nations (1997 a 2004). Un dels fundadors de Llengües Vives (1996 a 2009). Des de 2011 col·laborant a Help Catalonia com a editor, i com articulista a El Períodico, L’Accent, La Directa, Eurasia History, Tribuna Catalana i Directe. Membre fundador de KurdisCat-Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan l’any 2013. Autor del llibre El moviment nacional escocès (1998).

“Cremeu Barcelona”
Autor: Guillem Martí Ed. Columna Edicions/Grup 62

Guillem Martí s’estrena amb la seva òpera prima «Cremeu Barcelona», una història i un homenatge al seu besavi – i per extensió als nostres besavis – Miquel Serra i Pàmies. Cofundador del PSUC, fou nomenat Conseller de Proveïments de la Generalitat, per Lluís Companys el 29 de juny de 1937. Serra i Pàmies, defensor de la independència del PSUC en relació a Moscou i als seus tentacles del Komintern, fou qui evità que Barcelona fos volada durant la retirada de l’Exèrcit Popular a base de tonelades de trilita i de munició d’artilleria. El 1939 fou empresonat per l’ NKVD (predecessor del KGB) i simultàniament jutjat i torturat. Finalment sortí de la presó a l’agost del mateix any i s’exilià a Mèxic.
Cremeu Barcelona està en vies d’esdevenir un llibre de capçalera per als amateurs de la història, al explicar uns successos desconeguts pel gran públic. Aquesta obra també esdevé un reconeixement de les actuals joves generacions als seus avis i rebesavis, la majoria dels quals no van poder gaudir de la seva joventut. En un moment de crisi absoluta del règim hereu de la guerra i dictadura que troncà la vida de molta gent com Miquel Serra i Pàmies, apareix aquesta reveladora obra.

Podeu llegir-ne el primer capítol aquí:
http://static0.grup62.cat/llibres_contingut_extra/30/29766_Cremeu_Barcelona.pdf

Marc Bosch recomana:

The Curious Enlightenment of Professor Caritat. A novel of ideas//El Viaje del Profesor Caritat: fábula.
Autor: Steven Lukes.

Aquesta novel·la, hereva directa del Candide de Voltaire, explica la història de l’optimista professor Caritat, un filòsof especialitzat en la Il·lustració que sobreviu com pot en un país anomenat Militària. Després de ser arrestat per fer propaganda d’idees subversives, un grup de rebels l’allibera amb l’encàrrec de trobar el millor món possible: els seus viatges el porten a Utilitària, Comunitària, Proletària i Llibertària en una causa que no sembla que s’hagi d’acabar mai. Com ja haureu endevinat, els diferents països que visita no són altra cosa que representacions de les teories de la justícia portades al seu extrem. Així, el bon professor es troba que les seves idees de drets humans, racionalitat i tot el repertori d’arguments Il·lustrats són motiu de burla als països que visita. Resulta que són o etnocèntrics, o obstacles a la recerca de la màxima felicitat pel màxim nombre de persones… Tot i això, no es desencoratja i segueix endavant, mentre busca el millor món possible.
Aquesta novel·la és un clàssic dels cursos d’introducció a la teoria política i amb raó: es llegeix de pressa i es triga a oblidar: potser fins i tot se’ns escaparà el riure amb els diversos embolics que es generen, i que sovint acaben amb el professor escortat fins a la frontera amb la prohibició de posar els peus al país de torn. D’altra banda, el contingut té prou rigor acadèmic i alhora prou claredat per entendre les bases de la major part de teories que veiem al nostre voltant. És un llibre que ens deixarà amb ganes de saber més, una porta oberta al món de la teoria política que no és, ni de lluny, tant estrany, inabastable i avorrit com sembla. I si no, pregunteu-li l professor Caritat.

If you’re an egalitarian, how come you are so rich?/Si eres igualitarista, ¿cómo es que eres tan rico?
Autor: Gerald Cohen.

Aquest recull de conferències, fetes l’any 1996 és la història d’un viatge. Un viatge del marxisme ortodox a un igualitarisme tant ambiciós com sui generis. S’hi barreja autobiografia (Cohen neix a Montreal en una famíliia anglòfona,d’arrels jueves però radicalmentment atea i comunista, els passos de la qual no trigarà a seguir fins que descobreix el marxisme analític i el rawlsianisme a les universitats de McGill i Oxford) i teoria política. L’autor analitza les arrels hegelianes del marxisme, els punts més importants de la teoria de la història (que desenvolupa en la seva monumental “Teoria de la història de Marx: una defensa”) i conclou amb una anàlisi crítica de la teoria de John Rawls. A diferència d’aquest darrer, Cohen opina que no n’hi ha prou de tenir institucions justes, sinó que també cal una ètica personal de la justícia. Una autèntica societat igualitària, diu, no hauria de ser com un partit de tennis on els jugadors busquen maximitzar la seva puntuació a costa de l’altre, tot i obeir unes regles justes. Cohen desdibuixa la línia entre allò públic i allò privat, defensant una concepció moral determinada, necessària per a garantir la igualtat. I aquesta “bona vida”, es pot dur a terme fins i tot quan les institucions públiques són injustes, d’aquí el títol del llibre: no es pot lluitar pel canvi social sense fer un canvi personal.
He de confessar que m’estimo més el Cohen analític que el Cohen moralitzador, però aquest llibre s’ha de llegir si es vol entendre l’evolució de l’esquerra a mesura que el marxisme s’anava difuminant: comunisme ortodox, marxisme analític i la disjuntiva entre un liberalisme que vol ser social i teories centrades en la persona. Cohen, esclar, ha triat aquesta última. En un moment del llibre es pregunta si, tot i haver estat ateu tota la seva vida, quan estigui a punt de morir recitarà la Sh’ma Yisrael, referint-se a la pregària bàsica del judaisme (“Escolta, Israel! Jahvè és el teu déu, jahvè és un). Doncs sembla ser que ho va fer força abans d’anar-se’n cap a la Gehenna: la seva teoria beu molt més del judaisme i el cristianisme del que hom esperaria per un ex-marxista. Amb tot, veiem una evolució coherent, que, encara que no compartim, ens ensenya la història d’una ideologia des dels ulls d’un dels seus estudiosos: jo no sé si allò personal és polític, però en tot cas, en aquest llibre, ambdues coses es conjuren per a explicar-nos la història com potser no ens l’havíem plantejat.