Són múltiples i complexos els motius pels quals la densitat sindical s’ha reduït en gran mesura a la majoria de països d’Europa. PIMES, sector serveis, joves, aturats i nouvinguts són els col•lectius amb menys afiliació sindical, tot i que també els més precaris. Tot i així, podem coincidir que amb la fi del model fordista als anys 70 es produeix una forta flexibilització de les condicions de treball, una reducció del pes de la mà d’obra del sector secundari, un augment de l’atur estructural, una individualització de les relacions laborals, i una fragmentació de la classe treballadora; que porten als sindicats no només a perdre pes en els seus feus, sinó a la impossibilitat de sindicalitzar a un gran nombre de nous col•lectius de treballadors sorgits amb el nou paradigma postfordista.

Explicar per què precisament els col•lectius més precaris són els menys sindicalitzats, ha omplert pàgines i pàgines de literatura sociològica. Les explicacions, solen girar entorn la reducció de la identificació amb el treball, l’augment exponencial de la rotació laboral, o la por a perdre a la feina i ser substituït per l’exèrcit d’aturats de reserva. Tot i que a Europa la diferència de densitat sindical entre països és abismal (en línies generals molt més alta com més al nord ens trobem), no ens podem fer trampes al solitari: Aquells països amb densitats superiors al 50%, són aquells on existeix el Ghent System, en altres paraules, condicionar la recepció de certes prestacions (atur o jubilació, per exemple) a estar afiliat a un sindicat.

Tot i això els sindicats han buscat estratègies per a no perdre la font del seu poder, els afiliats. Per fer front al nou món postfordista han fet mans i mànigues per, sobretot, retenir afiliats: Han creat organitzacions sectorials de dones, joves o immigrants; han ofert incentius selectius de tot tipus, des de ofertes de viatges fins a assegurances a preus inferiors al mercat; han creat noves quotes reduïdes per a sectors especialment vulnerables, etc. Explicar si aquestes mesures han tingut èxit o no, ens ocuparia molt espai, i ja existeixen amplis treballs al respecte. Així doncs ens centrarem en les raons a nivell personal que té un jove per a afiliar-se.

Partim doncs de la base que avui dia aproximadament un de cada dos joves està a l’atur, l’altíssima temporalitat dels que estan ocupats, i el gran nombre dels que treballen en negre. El jove sempre negocia individualment les seves condicions de treball amb l’empresari (dir negociar és ser molt generós quan veritablement el que és, és una imposició). Mentre que al treballador li va el sou i la vida en aquesta negociació, a l’empresari només li va el contractar algú. Davant d’aquesta relació de desigualtat el treballador sempre perdrà. Per tant cal que la jove, al llançar-se a la selva anomenada mercat de treball, tingui suport aeri: El sindicat. Per què afiliar-se? En primer lloc per que a la majoria de les confederacions sindicals del país, els joves gaudeixen d’exempció de quota o d’una quota reduïda. Així doncs UGT i CCOO ofereixen una quota 0 per a les persones sense ingressos, CCOO 3€ trimestrals per als joves, la UGT 0€, i la Intersindical-CSC 15€. Per a major estalvi, les quotes sindicals desgraven a l’IRPF. Per tant, si els costos només son aquests (un o dos cubates al més, depenent del sindicat), quins són els avantatges? En primer lloc assessorament laboral gratuït i assessorament jurídic gratuït, depenent de l’ antiguitat. En segon lloc, un suport tècnic – jurídic que en aquelles petites empreses que on no existeix comitè d’empresa o delegats de personal, és indispensable. En tercer lloc, descomptes en tot tipus de productes i serveis.

Els joves no som burros, gran part de les vegades som conscients que l’ empresa ens estafa. Malauradament la por a perdre la feina ens fa tirar enrere a l’hora de reclamar els nostres drets. No és el mateix negociar sol que tenir una organització donant-te suport al darrere, com no és el mateix signar la carta del finiquito o no. Saber si denunciar la teva empresa a la inspecció de treball quan fas mitja jornada en negre, o decidir denunciar gratuïtament a l’empresari un cop ens acomiada, no és supeflu. Siguem clars, se’ns està prenent el pèl dia rere dia i a base de bé. Tot i el diferent context, tant al S.XXI com al S.XVIII la unió fa la força. És hora que recordem aquesta premissa. El dret laboral neix de la constatació de la relació desigual entre empresari i treballador, i per això actua en benefici del segon (per exemple amb el principi in dubio pro operario). No acceptem com a ximples la premissa neoliberal que podem negociar sols amb el jefe. Com diu la cançó, l’acció col•lectiva no és possible o impossible, sinó necessària.

Per tant més que un fet de militància, afiliar-nos a un sindicat és un fet utilitari. Si quan surto de festa bec una copa pensant en la utilitat dels 6€ que he invertit, cal que tingui en compte la utilitat de pagar una xifra igual o inferior a la citada en forma de quota trimestral, de cara al suport i ajut que em pot donar una organització de treballador/es.