Sexe i art

El sexe sempre ha estat tabú en la nostra societat. Després dels excessos romans i grecs, en què la sodomia era un fet completament normalitzat, la ressaca catòlica ens ha fet tenir una relació no-normalitzada amb aquest aspecte de la nostra vida. La postmodernitat hi ha donat un nou sentit, durant els últims cent anys, les pintures que han escandalitzat des del punt de vista sexual són varies, ara veurem l’última polèmica que hi ha hagut.

Arran de la polèmica a França per l’escultura Tree de Paul Mccarthy a la plaça Vendome de París, cal preguntar-nos fins a quin punt cal escandalitzar-nos? Realment la nostra societat hedonista i post capitalista no pot veure una forma fàl·lica gegantina d’una manera més natural. Veurem diferents exemples d’aquest fet per resoldre la qüestió i entendre millor aquesta polèmica.

Segons Plini el vell, tal com exposa a la seva Naturalis Historia, la pintura va néixer de la mà d’un jove matrimoni. Ell havia de marxar a la guerra i ella per recordar el seu estimat va resseguir l’ombra que projectava a la paret de casa seva amb un guix. L’origen de la pintura ja va lligat a una sexualitat latent. Les representacions gregues dels atributs sexuals són constants, ja que volen mostrar la perfecció total del cos. El temps passà i l’art de l’antiguitat reproduirà sense massa pudors l’anatomia completa d’homes i dones. L’Edat Mitjana evidentment considerà pecat aquests tipus de representacions anatòmiques exactes. Com es llegeix al Gènesi, referit a Adam i Eva: se’ls obriren els ulls i els dos descobriren que anaven nus. Conscients del seu pecat original s’hagueren de tapar les vergonyes, que fins al moment no ho eren.

El Renaixement portà nous models de representació i un volgut retorn a l’art clàssic, que en la seva majoria era d’obra completament nua. Per autojustificar-se, els artistes pintaren odalisques, nimfes, deses, el nu es justificava pel tema. Velázquez, amb la seva Venus davant de l’espill, Les tres gràcies. Temes tots d’una especial rellevància, que pel seu contingut podem mostrar un nu. Però el papa Pius V en resposta per mà d’Il Braghettone, tapà tots els genitals de la Capella Sixtina.

La maja desnuda de Goya, quadre que fou pintat amb la model vestida i també tal com déu la va portar al món propietat de Manuel Godoy. L’obra per un sistema de politges era amagada en la seva versió més atrevida, segons els convidats a la sala que presidia.

En acostar-nos a la nostra època, veiem com els nus cada cop es pinten amb menys justificacions com per exemple el Bany Turc d’Ingres (1863), que ja només amb l’excusa d’una escena “exòtica” pinta una multitud de dones nues. La polèmica envoltà el quadre, però un altre pintura feta quatre anys més tard, l’aconseguí acaparar. L’origen del món (1866), de Gustave Courbet, mostra el lloc d’on sortim tots de les nostres mares, en un bust de cintura i cames escarxofades sobre un llit. Fins als anys vuitanta del segle XX no es va exposar amb naturalitat. Le Déjeuner sur l’Herbe (1863) de Manet, també ens mostra el nu femení amb naturalitat, la polèmica va ser igual a les ja esmentades, poca gent va entendre un nu femení amb homes vestits al voltant. Com hem vist fins ara, el tema del nu, suscita controvèrsia entre la crítica conservadora i el públic general, parafrasejant a Zola, la massa no entén que el tema és una excusa del pintor per pintar, el tema en si no ha de ser més important que allò que és pintat.

Captura de pantalla 2014-12-24 a las 13.22.55

D’aquí se’n desprèn la reflexió que en l’art allò que importa és la representació plàstica de la idea, no la idea en ella mateixa. Si ho plantegéssim a la inversa, escriuríem llibres, no pas pintaríem quadres. Aquesta idea, fou compartida per les primeres avantguardes, com es pot llegir al llibre La palabra pintada de Tom Wolf. Durant el primer terç llarg del segle XX els pintors cada cop s’alliberaren més del jou del tema i si volien pintar una noia despullada no s’havia de recórrer a eufemisme com; banyista, odalisca, la dorment, etc. Simplement la pintaven. Però amb l’adveniment de les segones avantguardes, propiciaren un retorn a la narrativa de l’art, una narrativa que fa important el tema i ens fa pensar quan veiem el quadre. Amb les primeres avantguardes miraven el quadre i no necessitaven una justificació. Era allò que hi havia al quadre, però a les segones hem de veure que ha dit l’autor del quadre i la seva justificació per tal d’entendre’l. El relat que és l’obra d’art cada cop és més important, fins a arribar al nostre temps postmoderns on és suprimeix el gran relat i se n’obren de petits que expliquen les casuístiques de tots els col·lectius, que ara se’ls té en la mateixa importància, ja no només existeix un home blanc sinó que ara hi ha negres, jueus, sud-americans, gents de totes les religions i sexes.

Els nus i l’erotisme penetraren en la nostra societat a partir dels anys seixanta i la seva revolució sexual. La dona alliberada i per fi emancipada ens han portat a la nostra actual concepció de la sexualitat, que com trobem descrita per Nicxholas Sabloff “la caiguda de la religió i la tradició, l’adoració sense límits del plaer i la joventut, i la perspectiva d’un futur totalitzat per la racionalitat científica i la manca de joia”. L’obra d’Allen Jones es pot inscriure en aquest sentit, encara que la de Paul Mcharty hi és més escaient.

Com bé dèiem al principi, aquest artista instal·là un arbre de Nadal que recordava explícitament un consolador que en la pornografia tant fan servir ells com elles. Les formes però, tal com adverteix l’autor, són irreconeixibles per una ànima innocent. Però grups ultra-catolics francesos hi van carregar en contra fins al punt que uns incontrolats van tallar les cordes que el mantenien alçat. Primer val la pena fixar-nos en l’equivalència arbre de Nadal/joguina eròtica no-fàl·lica i després en els actes violents que el destruïren.

En el sentit de les paraules de Sabloff, la lògica postmoderna ens porta a gaudir de cada moment de la nostra vida, en tot moment ens hem de sentir realitzats i no tenim un Déu o una tradició que ens marqui quin ha de ser el nostre camí. Que fem doncs? Fruir de tots els plaers constants que ens pot oferir la nostra societat fins al punt de convertir l’hedonisme en una manera de viure. Qui no ha sentit admiració per el personatge Barney Stinson de la popular sèrie How I meet your mother? És l’encarnació mateixa d’aquest raonament, tot ell és sexe, però no s’enamora i no utilitza el sexe com una altra manera d’estimar la seva parella, sinó que el sexe és purament masturbatori, el sexe és el súmmum de la seva habilitat social i triomf a la vida. Així el plaer sexual costant esdevé la màxima aspiració de l’home postmodern. S’alça com un nou Déu i com a tal li rendim homenatge, per això el plug gegantí. Ara ve, la postmodernitat també ens mostra la supressió del meta relat modern, en que només existeix l’home blanc, occidental, capitalista i cristià. Ara existeixen una multitud d’homes i dones que conviuen. Per tant l’obra que fes homenatge a tot això no podia tenir una forma fàl·lica, sinó que havia de ser un objecte compartit per totes les sexualitats. Així doncs un plug era l’única joguina que podia ser utilitzada amb aquesta finalitat.

Si va causar tanta polèmica va ser just per aquest motiu, oferia un fals ídol, segons els catòlics, l’home hedonista li oferia la possibilitat de creure en el Déu-plaer-capitalisme en lloc de creure en el Déu-Crist-redemptor. Entronitza els pensaments laics d’una societat que vol veure’ls reafirmats i per tant és un perill real per als catòlics, ja que oferia la possibilitat de fer del Nadal, no un moment per la joia del naixement del redemptor dels homes, sinó un moment pel plaer i l’autorealització new-age, pel consumisme material i sexual i no per l’estima profunda dels nostres pròxims.

La representació de la dona en l’art ha anat canviant i ofereix als seus creadors fama per la polèmica generada, però en l’obra Tree de Paul Mchartey, s’ofereix una revisió perfecta del nostre temps, ja no tenim relacions sexuals per l’estima i l’ànim de procreació que se’n deriva, sinó pel plaer en ell mateix, pel nostre gaudi i la sublimació de la nostra condició hedonista. Sota una falsa premissa de llibertat, caiem en una sexualitat consumista que només entén la col·lecció, sense sentit, d’experiències individuals plaents. En aquest món postmodern, a diferència d’altres moments de la història, abatre el plug com a signe sexual era abatre el consumisme que ha pervertit el Nadal.