L’ISIS a l’Orient Mitjà

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’ISIS (Islamic State of Iraq and Syria) o DAESH en àrab es un grup armat que s’ha fet molt conegut a tot Occident degut, entre moltes altres coses, a la seva presència en una zona molt mediatitzada des de fa dècades i a la seva habilitat a l’hora de donar titulars a la premsa mitjançant execucions publiques. Però que ès realment l’ISIS, quines son les seves víctimes, qui s’hi enfronta i qui hi podria estar al darrere? Aquestes son les preguntes que tractaré de respondre en aquest article.

El 10 de juny del 2014 l’ISIS va passar a ocupar el centre de l’atenció occidental quan va ocupar l’estratègica i populosa ciutat iraquiana de Mossul. Va aconseguir deixar de ser un actor secundari en la guerra civil siriana (en la qual participava en contra del govern de Baixar al-Àssad) per a esdevenir un problema greu per a l’estabilitat de tota la regió, ja que no només controlava una extensa zona al nord de l’Iraq i est de Síria, també s’apropiava dels nombrosos camps petrolífers de la regió. L’ISIS no va contribuir a enfonsar el fràgil estat iraquià, doncs al mateix temps que es feia amb el control de Mossul, el president del govern regional kurd de l’Iraq, Masud Barzani, ordenava a les seves tropes que es fessin amb el control de la ciutat de Kirkuk, reivindicada durant anys pel govern kurd i que no estava molt lluny de ser d’interès estratègic per l’ISIS.

L’origen de tot aquest caos el podríem trobar en el govern de Saddam Hussein i en la intervenció militar nord-americana l’any 2003. A diferència del que succeeix ara, la religió no era l’element aglutinador de les masses i la presencia de grups com Al-Qaida era inexistent. Governava el país el partit Baas (el mateix que a Síria), d’ideologia socialista i pan-aràbiga, però amb una voluntat uniformadora que afectava especialment als kurds del país i una direcció estatal en mans únicament dels aliats polítics del president Saddam Hussein. L’entrada dels EEUU a la regió va suposar el col·lapse del partit Baas i al mateix temps de tota possibilitat de governar l’Iraq, construint a tota presa un govern d’unitat nacional dirigit per líders xiïtes del sud del país amb el suport inestimable del kurd Barzani. Conscients de l’impossibilitat d’enfrontar-se a l’exèrcit nord-americà o de participar en el joc polític del nou govern, els oficials del Baas van passar a la clandestinitat i a la lluita armada.

Cal ara parar esment a les forces polítiques regionals que han alimentat aquest conflicte i quins son els seus interessos regionals. Es tracta de 3 països de la regió, vinculats des de fa anys a certs partits polítics i que competeixen entre ells en un interminable joc d’escacs sota l’atenta mirada de les potencies globals.

El primer d’aquests es la Turquia del president Erdogan, d’un caràcter internacional més fort que els seus predecessors i que, després d’anys de buscar un acord amb la Unió Europea ha tornat a posar els ulls en els territoris asiàtics de l’antic Imperi Otomà. L’any 2013 van estar ben a prop de fer-se amb bona part del Mediterrani Oriental: els seus aliats polítics, els Germans Musulmans, controlaven un país clau com Egipte; Líbia s’havia enfonsat en la guerra civil i l’Exèrcit Lliure sirià estava en situació de posar en perill el govern de Baixar al-Àssad; només li faltava el recolzament dels EEUU per a llançar-se a una ofensiva per la qual ja tenien casus belli (un sospitós bombardeig sirià a Turquia). A l’últim moment, però, els EEUU devien jutjar que Turquia sortiria massa forta de la guerra i que no tindria inconvenient en expandir-se posteriorment sobre l’Iraq i fins i tot contra Iran i Israel.

El segon participant en aquest joc de trons regionals es l’Aràbia Saudita, competidora amb l’Iran en termes d’hegemonia religiosa i en una situació internacional especialment precària. Donat que organitzacions com els Germans Musulmans o Hizbullah ja tenen els seus patrocinadors, Aràbia Saudita s’ha vist més involucrada en el món d’Al-Qaida i de l’exèrcit sirià opositor d’Al-Nusra. A diferència del que passava uns anys enrere, els EEUU han deixat de dependre tant del petroli saudita i han deixat de tenir cura d’ells de manera que els conflictes assetgen les seves zones d’influència. Bahrain i Iemen son periòdicament zona de conflicte envers els governs amics i els opositors finançats per l’Iran; mentrestant l’emirat de Qatar rebutja les pretensions saudites d’una unificació àrab sota el seu control i troba un bon aliat en Turquia (cal tenir present que la cadena de noticies Al-Jazeera es de Qatar). Sota tanta pressió externa, els saudites van trobar com a punt de suport el sempre incòmode Israel (totes les monarquies de la zona tenen un departament anti-israelià), i junts probablement van aconseguir convèncer als EEUU de que no donés suport a l’ofensiva turca sobre Síria.

Finalment el tercer participant es l’Iran dels aiatol·làs, un dels principals enemics dels EEUU des del triomf de la Revolució de 1979, actualment amb molt bona sintonia amb el govern de Barack Obama. Igual que Aràbia Saudita, l’Iran va engegar una campanya internacional de suport a partits confessionalment propis, en aquest cas xiïtes: el govern iraquià de postguerra de Nuri al-Maliki, la milícia Hizbullah al Líban i el govern de Baixar al-Àssad. Tradicionalment equilibrista entre els diferents actors regionals, Baixar al-Àssad va aprendre dels errors polítics de Gaddafi i va anar a buscar el recolzament iranià que al mateix temps era el de Rússia. Aquesta nova xarxa d’aliances ha garantit la supervivència del govern sirià gracies al fonamental suport militar de Hizbullah, bloquejant l’avenç del dividit exèrcit opositor (finançats uns pels saudites i altres pels turcs).

- Publicitat -

A partir d’aquí la situació evoluciona seguint unes pautes comprensibles. La falta d’avenços a Síria i la frustració de Turquia mou a una escissió dins l’exèrcit d’Al-Nusra per part dels elements més radicals i sobretot dels milicians d’origen iraquià. El govern de Nuri al-Maliki, amic de l’Iran, que ha marginat dels espais de poder als antics oficials del Baas, a partir d’ara identificats com a sunnites, no pot fer res per impedir l’allau de soldats del recentment batejat ISIS que sense disparar un tret es fan amb el control de Mossul i tot arreu on troben descontents amb el govern central. Maliki arriba a un nou acord amb el kurd Barzani i fent us de les seves xarxes xiïtes al sud del país atura l’ISIS abans que arribi a Bagdad. Tot i els combats la guerra a l’Iraq ha entrat en un punt mort, Barzani, Maliki i Al-Bagdadi (califa de l’ISIS i antic oficial del Baas) controlen aquelles àrees on son majoritaris.

Com a resultat d’aquest empat tècnic, l’ISIS ha tornat a fer la guerra a Síria, tot i que aquest cop el seu objectiu son els kurds de Rojava, els quals no tenen amics poderosos doncs ni tan sols el govern kurd de Barzani els hi dona suport a causa de les seves rivalitats polítiques. Es l’ajut desganat de la coalició internacional (en la qual hi trobem països còmplices com Turquia i Qatar) la que permet salvar un símbol com es la ciutat kurda de Kobane i donar un breu sospir als kurds de Rojava. Quin serà el següent pas de l’ISIS? Els propers acords internacionals ens ho diran.

 

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca