L’ Àrea Metropolitana Tarragona – Reus. Una qüestió de bona gestió

Aglomeracions urbanes i ens de gestió supramunicipals a Catalunya

Segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, una conurbació és «Continu urbà resultant del creixement simultani, recíprocament influït, de dues o més ciutats pròximes i que arriba fins a fer desaparèixer l’espai rural intersticial”. Normalment es fa servir el terme conurbació quan es fa referència a dues ciutats de proporcions similars, i el terme Àrea Metropolitana per a fer referència a dues o més ciutats on una d’elles és demogràficament molt superior. A Catalunya en tenim bons exemples d’aquestes aglomeracions urbanes (tot i que a vegades fem servir indistintament el terme): L’Àrea Metropolitana de Barcelona, la de Perpinyà, la conurbació de Terrassa – Sabadell, la de Girona – Salt, o la de Tarragona-Reus.

Amb l’objectiu de donar resposta als problemes comuns que genera un continu urbà, aquestes aglomeracions acostumen a crear ens supramunicipals per tal de mancomunar (unir per a un fi) diversos serveis bàsics: Transport públic, gestió de residus, o tractament d’ aigües residuals, per exemple. A Barcelona el 1974 es creà la Corporació Metropolitana de Barcelona. Aquesta corporació fou víctima de la pugna territorial entre PSC i CiU (se l’acusava de ser un contrapoder socialista a la Generalitat convergent) i el 1987 fou trossejada en l’Entitat Metropolitana del Transport, l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient, i la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana. Finalment, el 2010 es creà la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que integrà tant la mancomunitat com les entitats metropolitanes en el Consorci de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Per altra banda, a Perpinyà existeix la Comunitat d’aglomeració de Perpinyà – Mediterrània, creada l’any 2001 en substitució de l’antiga Mancomunitat municipal Tet Mediterrània.

La conurbació Tarragona – Reus: On ens trobem?

Catalunya té un problema de macrocefàlia: Aproximadament la meitat de la població resideix a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on es genera aproximadament el 50% del PIB català. Ara bé, no és la única aglomeració urbana. A cavall entre les comarques del Baix Camp i el Tarragonès, trobem una conurbació amb gairebé 500.000 habitants formada per Tarragona, Reus, Cambrils, Salou i Vila-Seca entre d’ altres ciutats i pobles. Aquesta aglomeració, ubicada a la intersecció del Corredor Mediterrani i el corredor Barcelona-Madrid, és d’una importància estratègica vital per a Catalunya al concentrar un gran nombre d’infraestructures i generar molta activitat econòmica: El Port de Tarragona, que el juliol de 2014 arribà a gestionar 2,5 milions de tones de mercaderies; l’Aeroport de Reus, amb un rècord de tràfic de 1.706.615 passatgers el 2009; l’estació d’alta velocitat del Camp de Tarragona, amb serveis de TGV de mitja i llarga distància; un incipient servei de rodalies de RENFE; La Universitat Rovira i Virgili, amb prop de 12.000 alumnes (tants com la UPF, per a que ens fem a la idea); Port Aventura, la indústria petroquímica, el futur macro complex de casinos Barcelona World (per desgràcia), etc. Finalment cal també tenir en compte el pes del turisme als mesos d’estiu. Si bé a Tarragona, Reus, Cambrils, Salou i Vila-seca només hi ha empadronats en total 318.943 habitants, als mesos d’estiu només a Salou i Cambrils la població es dispara en un 258% i un 123% respectivament, arribant el conjunt de municipis esmentat a més de 415.000 habitants.

L’existència de totes aquestes infraestructures i complexos en una àrea de menys de 28,3 km2, lògicament porta a pensar la necessària creació d’un ens supramunicipal que permeti respondre a les necessitats comunes de gairebé 500.000 habitants. Tanmateix, i contra tota lògica racional, avui dia la creació d’un ens de gestió comú per a tots aquests municipis, sembla una quimera. Tarragona i Reus (com Terrassa i Sabadell i tantes altres viles del país) sempre han sigut famoses per la seva relació de rivalitat i enemistat. Aquest fet no seria problemàtic si no transgredís el pla cultural, però malauradament també afecta el polític. Els exemples en son múltiples i esgarrifosos, des de la pugna pel nom de la vegueria «Camp de Tarragona» fins la ubicació de l’estació d’alta velocitat a territori de ningú (o en territori dels amics de l’Alcalde). No cal dir que prendre decisions motivades per localismes, contra tota lògica racional, és quelcom digne d’un altre segle (no diguem ja si ho barrejem amb la tradicional dosi de caciquisme). Tanmateix el problema no acaba aquí, cal tenir en compte que des de finals dels 80′ tant a Tarragona com a Reus, només hi ha hagut el mateix color polític durant el mandat de 2007 a 2011, quan Felix Ballesteros i Miquel Perez van governar ambdues ciutats des de les files del PSC. Reus sempre havia estat governada pels socialistes, mentre que Tarragona ho havia estat des de 1989 pels convergents. Irònicament les tornes s’han intercanviat i ara és el PSC qui mana a Tarragona, i CiU qui mana a Reus. Hauria de suposar la cohabitació política de CiU i PSC una trava per a la cooperació? Rotundament no, però no cal explicar l’historial de travetes que els dos partits s’han intercanviat històricament, a mode d’exemple des de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.

La conurbació Tarragona – Reus: Cap on anem?

El 2 de juny de 2014, per art de màgia, es va celebrar per primera vegada una comissió bilateral entre Tarragona i Reus. Aquesta, apart de ser una oportunitat ideal per a fer un book de fotografies dels alcaldes de torn, va servir per a crear una taula de mobilitat i una taula social, entre d’altres (com si de la creació d’espais de negociació entre dos països en guerra es tractés). També es van arrencar acords molt importants (sense voluntat de faltar al respecte a ningú) com «L’Àliga de Tarragona visitarà Reus al setembre a una trobada d’Àligues Festives i convidarem a la de Reus pel 30 Aniversari de l’Àliga de Tarragona el 2015», o bé «Els Nanos de Reus seran presents a la Mostra del Folklore Viu de les Festes de Santa Tecla 2014»1. No satisfets amb els resultats de la comissió, aquesta es reuní mesos després, el 24 de novembre, per avançar en més profunditat en el desglaç de les relacions entre ambdues ciutats2. Més enllà de la lletra petita d’aquests «conclaves», sembla que alguna cosa es comença a moure al Camp, i es que entre la crisi econòmica i el fracàs estrepitós de la gestió de l’arribada de l’alta velocitat, sembla que alguna cosa comença a moure’s a la segona aglomeració urbana més gran del país.

Mancomunar és estalviar

L’estancament de la crisi econòmica, fa que ara per ara les economies d’escala siguin una necessitat imperant. Gestionar i prendre decisions en un nivell territorial inferior a l’òptim costa diners, i les arques municipals ja fa temps que són buides. Per què dues ciutats contigües han de tenir dues «contrates» de neteja diferents? Per què els busos urbans d’una o altra ciutat no poden traspassar els límits del terme municipal si ha de ser més eficient? En resum, mancomunar serveis és una necessitat de primer nivell a l’ordre del dia.

Dels errors s’aprèn. El tren com a paradigma

El nyap ferroviari desencadenat per l’alta velocitat i l’Estació del Camp de Tarragona té un purgatori: El Corredor Mediterrani. Per una vegada cal aprendre dels errors i planificar infraestructures d’una manera racional i eficient. S’ha acabat l’època de les vaques grasses, ara qualsevol error de planificació pot costar caríssim (no només en costos econòmics, sinó en polítics), i per tant és indispensable una única veu clara i afinada per a demanar a Madrid o a Barcelona el que el territori necessita. Demanar a l’uníson el tercer fil de Tarragona a Castellbisbal mentre no es construeix una nova línia per a mercaderies fins als accessos de Barcelona, suma; Que els alcaldes de Salou i Cambrils especulin sobre l’eliminació de les vies del centre de la ciutat (un cop acabada la variant de Vandellòs), tot comprometent el projecte de tren-tram per al Camp, NO suma. Defensar la supressió de les vies en el seu pas urbà per Tarragona, a canvi de la creació de «l’Estació Central» entre aquesta ciutat i Reus (el que ve a ser, un Estació Camp de Tarragona 2), no suma gens.

Per on comencem?

Com diu la dita, no es pot començar la casa per la teulada. Creure que l’aprovació d’una llei al Parlament que permeti la creació d’un Consorci de l’Àrea Metropolitana de Tarragona – Reus posi punt i final al problema, és ingenu. La construcció d’una «cooperació» municipal en aquest sentit, requereix de temps. Tot i que les actuals reunions bilaterals puguin semblar fins un cert punt còmiques, són una etapa que cal cremar. Amb l’objectiu de mancomunar serveis i crear un òrgan de gestió i més tard de govern, hi ha un gran nombre de formules jurídiques útils. Existeixen entitats formades per ens públics i privats (consorcis), la unió de varis ajuntaments per la gestió de serveis específics (mancomunitat de municipis), o les ja difuntes Entitats Metropolitanes del Transport i de Medi Ambient, de l’Àrea Metropolitana de BCN. En conclusió, mancomunar poc a poc diversos serveis, portarà gradualment a voler mancomunar-ne d’altres, i esperem que inevitablement, tard o d’hora, a un govern metropolità que doni una resposta eficient als reptes de l’actualitat. Si la crisi ha de servir per a res, ha de ser per a fer-nos millorar en la gestió pública i ser més eficients.

1) Nota biogràfica 1

2) Nota biogràfica 2

Els més llegits

POLÍTICA

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca