La situació a pròxim orient no és alentidora malgrat l’esperança tunisiana. Tres anys d’ençà de la primavera àrab Egipte ha tornat a la dictadura militar. Líbia viu camí entre l’anarquia i el totalitarisme, on imperen els enfrontaments entre les guerrilles de les tribus ancestrals. Síria continua immersa en una guerra civil que no dibuixa final alhora que s’estén cap a Iraq. I l’Estat Islàmic sembra la por al món amb l’amenaça de desestabilitzar la regió.  I tot i així, el país que va encendre la guspira del canvi segueix el seu camí cap a la transició, i ara celebra les seves primeres eleccions legislatives sota l’empara de la nova constitució. Una carta magna més laica i liberal que ha esdevingut la més progressista de la zona.

El text que va ser aprovat el passat mes de gener equipara per primera vegada els drets de l’home i la dona i proclama la llibertat religiosa. Dos punts que ha hagut de consensuar l’En Nahda, partit musulmà tunisià que ostenta la majoria a l’Assemblea, amb els laics. A canvi, el preàmbul del tex normatiu inclou referències religioses tals com recalcar la identitat àrab-musulmana del poble, o la seva afecció a les ensenyances de l’Islam. De fet, el primer article defineix el país com un “Estat lliure, independent i sobirà, on l’Islam és la seva religió, l’àrab la seva llengua i la República el seu règim”. Tot i així, la Sharia (llei islàmica) no serà la principal font de dret de l’ordenament jurídic del país. És per això, que l’article sis garanteix la llibertat de fe, de consciència, i el lliure exercici de culte. És a dir, permet a un musulmà canviar de religió.

Sens dubte, els articles més innovadors són els relatius a la dona. Lluny de consagrar la complementarietat de les dones amb els homes, la nova Constitució ressalta que ambdós són iguals davant la llei, garanteix els drets adquirits  per les dones, promou la paritat de gènere en les assembles electes, i proclama la igualtat d’oportunitats entre l’home i la dona.

La incorporació de les llibertats d’expressió, associació, vaga, el lliure accés a la informació, equiparan la Llei Fonamental amb moltes de les constitucions europees actuals. La pena de mort, emperò, no ha estat derogada.

Així doncs, d’aquesta norma suprema és d’on neix l’imperatiu de celebrar eleccions mitjançant sufragi universal.

El darrer diumenge d’octubre ha estat la data escollida per a celebrar uns comicis que presenten una arquitectura política totalment diferent al país amb el sorgiments de noves formacions i la desaparició d’altres. És difícil saber exactament quants partits concorren a les eleccions, tot i que es creu que són al voltant d’una seixantena. Els més importants dels quals són la En Nahda, el Nidaa Tunis, el Congres per la República, Ettakatol i Tayar Al Mahabba.

L’ En Nahda és el partit islamista moderat que lidera Rachid Ganouchi, de 73 anys, qui va ser el gran guanyador de les eleccions de l’Assemblea Constituent d’octubre del 2011. És a dir, el govern de transició que tenia com a mandat redactar la nova Carta Magna. Propòsit pel qual va haver de pactar amb els partits laics d’esquerra Etakkatol i CPR (Congres per la República). El seu caràcter dialogant i moderat, però,  no ha estat suficient per evitar el desgast després de la crisi que va viure Tunísia pels assassinats de dos opositors polítics al 2013, i  l’auge de la violència jihadista. El partit, que va ser legalitzat després de la caiguda de Ben Alí, s’engloba dins la corrent de l’islam polític del Partit Justícia i Desenvolupament turc.

El gran rival de En Nahda és la formació que lidera Beji Caid Essebsi, de 83 anys, qui aspira a convertir-se en el nou president del país a les eleccions presidencials del pròxim mes de novembre. De fet, Tunísia s’ha configurat com un país bicèfal on ara s’escolleix un primer ministre, i el proper mes un president de la república. Nidaa Tunis es defineix com un partit anti-islamista, secular i de centre. Un dels atractius del seu lider és la seva avançada edat, que impossibilita una ambició a llarg termini i que dona confiança a l’electorat.

El Congres per la República és el tercer gran partit de l’estat. D’ideologia de centre-esquerra, enfocat a la protecció dels drets humans i les llibertats civils, està liderat per l’actual president de la república, Moncef Marzuki. Hereu de la lliga tunisiana dels Drets humans (1989-1994), va néixer el 2001 i va ser prohibida un any més tard. Per aquest motiu, Marzuki va haver d’exiliar-se a França fins a la fi del règim de Ben Alí. La seva actual aliança amb el partit islamista En Nahda ha deixat la formació molt debilitada. De fet, la meitat dels seus membres han abandonat el partit i s’han unit a altres formacions. En aquests comicis Marzuki no ha explicat si es tornà a aliar amb Essebsi.

La mateixa sort sembla haver viscut Ettakatol. El tercer partit de l’anomenada ‘Troika’ tunisiana ha sortit molt mal parat de la seva aliança amb el partit islamista i el de Marzuki. Fruit del pacte, el seu líder ha esdevingut durant la transició el president de l’Assemblea Constituent. Les previsions apunten a que es podria convertir en un partit residual. En canvi, Tayar al Mahabba, aspira a ser un partit rellevant en la presa de decisions. Fundat el 2013 és el successor natural de Aridha Shaabiya, qui va obtenir molt bons resultats a les eleccions del 2011. El seu líder és un magnat propietari de la televisió per satèl·lit Al mustaqilla.

La crida al vot massiu per contrarestar l’amenaça terrorista ha esdevingut el rovell de l’ou de la campanya de tots els partits presidencialistes. La por com a crida al vot per tal de combatre la desafecció de l’electorat. De fet, dels onze milions de persones que podrien votar a les eleccions, només s’hi han inscrit cinc. Les dones i els joves són els dos col·lectius que més desafecció presenten. Justament aquells qui van ser els impulsors principals de l’anomenada revolució dels gessamins i que ara no es veuen representats en cap dels líders dels grans partits estatals. No obstant, el 26 d’octubre simbolitza un èxit pel país, una victòria que radica principalment en una societat civil vibrant i unes classes mitjanes educades i europeïtzades.

El deu de desembre del 2010 Mohammed Bouazizi va atiar la revolució del gessamí, fruit de la qual, i mentre es llegeixin aquestes línies, en naixerà un govern. El nou executiu encarregat de continuar amb la transició no té un camí fàcil. En l’horitzó una economia debilitada per la caiguda del turisme i les inversions; l’augment de la violència islamista principalment a la frontera amb Líbia; i la guerra contra l’Estat Islàmic, segueixen amenaçant l’esperança tunisiana. Un antic proverbi del país diu: La diferència entre un desert i un jardí, no és l’aigua sinó l’home.