Si el lector agafa el metro de Barcelona regularment sabrà qui és la família Thyssen. Si el lector està avesat a la història d’Europa sabrà qui és la família Thyssen. Si el lector, llegeix també revistes del cor sabrà qui és la família Thyssen. Com pot ser que siguin tan coneguts, però els seus orígens, oblidats?

El Comte Hans Thyssen-Bornemisza fou un col·leccionista de quadres impecable. La seva col·lecció d’art de tots els temps és una de les millors d’Europa. Els museus Thyssen de l’Estat Espanyol són un exemple del bon faire i Carmen Cervera aliés; Tita una de les filantropes més reconegudes de l’alta societat espanyola. Ara, però, analitzarem que hi ha darrera d’aquesta família i quins són els seus tèrbols orígens, cosa que ens acabarà resolent les preguntes fetes al paràgraf anterior.

La família Thyssen pertany a la gran burgesia alemanya. Els seus descendents han estat rellevants en la història més contemporània d’aquest país i n’han patit les conseqüències. El tiet del Comte Thyssen fou Fritz Thyssen, hereu de la fortuna en detriment del seus germà. Ell i el seu pare compartien una certa ideologia nacionalista per la qual creien en l’arribada d’un líder que salvés la pàtria de la humiliació que sofrien sota el tractat de Versalles. En l’adveniment de Hitler, Fritz hi va veure el guía que desitjava, el va finançar àmpliament. Va pagar els mobles de la vivenda de Hermann Göring així com va donar 100.000 marcs alemanys per la construcció de la Brown House de Münich. Fritz i Alfred Krupp dirigien l’associació d’empresaris alemanys nazis. Poc després diria: “Els alemanys no estan emocionalment preparats per la democràcia. Així surten homes com Hitler, No és pot deixar opinar a les masses de coses que no saben”. Els Krupp seran els grans competidors dels Thyssen, en tots els àmbits: art, dones, divorcis i diners.

El pare de Hans, se’n va mantenir al marge. Vivia fora d’Alemanya, ja que al ser el germà segon no volia actuar com a tal. Amb la Guerra Fritz decideix autoexiliar-se a Suïssa, cosa que la jerarquia Nazi va entendre com una deserció. Va estar declarat proscrit i passà pel camp de Dachau. Cal aclarir que estava tancat en una zona més semblant a un sanatori de luxe que a un camp d’extermini. Fins i tot l’infern té classes socials. La germana de Hans, casada amb Ivan von Batthyany, durant la guerra va viure en un castell austríac. Les cròniques narren com la seva estada allà no difereix del film: Salò o le 120 giornate di Sodoma de Pier Paolo Passolini. Les atrocitats comeses es resumeixen en una festa que va arribar al seu clímax al tirar granades de mà sobre jueus exhausts.

Al acabar la guerra, Fritz va ser jutjat per col·laboració i el 15% del seus bens van ser confiscats. Al repudiar públicament el nazisme i admetre els seus errors es va exiliar a l’Argentina, confirmant als Aliats els seus temors. Pensaven que Fritz no havia deixat de ser mai un nazi al exiliar-se al país on havien anat tots els altres membres del NADAP refugiats.

Els eterns competidors dels Thyssen; la família Krupp en va sortir més malparada i Alfred passaria 5 anys a la presó, d’on seria alliberat en una amnistia anunciada pels comandaments nord-americans.

Hans Thyssen a les seves memòries es presenta com un demòcrata que no creu en els totalitarismes i resta sempre en favor de la llibertat. Però al llegir atentament els seus escrits veiem com els seu antifeixisme surt de les experiències que el van afectar i no d’una convicció. Estava  en contra de la ideologia que havia enfonsat part de la seva flota mercant, però no dels ideals que ho havien provocat. Hauria estat en contra de la democràcia si un demòcrata li hagués fet una cara nova.

Hans, però, amb la seva col·lecció d’art va fer d’ambaixador no oficial entre països, com per exemple al portar la seva col·lecció a la Unió Soviètica a finals dels anys vuitanta. Sempre va creure que l’art feia entendre la gent i va actuar en aquest sentit.

En un primer moment els gustos artístics de la família Thyssen es concentraren en Rodin, després s’eixamplaren cap al renaixement del nord d’Europa i la pintura del segle XVII. Els gustos de la família i els de la jerarquia nazi coincidiren bastant en l’aspecte estètic. Aquest fet, evidentment, no els aproxima ideològicament, però mostra una mar de fons en el pensament conservador. Les avantguardes havien provocat la major revolució des del renaixement. Volien tornar doncs, a un moment anterior de l’art, que n’assegures la seva puresa.

Hans seguirà col·leccionant art. Continuarà amb els gustos tradicionals, però acabarà als anys seixanta comprant també art contemporani. Ho feu començant per la figura d’Emil Nolde. Pintor expressionista alemany al qual els nazis prohibiren pintar, al ser considerat un pintor degenerat. Una gran metàfora per la família Thyssen.

En aquest punt hi ha una anècdota que ens pot servir per il·lustrar la seva vida. El 1954 l’August Thyssen Bank va fer fallida. Hans era a la seva residencia de Jamaica i va haver de viatjar immediatament a Berlin, on l’oficina havia estat saquejada per els seus empleats. A les seves memòries podem veure com dóna més importància al fet de tenir la seva roba d’hivern a New York i no poder-la agafar, fent que hagués d’anar en bermudes a una reunió d’accionistes que, com va passar, el seu banc hagués finançat al Front Nacional d’Alliberament d’Algèria. Aquest fet mostra el descontrol que hi havia al banc i la seva vida sense maldecaps a les Antilles. Aquest tipus d’escenes són constants. Explica també com una de les seves compres més dificultoses en el mercat de l’art va ser al haver de travessar Nova York sota una tempesta de neu, per tal d’adquirir un quadre.

Evidentment els negocis de la família, continuaren i es basaren sobretot en les drassanes. La vida absentista que practicà ens porten al viu retrat de la gran burgesia europea, avesada als plaers terrenals i als amors insatisfets. El seu historial de casaments n’és una prova.

Actualment hom pot veure el logotip Thyssen-Krupp en la major part de les escales mecàniques del metro de Barcelona. Com hem vist han estat part activa de la història Europea, fins i tot, les dues grans famílies competidores (Thyssen i Krupp) s’unificaren com Alemanya als anys noranta. Les revistes del cor parlen sobradament de la Miss Espanya que ara guarda la memòria del seu marit. Però els orígens obscurs en l’època d’entreguerres, quan August Thyssen deia: “Espero un salvador de la política alemanya”. Ens mostren la complexitat dels personatges que ara sens mostren com a grans benefactors de l’art. Oscar Wilde anuncià que un amo que tracta bé als seus esclaus és doblement perillós, ja que és amo i els seus esclaus no el consideren com a tal. I si amb els Thyssen ens passes això mateix? Una saga plena d’intrigues i riqueses ens és presentada com a benefactora de l’art, com a gent que desinteressadament mostra el seu patrimoni, ja que mereix ser vist i estudiat. Però llavors no ens qüestionem els mètodes que han fet possible molt de patiment. Com si de cop la col·lecció hagués aparegut, sense cap conflicte.

La història dels Thyssen ens deixa una trista moral. Hans Thyssen amb la seva biografia ens mostra com realment hi ha una classe social amb un internacionalisme molt clar. La més rica i poderosa. Diuen que els grans col·leccionistes d’art deixen la seva col·lecció al seu país, però Hans al decidir quin país era la seva pàtria va entendre que ell no en tenia. No era alemany, no era holandès, no era suïs ni jamaicà. Potser els únics moments de gaudi els havia passat a Espanya de la mà de na Tita. Els orígens d’aquesta família ens mostren la mort, el triomf del capital i una fal·lera competidora per tenir les millors obres d’art. Hom podrà pensar que és una mica més complicada que com diu el Museu Thyssen: “Los orígenes y desarrollo de la Colección Thyssen-Bornemisza ofrecen una de las más fascinantes historias del coleccionismo privado”. Un eufemisme en que no hi cap la mà negra del capitalisme ni el nazisme, un eufemisme que no explica les competicions amb la família Krupp. Però si que explica al bon pensant com sense cap conflicte es creà una de les millors col·leccions del món.