Quasi 3 milions d’espectadors. Aquesta és la dada que va assolir la final de “Pequeños Gigantes” a tot l’Estat el passat mes d’octubre. Unes dades excel·lents per a un format que s’ha convertit en el líder de la franja del prime time de les nits de dimecres fins fa unes setmanes. “Pequeños Gigantes”, emès per Telecinco, és un d’alguns dels casos que podem trobar actualment a les nostres pantalles; Adaptacions de formats estrangers que funcionen d’allò més bé pel que fa a l’audiència. Aquest format adquirit per Mediaset és una adaptació d’un format mexicà i és el paradigma d’una tendència de nous formats talents infantils. La lectura que hom fa de tot plegat és que, veient les gales d’aquest format infantil, adaptar un format televisiu que ha triomfat a altres països és sempre garantia d’èxit. O no?
“Pequeños Gigantes” o “Tu cara me suena mini”, paradigmes dels talents infantils
El cas de “Pequeños Gigantes”, òbviament, no és nou. Darrerament hem pogut veure com s’han exportat diferents formats de televisió amb un contingut semblant: “Factor X”, “Tú sí que vales”, “Splash, famosos al agua”, “Tu cara me suena” o “La Voz” i les seves versions infantils. Si no tens més de deu anys i tens qualsevol tipus de talent, ara és el moment d’explotar-lo. Però el gran precursor de gran format adaptat a desenes de països és, sense cap mena de dubte, “Gran Hermano”. Poques coses se’n poden dir que no sapiguem d’aquest format de repercussió planetària, creat per John de Mol i emès per primera vegada a Holanda l’any 1997. Tots aquests casos anomenats anteriorment però, ja havien triomfat als seus respectius països i la versió que hem pogut veure aquí han aconseguit el mateix èxit d’audiència.
Una altra dada que podríem argumentar a favor d’aquestes adaptacions són les dades d’exportació. Per exemple, “La Voz”, originari d’Alemanya, compta amb més de 30 adaptacions arreu del món, fins i tot, a països com Georgia o Irak. Per la seva banda, el
cuiner Jordi Cruz de “Masterchef” (un altre exemple que podem incloure), té un homòleg a una adaptació de Bangladesh. Tot i les singularitats de tots aquests països, aquests formats han aconseguit un èxit global, cosa que ens fa pensar que com a espectadors, no som tan diferents entre uns i altres. Però, i aquí? També s’exporta?
“Polseres Vermelles”, de Catalunya a Hollywood
Un dels casos de més ressò a Catalunya és el que vam poder viure fa cosa d’un any. La sèrie “Polseres Vermelles” s’ha exportat als Estats Units, ni més ni menys, que de la mà d’Steven Spielberg. El cineasta nord-americà va quedar copsat per la ficció catalana ideada per Albert Espinosa i en va comprar els drets per a realitzar una versió a l’altra banda de l’Atlàntic. Igualment, també podem posar com a exemple un altre cas que ja compta amb multituds de versions arreu del món: “El Hormiguero”. El programa presentat i dirigit per Pablo Motos compta actualment amb algunes adaptacions al Brasil, Veneçuela, Portugal, França o Alemanya. Fins i tot, l’actor Will Smith també té els drets per a fer l’adaptació als Estats Units del programa de les formigues. S’haurà de veure però, si l’èxit generat aquí garantirà l’èxit posterior.
Però l’adaptació d’un format no sempre assegura l’èxit. A mitjan l’any passat, La Sexta va estrenar “Taxi”, una versió del concurs “Cash Cab” presentada per l’humorista Miki Nadal. Tot i que a l’Estat ja compta amb algunes adaptacions als canals autonòmics d’Andalusia i Madrid, la versió que en va fer la cadena d’Atresmedia no va quallar. Per què? Com bé recull Glòria Saló, ex responsable del Departament de Nous Projectes d’Entreteniment de Telecinco al seu llibre “Qué es esto del formato?”, per desenvolupar un format no n’hi ha prou amb copiar, readaptar a partir d’un d’original, sinó que cal temps i cal configurar un know-how (un saber com). Potser els casos en que l’adaptació no ha tingut l’èxit d’audiència esperat és com a conseqüència de no haver trobat com adaptar-lo a un context. És a dir; “Operación Triunfo” hauria tingut les mateixes dades d’audiències les últimes edicions si no hagués aparegut la figura de Risto Mejide? Tanmateix, ens trobem davant d’autèntics killers-formats. Formats de grans productores internacionals i que tenen una única intenció: la comercialització fora del seu país d’origen.