Contra alguns dels meus pronòstics, el festival d’aquest any porta un ritme increïble. De les 13 pel·lícules que he vist fins ara (totes millors que la inaugural, per cert) no n’hi ha hagut cap que hagi quedat en mal lloc, i totes tenien grandíssims moments dins de la seva categoria. Dissabte a la tarda, com a prèvia de la Zombie Walk, teníem dues perles de salvatgisme esbojarrat que van fer les delícies del públic que abarrotava l’auditori (i estic segur que les tornaran a fer a les maratons finals): Dead snow 2 i Zombeavers. La primera ens delectava amb una batalla entre la banda de de zombis nazis del film original contra un exèrcit comunista especialment reviscut per a la seqüela, i la segona, com podreu deduir si sabeu anglès, va de castors zombis. Sí, castors zombis. I per què no? Litres de sang, centenars d’òrgans diversos utilitzats amb imaginació i polifuncionalitat, referències geeks, mala bava i molt, molt d’humor.
Una de les pel·lícules que esperava amb més ganes, i que finalment m’ha acabat deixant el cor dividit, és I Origins, de Mike Cahill, autor que havia quedat convidadíssim a tornar a Sitges després de l’acollida magnífica que va rebre el seu primer llarg de ficció, Another Earth, fa tres anys. Aquesta vegada, amb molt més pressupost però un esperit similar, ens presenta una reflexió al voltant del debat entre la ciència i allò que va més enllà dels límits de l’enteniment i la racionalitat. La jugada surt bé a estones, i en els seus millors moments la pel·lícula és tendra, bonica i profunda, però cap al final es deixa portar per la cosa fàcil, i el que semblava consistent i rellevant dóna pas a un revers més aviat superficial. Els personatges són encantadors i faciliten l’empatia i l’atracció, però el guió sovint els obliga a patir atacs d’impulsivitat que no sempre quadren. Un cop corren els crèdits, queda la sensació d’haver vist un film estimable però irregular, que, tot i quedar en menys del que podria haver estat, ens fa esperar amb ganes la propera empresa del director nord-americà.
La resta d’obres que he vist aquest parell de dies han estat en general remarcables (Musarañas, The Guest, Taller Capuchoc, Pos eso), però cap com la que sens dubte serà la més marciana del festival: La distancia, de Sergio Caballero (codirector del Sonar). ¿Què us semblaria una pel·lícula sobre tres nans amb poders psíquics (tots els diàlegs els mantenen per via telepàtica -i en rus-) que són contractats per un artista de performance austríac que, després de la mort de l’excèntric empresari crimeà que l’havia comprat i de passar quatre anys tancat en un magatzem a Sibèria, té la necessitat que robin per ell una “cosa” anomenada “la distancia”, que està convenientment vigilada per un guarda amb inestabilitats interdimensionals que ocupa el seu temps fent de celestí entre una xemeneia i un cubell catalano-japonès versat en l’art del haiku; tot plegat mostrat amb una imatge freda i hostil, un so alhora enervant i hipnòtic i un to hilarantment seriós? Un alt percentatge de la sala ha sortit enfurismat i dipositant les paperetes del premi del públic a l’escletxa del 1 sobre 5 sense mostrar ni una mica de clemència, però jo, què voleu que us digui, aplaudia amb entusiasme mentre sospesava la necessitat de nomenar a Caballero geni del mal del segle XXI i agrair-li aquest pou infinit d’elegant absurditat que, des d’aquest instant, s’ha guanyat un racó al meu Hall of fame particular.