L’elecció de [Rec]4 com a film inaugural del 47 Festival de Sitges era més que òbvia, però havia generat unes expectatives, que, a jutjar per una reacció general tirant a freda, no ha complert. No em malinterpreteu, no és que sigui una tragèdia: es deixa veure, no es fa avorrida, i dóna una clausura mínimament coherent a la trama d’aquesta tetralogia. Ara bé, els dies gloriosos de [Rec], l’original i sembla que inimitable, queden molt i molt lluny. Jaume Balagueró, el co-creador de la saga i director de la darrera entrega, afirmava orgullós que aquesta era la més terrorífica de les quatre peces, però dubto veritablement que hi hagi un sol espectador que comparteixi la seva opinió. La càmera, ja no subjectiva, tremola per vici; la majoria d’actors ofereixen interpretacions mediocres (en part no els culpo: no diré que la majoria de diàlegs semblen la primera temptativa d’un estudiant de guió perquè tinc molt de respecte pels estudiants de guió); la tensió és més aviat poca, i ni tan sols el motor de llanxa deliciosament utilitzat a mode de turmix a gran escala redimeix del tot una pel·lícula que no acaba de destacar en res. Balagueró ha demostrat en nombroses ocasions que és un molt bon director de gènere i que sap fer por, però a [Rec]4 no ha ofert, ni de lluny, la seva millor versió.

Just a continuació, i donant peu a una comparació devastadora, es presentava The Babadook, una de les millors pel·lícules de terror que es veuran enguany (i ferma candidata a tenir un lloc d’honor a alguna de les maratons de l’últim dia). La novell Jennifer Kent dóna una lliçó magistral en creació d’atmosferes i direcció d’actors, i s’afirma com un nom indiscutible a seguir. Sobre una base bastant estàndard (un nen que té por dels monstres quan va a dormir), es construeix una història que es precipita a cotes notables d’angoixa i incomoditat a partir de l’entrada en escena d’un llibre molt, molt inquietant, i, per si això fos poc, la trama sobrenatural es permet el luxe de jugar a l’ambigüitat i funcionar metafòricament.

En una interessant jugada, el festival programava en conjunt, amb pur esperit de cinema de barri dels 60 i 70, dos films que, per ambientació i temàtica, quadraven perfectament amb la proposta. En primer lloc teníem Predestination, un thriller de viatges en el temps amb un inspirat Ethan Hawke i la meravellosa (i, per mi, tot just descoberta) actriu Sarah Snook. El seu guió està construït amb molta cura, una dosificació de la informació ben calculada i diàlegs molt ben treballats, i fa un ús excel·lent de la paradoxa en els viatges en el temps, no evitant-la sinó reivindicant-la per remarcar el caràcter dels seus personatges com a éssers autocreats. Tot seguit, i canviant totalment de registre, teníem Space Station 76, un homenatge al cinema de ciència ficció en clau de comèdia de vegades absurda, de vegades picant i de vegades innocent. No és que tingui una trama massa concreta, i de fet la pel·lícula no acaba de portar enlloc, però el seu estil (i mentalitat) seixanter, les seves múltiples referències (cameo de Keir Dullea, actor a 2001: una odissea de l’espai, inclòs) i els riures (o aixecaments condescendents de celles) que ofereix la converteixen en un entranyable serial espacial de sobretaula.

Per tancar la jornada, la primera dosi de droga dura del festival era cortesia de Jonathan Glazer i una Scarlett Johanson com mai l’heu vista (i no em refereixo a despullada, tot i que també). Under the skin és un trip de textures i sons que intenta representar una perspectiva irrepresentable, la d’un ésser extraterrestre superior que es passeja per la Terra a la cacera de carn humana (I es torna a passejar. I segueix passejant, i així fins a cobrir una quota d’uns 20 minuts de pantalla pels quals el director no ha hagut de donar més ordres que “Scarlett, posa cara de lluç i condueix, que jo et gravo des d’aquí al costat”). En els seus millors moments, la pel·lícula és fascinant, atractiva, bellíssima i intrigant, però de tant en tant (i sobretot cap al final del metratge) l’experiment es desinfla, es fa una mica repetitiu i no acaba d’apassionar. Tot i que això la deixa lluny de la perfecció, segueix sent una proposta molt interessant i definitivament obligada per a tota persona que vulgui observar un bon exemple de com portar el joc amb el llenguatge cinematogràfic un pas més enllà.

COMPARTIR