No puc fer més que desfer-me en elogis per la que és una de les pel·lícules de l’any. Tinc pocs dubtes que, encara amb mig festival per davant, Loreak (flors) mereix endur-se el premi a millor llargmetratge del certamen. Provo de posar en paraules tot el que em passa pel cap i no acabo de sortir-me’n. És la primera vegada que una producció rodada íntegrament en euskera competeix a la Secció Oficial, i agraeixo de tot cor al responsable que hagi estat així. Loreak és preciosa, subtil, poètica. Una peça magistralment rodada que, amb tendresa, desvetlla intensament emocions que poques vegades queden tan ben plasmades sobre una pantalla de cinema. Sense fer gens de soroll, aquesta joia s’aproxima al cor dels personatges, l’acarona, el comprèn, i així ens ho transmet. Per ara, l’únic que vull és que s’estreni a sales regulars per poder tornar-la a gaudir. Quina meravella.
La jornada d’avui començava abans amb Phoenix, amb la qual Cristian Petzold torna a la batalla després de l’Os de plata obtingut amb Barbara. Si bé la producció cinematogràfica entorn de l’holocaust és abundant i últimament costa trobar un producte que innovi i convidi al seu visionat, aquest drama intimista compleix i, amb gran pols narratiu, ens transporta al cor d’una noia jueva que vol quedar-se a Alemanya en lloc d’anar a Israel per tal de retrobar el seu marit i poder reviure uns sentiments que havien quedat deixats tristament de banda. Tal i com resa el títol (en una metàfora que gairebé molesta per evident), la protagonista lluita per ressorgir de les seves pròpies cendres en un clima depressiu i una atmosfera envolupant acompanyada per un piano i un contrabaix a ritme de jazz que lliguen, en una jugada perfecta, amb una molt emotiva escena final.
Una altra producció basca, molt diferent a Loreak, també s’estrenava avui: Negociador, film de Borja Cobeaga que tracta amb humor el procés de negociació amb ETA al 2005 i el 2006. L’autor, que des de fa un temps treballava amb una idea aparentment molt més negra i amb el brillantíssim títol Fe de etarras, ha acabat tirant per una altra via i tot plegat ha quedat en una cosa més (massa) moderada. L’humor que hi apareix, tot i ser molt poc arriscat, funciona i fa riure sovint, però es troba a faltar que el director posi una mica el dit a la nafra en lloc de buscar l’equilibri amb un punt de solemnitat. Entre això i que els 75 minuts de metratge queden definitivament curts, no es dóna una sensació de proposta complerta o satisfactòria, però passa bé i té el detall de no caure en moments de banalitat absoluta com va fer l’exageradament lloada Ocho apellidos vascos, co-escrita per un Cobeaga molt menys inspirat.
Finalment, i confirmant el gran nivell interpretatiu que s’està donant en aquesta 62ena edició del festival, Jessica Chastain i James McAvoy interpreten una parella en procés de transició després d’una tragèdia a The disappearance of Eleanor Rigby. Amb un to considerablement relaxat tenint en compte les circumstàncies, i fugint del melodrama, revivim moments de dolor passats a mida que tots dos personatges proven de refer les seves vides sense tenir molt clar cap on van. Els seus dubtes i inseguretats són legítims, i la pel·lícula, bastant recomanable, els reflecteix prou bé tot i resultar un pèl erràtica i precipitada i, en conjunt, quedar un esglaó per sota de l’altíssima qualitat dels seus dos actors principals.
