Zinemaldia 3: Experiments fascinants i sentit adéu a Gandolfini

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Sovint escric aquestes cròniques comentant les pel·lícules en l’ordre en què les veig, però avui no serà així. The tribe, opera prima de Miroslav Slaboshpitsky, m’ha impactat de tal forma que no puc tenir res més al cap. La seva carta de presentació era atractiva però perillosa: guanyadora a la setmana de la crítica de Cannes, aquesta contundent obra està rodada íntegrament en llenguatge de signes i no va acompanyada de cap mena de subtítols (ni música). Des que en vaig sentir a parlar, tenia veritables dubtes sobre fins a quin punt el film no jugaria la carta de la pedanteria i quedaria en un mer exercici pretensiós, però poc esperava una proposta tan honesta i extremadament intensa. El seu autor presenta, amb una cruesa que glaça la sang, l’arribada d’un jove a un internat per a sord-muts i la seva integració en una banda juvenil que gestiona robatoris i prostitució, i per mostrar-ho fa ús constant d’impecables plans seqüència per no desenganxar-se ni un moment de l’acció i fer-nos-en partícips. La seva excusa per no posar subtítols és que no es necessita traducció per l’amor i l’odi en estat pur, i cal donar-li la raó: tot el que es perd en seguiment amb precisió dels detalls particulars es guanya en percepció de l’emoció de manera més àmplia i de la història en un sentit general. Una joia, però, que definitivament no és per tots els públics, no tant per aquesta particularitat sinó pel fet que el seu visionat és tan incòmode i la seva fredor tan pertorbadora que a estones genera gairebé dolor. Dubto molt que marxi amb les mans buides.

La resta del dia no ha estat, tampoc, gens fluixa. Potser la major divisió entre el públic ha estat causada per Casanova Variations, de Michael Sturminger, que ha estat rebuda amb aplaudiments d’entusiasme i infàmies entre dents a parts iguals. De la mateixa manera que ja va fer amb la fascinant The infernal comedy, el director es torna a unir amb John Malkovich per fer una peça teatral amb fusió operística i portar-la després al cinema. La gravació a l’òpera de Lisboa s’alterna amb escenes filmades a banda, i, entre el que passa dins i fora de l’escenari més els retalls afegits se’ns presenta un collage en què, amb l’ajut de diverses àries de Mozart (interpretades per cantants professionals i un Malkovich que de tant en tant s’esforça a cantar amb relatiu èxit) se’ns presenta la vida de Giacomo Casanova vista des dels seus últims dies. La capacitat de l’actor per interpretar-se a sí mateix en la ficció està assentant un metamalkovichisme que probablement el farà passar a la història (dubto que ningú ho hagi fet mai amb tanta gràcia), i aquesta és només una de les múltiples facetes d’aquesta pel·lícula que m’ha despertat admiració. La manera com se solapen les seves cares i es barregen estils i formats permet a l’espectador fer diferents aproximacions als personatges, i el plus aportat per la càmera, que capta una gran varietat de detalls i matisos, és destacable. La projecció s’ha saldat amb alguna fugida de sala per part d’espectadors que no han acabat de sintonitzar amb una proposta que a mi, si més no, m’ha semblat molt interessant.

Finalment (i passant per alt, per no allargar-me, La chambre bleue, elegant però en el fons no gaire especial pel·lícula dirigida i molt ben protagonitzada per Mathieu Amalric), no voldria deixar sense elogis la producció nord-americana The drop, un molt bon relat criminal que ens concedeix, per última vegada, l’oportunitat de veure James Gandolfini en pantalla. A l’inoblidable actor se li sumen Tom Hardy en un portentós paper protagonista i Noomi Rapace, tots dos en estat de gràcia. Aquest ric film noir d’evolució constant té contingut per agradar (molt) a públic i a crítica, i dóna grans garanties de futur al cineasta Michaël Roskam, que firma la seva primera incursió a Hollywood amb notable èxit.

DONAR

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca