Un dels directors més estimats del festival, François Ozon, hi torna per tercera vegada consecutiva després d’endur-se la Concha amb Dans la maison i de passar sense fer gaire soroll amb Jeune et jolie. Aquesta vegada presenta Une nouvelle amie, que no està mancada dels elements habituals al cinema d’aquest prolífic francès (ambigüitats, sexualitat prohibida, reversos desconeguts…) però podria jugar perfectament com una comèdia (o, més aviat, un drama que fa gràcia i amb final feliç), això sí, amb pinzellades subtilment destorbadores i ecos llunyans de Vertigo i Mulholland drive. La història, de la qual no veig per què desvetllar res, entra de ple en debats sobre gènere, identitat i relacions humanes, i, tot i no ser cap meravella, funciona amb solvència, es fa interessant i fins i tot millora amb el pas de les hores. Ozon és tan bo construint atmosferes i trames brillants com fent fallar les seves pròpies pel·lícules en algun moment o altre, però cal dir que Une nouvelle amie, per sort, no derrapa enlloc i ofereix un desenvolupament estimulant i satisfactori. Molt recomanable.

La que no ha acabat de satisfer les altes expectatives generades ha estat Black coal, thin ice, gran vencedora del Festival de Berlín, que només rebia quatre tímids aplaudiments després de dues hores de metratge que s’han fet més aviat llargues sota la calor infernal de la platea del Teatro Prinicpal. Aquest thriller policíac sense no massa thrills té moments molt ben construïts, una història rica en matisos i interpretacions convincents, però, honestament, (i déu me’n guard de voler contradir el totpoderós jurat de Berlín), no li he sabut acabar de trobar la genialitat.

Una altra que tampoc acaba de convèncer tot i tenir maneres és Autómata, coproducció espanyola i nord-americana abanderada per Antonio Banderas. L’ambientació totalment bladerunneriana en un futur pessimista presenta una humanitat que agonitza sota implacables erupcions solars i uns robots amb finalitats de contenció en els quals aquesta té dipositades les seves últimes esperances. La possibilitat que algunes de les unitats estiguin començant a contradir les lleis sota les quals estan programades (que recorden a les clàssiques establertes per Asimov) fa arrencar una trama que planteja, per enèsima vegada i sense aportar massa novetats, la possibilitat que la intel·ligència artificial esdevingui conscient de si mateixa i que això desemboqui en la fi de la vida humana. La pel·lícula entreté, però no treu prou suc a una idea que ja ha estat bastant espremuda en el passat, fet que la deixa en un limb de correcció poc apassionant.