Jordi Gavaldà

Amb la data i la pregunta per a la consulta d’autodeterminació fixades per la majoria del Parlament de Catalunya des de fa setmanes, la caverna política i mediàtica de ponent està capficada a buscar arguments per a fer creure als indecisos que això dels estats és un anacronisme històric. Que als catalans no ens en cal cap, perquè a dia d’avui ja no tenen poder real, que estan tocats de mort. En un atac de modernitat sobtat, argumenten que les fronteres són instruments caducs i que ara el món camina cap a la lliure mobilitat de persones i mercaderies, i posen com a exemple la Unió Europea, símbol de l’obertura al món i de la col·laboració a nivell continental. Fins i tot deixen anar, en un exercici de cinisme suprem, que la independència significaria aixecar murs, tancar-nos en nosaltres mateixos, aïllar-nos de tot i de tothom i, a més, quedar fora de joc del gran tauler d’escacs de les relacions internacionals. Vaja, com si el model polític de referència per al catalanisme hagués estat, de sempre, l’autarquia franquista…

A aquesta colla d’internacionalistes de pandereta sempre els faig una proposta que, creieu-me, els deixa sense arguments. La prova del nou definitiva contra la condescendència amb què els defensors de la idea segons la qual “el meu país és el món” tracten el procés polític català: la unió amb França. Els proposo que creïn un nou estat que vagi de Lilla a Algesires i de La Corunya a Estrasburg, i que l’anomenin com els plagui. Espança? Franya? Són només dos humils suggeriments… I que situïn la capital, òbviament, a París. I que estableixin el francès com a idioma comú a tot el territori i el castellà, conjuntament amb el francès, com a idioma cooficial només a la “comunitat autònoma espanyola”. I que blindin les competències clau al parlament de París. I que sigui París qui recapti, gestioni, inspeccioni i liquidi els impostos i, de retruc, que generi un dèficit fiscal de la “comunitat autònoma espanyola” proper al 10% del seu PIB. En definitiva, els faig una proposta ben clara: que renunciïn a la seva sobirania. I que si mai la volen recuperar, que acceptin ser titllats de nacionalistes essencialistes,  traïdors a la història i garrepes, si no lladres.

Hi hauria algú a Espanya que estigués d’acord amb aquesta proposta? Doncs com diria aquell vell amic bavarès, “no hase falta desir nada más”.

Quan s’ha de batallar per a fer entendre que l’exercici del dret a l’autodeterminació és el punt de trobada i no el punt de desunió per a resoldre l’estatus de Catalunya, malament rai. La nostra sobirania cal exercir-la, no pas demanant permís a qui saps que només en parla per a negar-te-la sinó fent ús de la teva força i dignitat com a poble. Perquè som una nació d’homes i dones lliures que ens percebem com a tals i no estem disposats a empassar-nos això que la legalitat conjuntural és més important que la legitimitat estructural. Mentre hi hagi estats nosaltres també hem de poder optar a tenir-ne un. I quan no n’hi hagi nosaltres també hi renunciarem. Però mentrestant, que no ens donin gat per llebre.