Xeringues que són naus espacials, llits que són vaixells i pals de sèrum que es converteixen en micròfons. L’organització de pallassos d’hospital Pallapupas treballa des de l’any 2000 per humanitzar la sanitat i millorar la qualitat de vida de nens, persones grans i persones amb malalties mentals a través del joc i del riure. Tot i les retallades en sanitat, cada any Pallapupas arriba a més de 35.000 pacients a 12 hospitals i centres sociosanitaris de Catalunya.

Per aquest motiu, i “per crear un mètode artístic propi, amb el qual han demostrat que l’humor i les arts escèniques tenen beneficis terapèutics importants”, el mes passat Pallapupas va ser guardonada amb el Premi Solidaritat ONCE Catalunya. Darrere els nassos vermells d’Antibiòtica là-là i d’Oxígena hi ha els rostres d’Amaya Minguez i de Núria Valerio que, amb la col·laboració de la responsable de comunicació de l’entitat, Eirene Ramos, ens expliquen més a fons la feina d’un Pallapupas.

Fins a quin punt és important la tasca dels Pallapupas?

Núria: El que fa gran la tasca dels Pallapupas és que aconseguim humanitzar la sanitat i esdevenim un suport emocional molt valuós per a totes aquelles persones implicades en una malaltia: els familiars, el personal sanitari i, per descomptat, la persona que pateix la malaltia. No només això, sinó que també intentem fer-los somriure, per molt difícil que sigui la situació que estiguin vivint.

Eirene: Lluitem perquè un nen no deixi de ser nen quan està malalt. Avui en dia moltes persones viuen la seva malaltia amb molta solitud, i és per aquest motiu que posem el teatre al servei de la sanitat, contribuïm a la seva humanització, omplint els espais de vida a través del riure.

Fins on arriba la vostra feina?

N: Nosaltres hem de tenir cura de tot l’entorn, i per tant, intervenim en tots els processos dolorosos: quan a un nen el porten a quiròfan, quan li han de fer una cura o quan els pares han de rebre una mala notícia. Ens hem d’adaptar a cada cas perquè molt cops són els pares els que estan més nerviosos, i això no ajuda als seus fills.

Suposo que la vostra feina és gratificant però, alhora, emocionalment molt dura.

N: Des de Pallapupas hi ha un codi deontològic que ens marca els límits. A part, també tenim sessions psicològiques que ens ajuden en moments determinats quan una situació ens impacta. Tot i això, som pallassos d’hospital i, per tant, treballem inevitablement amb les emocions i forgem una estreta relació amb els pacients. Som conscients que, quan ens posem el nas de pallasso estem treballant, però no podem evitar que el que vivim ens afecti.

Al final, però, totes les situacions, fins i tot les més difícils, són positives. Que els pacients i els familiars et deixin estar en aquells moments difícils és un acte de generositat increïble que, a nosaltres, ens fa créixer com a persones. De fet, som nosaltres els que hauríem d’estar agraïts que ens permetin participar d’aquests moments en els que l’ànima està a flor de pell. Treballem d’ànima a ànima.

I com es pot ajudar a uns pares quan han rebut una mala notícia?

N: A vegades n’hi ha prou amb un petó o una abraçada a aquests pares per suavitzar en la mesura que es pugui l’impacte emocional que en aquells moment tenen.

I a un nen que entra a quiròfan? 

N: Nosaltres estem en tot el procés, des que entra per la porta fins que en surt. És important que els nens es familiaritzin amb nosaltres per tal que a dins el quiròfan ells es relaxin al veure una persona coneguda. A partir d’aquí, creem qualsevol història en el qual els nens hi estiguin implicats de manera que l’entrada a quiròfan sigui una experiència menys traumàtica.

Un exemple…

N: Li fem creure que tot el que està vivint forma part de la celebració dels Jocs Olímpics! Però, per desgràcia, el matalàs del salt de perxa s’ha desinflat i necessitem la seva ajuda per tornar-lo a inflar a través de la màscara d’anestèsia. El nen entra a quiròfan relaxat i jugant, i això tranquil·litza tant als pares com al personal sanitari.

Quines diferències hi ha a l’hora de treballar amb gent gran o amb nens?

N: Per descomptat, la temàtica dels jocs que proposem varien en funció de l’edat de la persona. Amb la gent gran les temàtiques són més realistes, però no deixen de ser jocs amb dos personatges que els passegen per la planta. El més important és implicar les persones amb els jocs que fem i connectar amb les seves emocions.

Els Pallapupas són tots pallassos professionals que passen un càsting i una entrevista personal abans de ser seleccionats. Per què és important aquesta professionalització?

Amaya: A part de la formació artística, per treballar a hospitals és molt important la formació sanitària que tots els Pallapupas tenen. Precisament la base professional és el que ens avala i el que ens ajuda a assolir uns objectius quan entrem a una habitació. Concretament, el nostre mètode es basa en la improvisació i en la transformació de la realitat. Si no tinguéssim la tècnica difícilment ens podríem adaptar a cada situació.

Amb la retallada de sanitat, el 2011 els hospitals van deixar de remunerar els vostres serveis. Com us sobreposeu a aquesta situació i amb quins recursos?

E: L’any 2011 ha estat un any molt accidentat per moltes entitats del tercer sector, per la nostra també. Alguns dels hospitals que comptaven amb una partida pel nostre projecte han deixat de fer-ho per les fortes retallades que han patit en els seus pressupostos. Òbviament això ha tingut un gran impacte  en les  persones i activitats de l’entitat. Passat el primer cop i adaptant la realitat als nous ajustos, el nostre principal objectiu va ser reduir  el servei de Pallapupas però sense tancar-lo. D’aquesta manera, minimitzàvem l’impacte directe en els pacients, sobretot en els més petits.

El nombre de demandes però, tan d’hospitals com de particulars, ha continuat creixent. I és que l’humor pren una gran rellevància en els moments de descontent col·lectiu. Malgrat tot, ara és quan som més necessaris i aquesta nova situació ens ha donat encara més força per continuar lluitant per un servei de primera necessitat. Continuem profundament agraïts a totes aquelles institucions, empreses, socis, donants i voluntaris que ens acompanyen i han fet possible la nostra presència en 12 hospitals catalans. Esperem que en el 2014 puguem arribar a més centres!

Fins a quin punt és important la solidaritat ciutadana?

A: És imprescindible. És una cosa que la societat té molt integrada. Poso un exemple que vam viure en primera persona i que va ser molt engrescadora: l’any 2012 vam llençar un repte a través del web de crowdfounding solidari migranodearena.org. El repte es deia “S.O.S. Pallapupas a l’hospital Parc Taulí de Sabadell”. Es tractava d’aconseguir recaptar a través de donacions de particulars prou finançament com per poder seguir visitant els infants d’aquest hospital des de setembre fins a desembre de 2012. Es va aconseguir amb una aportació de més de 5.000€!