L’estabilitat és l’objectiu de la vida de moltes persones, però altres necessiten anar més enllà. La fotoperiodista Eva Parey, nascuda a Barcelona l’any 1971, va deixar el càrrec que ocupava des de feia una dècada com a enginyera en una multinacional per dedicar-se plenament al fotoperiodisme. Des que va prendre aquesta decisió, s’ha dedicat especialment a reportatges de caire social centrats en col·lectius desfavorits, entre els que cal destacar Nómadas a la fuerza, Princesas a la venta i Mujeres libres del Pakistán, entre tants altres.

Als trenta anys vas deixar la teva professió i vas apostar pel fotoperiodisme. Què et va empènyer a prendre aquesta decisió tan arriscada?

A mi sempre m’havia apassionat el contacte amb la gent, però em quedava les seves històries per a mi, no les compartia. I de cop va aparèixer la fotografia, i va ser com un revelació. Em vaig adonar que a través d’ella podia donar a conèixer aquestes històries, i vaig tenir clar que això era el que havia de fer.

Què representa per a tu el fotoperiodisme?

Jo penso que ha de ser una eina per informar amb rigor. Però jo no crec en l’objectivitat, perquè des del moment en què et poses darrera d’una càmera, tanques la realitat i deixes de ser objectiu. L’autor té una mirada, un enfocament concret, i és inevitable donar una opinió. El fotoperiodista s’ha de posicionar, ha de tenir un criteri, i al final això és el punt diferencial que cada un pot aportar: la mirada pròpia.

I quina és la teva mirada pròpia?

A mi el que més m’atrau és la temàtica social, i mirar d’influir en la realitat amb les meves fotografies. Aspirar a produir canvis tangibles em sembla massa ambiciós, després de veure les barbaritats que ha denunciat el fotoperiodisme al llarg de la història sense èxit, però la meva aspiració és remoure consciències, sensibilitzar, aconseguir que la gent obri una mica la ment. Amb la fotografia lluito per aconseguir que la societat reflexioni i per combatre els estereotips.

I com ho fas?

Acostumo a dedicar els meus treballs a situacions injustes per mostrar-les a la societat. Em documento molt i tracto els temes que fotografio des de dintre, perquè si no ho fas no pots transmetre la realitat.

Però molts dels teus reportatges els protagonitzen subjectes i col·lectius en els que és difícil introduir-se. Com ho aconsegueixes?

Quan jo conec algú el que no faig és buscar diferències, sinó buscar els punts que tenim en comú, perquè necessites certa confiança per poder elaborar un bon treball. Sempre hi ha elements compartits, encara que siguin tan bàsics com la música o el cinema. Trobar aquests punts en comú és la meva manera de connectar amb els subjectes dels reportatges.

Aquests punts en comú t’influeixen a l’hora de triar els subjectes d’un treball?

Bé, a vegades no sóc jo qui tria els subjectes o les històries, a vegades són ells qui em troben a mi. El que m’acostuma a passar és que, quan conec una situació que m’interessa, sento una espècie d’atracció, és com un sentiment, i sé que he de parlar d’allò. Llavors em documento bé, per comprovar què és el que es diu d’aquest tema, ja que el meu objectiu és aportar una visió addicional, el punt de vista que falta.

Com creus que pots contribuir amb aquesta mirada addicional?

Un factor que crec que li dóna un punt diferencial a la meva feina és el fet de ser una dona. Hi ha poques fotoperiodistes professionals femenines, i jo m’acostumo a apropar més a dones a l’hora de fer reportatges, perquè tenim més en comú, i els homes s’apropen més als homes també per aquesta raó. En aquest sentit tinc molt a aportar al fotoperiodisme, perquè si mires les històries, la majoria són tractades per homes, i per tant protagonitzades per homes. La dona queda molt oblidada, i no pot ser. Jo complemento amb la mirada femenina.

Has patit alguna discriminació o dificultat en l’exercici de la professió pel fet de ser dona?

La veritat és que no i, de fet, a vegades m’he trobar amb que ser dona fins i tot pot ser un avantatge. Com a fotoperiodista treballo molt a prop de la gent, i quan t’apropes molt a una persona en certa mesura violes la seva intimitat, i es pot sentir amenaçada. Jo crec que a vegades pel fet de ser dona no els faig sentir tan intimidats, dono més confiança, i potser les dones som menys brusques. Quan t’apropes a una persona has de ser molt suau, has d’acostar-te poquet a poquet, veure com se sent, i recular si fa falta, fins trobar l’equilibri.

Com veus el panorama fotoperiodístic actual?

Està fatal. Principalment pel fet que els mitjans ja no donen espai a les històries en profunditat. Mirant la majoria de revistes, per exemple, la gran part dels articles són publicitat, ens venen banalitat, no periodisme. En la majoria de publicacions el periodisme s’ha substituït per publicitat indirecta o encoberta que presenten com reportatges.

Hi veus solució?

Primer penso que cal reactivar l’economia, i a partir d’aquí la cosa podrà revifar, perquè quan l’economia vagi millor els mitjans no hauran de dependre tant de la publicitat i deixaran espai a altres continguts.

Quin futur li augures al fotoperiodisme?

Jo crec que el paper no morirà, per molt que diguin que sí. No és el mateix tocar una pantalla tàctil que tocar el paper, olorar-lo. És insubstituïble. Baixaran els lectors i el nombre de publicacions, però no desapareixerà. De totes maneres, el fotoperiodisme té altres canals on sobreviure, encara que també es troba en un moment precari provocat principalment perquè els mitjans s’estalvien els serveis dels fotoperiodistes quan poden, i pel sorgiment dels suports audiovisuals.

Creu doncs que les tècniques audiovisuals desbancaran la fotografia?

No. La fotografia és suggerent, arriba un punt on calla i deixa espai a la imaginació, mentre que l’audiovisual et fa arribar el missatge ja mastegat. La fotografia té la capacitat d’anar més enllà en aquest sentit, i crec que això és el que li dóna la singularitat i és el que l’apropa més a l’art: la seva polisèmia.