El pare que educava el fill amb pel·lícules

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

David Gilmour és un prestigiós crític de cinema que, un mal dia, va mantenir una discussió amb el seu fill en què aquest exposava que volia deixar d’estudiar. Gilmour ho va haver d’acceptar, quin remei, però a canvi va demanar al jove que passessin més temps plegats. En aquestes trobades, el pare va començar a projectar pel·lícules al fill. La tria dels films, òbviament, va ser del tot calculada i sempre proposava debat i reflexió. D’alguna manera, doncs, el crític va seguir educant el seu fill sense les pressions que de vegades dominen el món acadèmic.

L’aula és la sala de cinema

Gilmour recull aquesta peripècia a Cineclub (editada a casa nostra per Reservoir Dogs el 2.007 i per l’FNAC en edició de butxaca), mescla de novel·la autobiogràfica i guia cinèfila. L’obra destaca més aviat per això últim, però no se li pot negar certa originalitat i un estil narratiu fresc i  directe. Pare i fill van visionar, entre d’altres, joies del setè art com Els quatre cents cops de Truffaut o produccions de més dubtosa qualitat com Alerta màxima, d’Andrew Davis, en què l’action hero Steven Seagal és un cuiner que també sap fotre mastegots als dolents.

D’entrada, ja us ho podeu imaginar, el jove no troba cap sentit a aquelles reunions. A poc a poc, però, cada nou títol de la col·lecció desperta l’interès i les inquietuds del jove. Cada cop que veuen un film, i un cop l’acaben, el pare demana opinió al noi. És així com el jove es va construint el seu propi món, el seu propi discurs. El paper de Gilmour, en aquest cas, és el d’oferir al seu díscol deixeble una sèrie de pel·lícules que, clàssiques o modernes, obres mestres o bajanades, tinguin no pocs punts en comú amb les matèries que formen part d’un programa formatiu convencional.

Quelcom més que evasió

El cinema és evasió, sí, però també pot (i és) quelcom més. Les pel·lícules ens permeten viure aventures llunyanes al mateix temps que ens mostren històries més properes, que gairebé podríem haver protagonitzat nosaltres. El gran encert de Cineclub, però, va més enllà. És en la reivindicació del valor didàctic i terapèutic del cinema (el jove ha tornat a agafar els llibres) on es troba la gran força de l’obra de Gilmour.

Arribats a aquest punt, us convido a provar el mateix experiment amb la gent que tingueu al voltant. Si són fills, fills, i si són amics, cosins, germans, amics o amants que vagin un pèl perduts, també. A la meva llista hi hauria l’Annie Hall de Woody Allen, per exemple. O El club dels poetes morts, de Peter Weir, clar. Però Alerta màxima segur que no l’hi trobaríeu pas.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca